La vida digital secreta de qui no ho diries mai

Avui és el Dia Internacional contra la Violència cap a les Dones i, malgrat la mandra, com a ajuntadora de lletres m’és difícil de deixar-lo passar. El pretext el trobo en un d’aquests cartells institucionals i oportunistes: “PROU al control dels dispositius electrònics de les dones”. És l’anunci del govern de Barcelona, i per la mida d’aquest “PROU” dedueixo que és part d’una sèrie que engloba tota una heterogeneïtat de situacions sota el paraigua infinit del terme violència. Faig per esbrinar-ho i efectivament: en la versió audiovisual, el PROU va seguit de “la humiliació a les xarxes socials” i “la difusió no consentida d’imatges íntimes”. “A Barcelona”, rebla el missatge, “una de cada cinc dones pateix algun tipus de violència masclista digital”, i ja ho tinc.

No em puc estar de dir-ho cada vegada, si se us fa pesat us ho podeu saltar: això de descriure com a violència tota manera de fer patir la gent, des d’espiar-li el mòbil fins a violar-la en grup, no crec que ajudi a conscienciar sobre la gravetat dels abusos sense component físic. Si es tracta de fer-los visibles, d’elevar-los a la consideració que haurien de tindre en una societat avançada, trobo que recórrer a la mesura testosterònica de la violència és com pidolar la validació de l’ull patriarcal perquè els reconegui, i així els puguem reconèixer tots. En comptes d’això, sóc més partidària d’incidir en la idea que no cal exercir violència per a fer mal amb totes les lletres. Que el control del mòbil de la parella, la humiliació a les xarxes o la difusió d’imatges íntimes no són actes violents i, tot i això, poden tindre efectes més lesius que la violència mateix.

De tota manera, i conscient que vaig al revés del meu temps, em declaro vençuda i assumeixo la semàntica del dia internacional d’avui. La “violència masclista digital”, que és la denúncia d’enguany, implica no tan sols el trasllat al ciberespai de situacions que dones i xiquetes ja patien en mode presencial, posa-hi assetjament sexual, comentaris vexatoris, humiliacions públiques, exhibicionisme, vigilància, control, i un etcètera que no s’acaba mai. Aquestes experiències, que en el pla físic tenien un abast local, ara resulten exacerbades per la mateixa naturalesa del mitjà, que les fa esdevenir globals, eternes, indelebles. Com si amb el masclisme analògic no n’haguéssim tingut prou, amb internet, el seu radi d’influència s’ha eixamplat de manera exponencial, i així mateix, la seua capacitat de perjudicar les víctimes.

A tot això, s’hi afegeix una part de novetat encara més pertorbadora. Si bé la majoria d’aquests comportaments solen provindre de persones pròximes –coneguts, companys de feina, parelles o ex-parelles–, el grau d’anonimat que permet internet ha donat l’oportunitat a molts hòmens que se n’estaven, de donar curs a la seua cara fosca. Des dels usuaris de xarxes que a casa seua els tenen per uns sants barons i que es dediquen a assetjar noietes i dones amb projecció pública, fins als concurrents anònims dels anomenats rape chats o “xats de violació”. I allò que dèiem: sense necessitat d’haver de definir un post o un xat com a violències, també podem fer entendre fins a quin punt poden ser maneres d’imposar angoixa, terror i indefensió sense mesura i sense control.

De tant en tant en tenim notícia, com aquestes dels últims tres anys que ja són un patró: a Itàlia, un xat de Facebook aplegava més de trenta mil usuaris que compartien fotos íntimes de les seues mullers i parelles sense consentiment; a Portugal, en un xat de Telegram, més de seixanta mil hòmens intercanviaven imatges privades de dones en lavabos, emprovadors i gimnasos, i s’explicaven els trucs per enregistrar-les ocultament; a Alemanya, la ràdio pública descobria un xat amb setanta mil usuaris que s’oferien consells per a sedar i violar dones, en alguns casos les pròpies parelles, germanes i fins i tot mares, i també hi penjaven vídeos de les agressions.

Seixanta mil o setanta mil hòmens són l’equivalent a la població de Castelldefels, de Sagunt, de Vilanova i la Geltrú: imagina’t tots aquells blocs i cases que veiem des del tren, i tots els de darrere, i els de darrere, plens d’habitants que somien de sotmetre sexualment les dones que tenen al voltant, i les que tenen al voltant els altres. Marits, xicots, pares, avis, germans, oncles, cosins, veïns d’aquestes dones que no ho dirien mai, d’ells, i als quals internet ha obert una finestra que en altres temps els resultava inabastable, sense prendre riscos innecessaris ni deixar empremtes digitals. Com no deu ser la sensació d’impunitat del patriarcat que, entre desenes de milers de desconeguts, puguis confiar que cap compare no trencarà aquest pacte de silenci.

El cas Pelicot, que encara ens esborrona ara, va revelar una mostra geolocalitzada en una mateixa regió: estrany era que un veí agafat l’atzar no conegués directament o indirecta algun dels agressors. Delinqüents sexuals reincidents es barrejaven amb perfils sense màcula, pares i avis amorosos, treballadors reputats, un dependent, un informàtic, un infermer, un bomber; jóvens i jubilats; blanquets i racialitzats. Ho direm de passada: una xiqueta que comença a exercir la seua llibertat de moviments rebrà dels hòmens dues instruccions contràries; per una banda, li censuraran que pugui arribar a pensar que tots els hòmens són violadors en potència, i per una altra, l’advertiran com si tots els hòmens fossin violadors potencials. De moment, al pas que anem, continuaran sense tindre manera d’endevinar-ho per endavant.

Aquí, aquella frase literària que tothom tenim tres vides, la pública, la privada i la secreta, pren un sentit inquietant. Amb la digitalització de la vida secreta de la gent, i pensant en els xats de violacions, no puc evitar pensar si és que els usuaris ja tenien aquestes inclinacions analògicament, i que l’anonimat els ha ajuntat a tots, o és que l’oportunitat els les ha despertades en molts, allò que l’ocasió fa el lladre. No sé si ho vull saber. Només sé que les dones arribem fins on arribem, i que hi ha un submon al qual els nostres interessos no ens acaben de portar i d’alguna manera ens hi fan cegues. Per això, calen hòmens que obrin escletxes en els seus pactes, vull dir aquests pactes en què altres hòmens els inclouen tàcitament, i que es traeixin entre ells. L’expansió del masclisme en l’àmbit digital, amb tot aquest acomodament que hi troba, només és una altra demostració d’aquesta paradoxa de l’espècie nostra: de cada nova manera d’avançar, sempre en traiem noves maneres de recular.