La veritable història del Jimmy Jazz

El Jimmy Jazz va ser un bar que va existir a Igualada entre el 1995 i el 2005. Era un bar independentista. Com que aleshores això d’independentista sonava encara més delictiu que no pas ara, la categoria per a definir-lo era “bar del rotllo”. Tu ja m’entens. Un bar del rotllo per a gent del rotllo. Amb música del país. Amb begudes de la terra. Una utopia feta realitat, aleshores i ara. Ja n’hi ha alguns, ja, entre casals, ateneus i iniciatives particulars, però menys dels que caldrien. Com cantaven els Brams: de bar en bar, de Salses a Guardamar. Alguns altres hi van ser i ja no hi són, com els Via Fora.

Tornem al Jimmy Jazz. Ens situem el 1995, que és com remuntar-se a la prehistòria. Imagineu-vos si anem enrere que encara no hi havia mòbils i les persones humanes anaven als bars per trobar-se amb els amics, confiant que l’un o l’altre hi seria, o per conèixer gent, o per lligar. Aquesta que us explicaré és la veritable història del Jimmy Jazz. És una història que té de tot: lluita, festa, amor, sexe, drogues, rock’n’roll, violència… Potser n’hi ha d’altres. Segurament hi ha una història per cada client habitual, i en tenia molts. Però aquesta és l’oficial, perquè me l’ha explicada qui en va ser fundador, amo i ànima: Jaume Piquer, més conegut com a Jimi. És probable que no m’ho hagi explicat tot, però això ja acostuma a passar.

En Jaume era un jove que vivia a Barcelona i passava els estius i els caps de setmana a Carme, a l’Anoia. Les seves inquietuds polítiques el van dur a buscar complicitats i fer colla a Igualada. L’any 1991, amb alguna gent que militava a Catalunya Lliure, van decidir d’entrar a ERC i van convertir el magatzem i local de reunions del partit a Igualada en un lloc on també servien begudes i organitzaven festes. Ningú no ho sabia encara, però acabava de néixer l’embrió del Jimmy Jazz.

Quatre anys després, veient que les classes de català que fa a gent que es prepara oposicions no li donen prou per a viure, decideix d’embrancar-se en una aventura que li permeti unir feina i ideals. Inspirat en l’exemple del Cafè l’Havana de Manresa i, sobretot, en el de les herriko tavernes basques, troba un local al carrer del Clos 53 que pot servir per al que té al cap. És un espai senzill i més aviat reduït, que abans havia estat el bar Sotavento, amb força activitat cultural, i després una pizzeria. En una paret, encara hi penja un escut amb la senyera, que sempre dóna bon karma. El sostre amb bigues de fusta. Ell hi posa el capital i uns quants de la seva colla s’arromanguen amb ell i li donen un cop de mà amb temps i idees.

El 30 de setembre de 1995 s’inaugura el Jimmy Jazz. El nom, amb lletres blanques, llueix sobre un fons negre juntament amb un estel vermell al rètol lluminós que hi ha al carrer. Per què, aquest nom? El Jaume té família als Estats Units i sempre l’han anomenat Jimmy, que ell catalanitza a Jimi. Els seus amics d’Igualada també adopten l’americanisme i quan Kortatu treu la famosa cançó l’any 1985, li afegeixen el cognom de Jazz. De fet, molts desconeixen quin és el seu nom real. Nom de guerra o nom artístic, el nom del propietari acaba donant nom al bar i els qui hi entren pensant trobar-s’hi una cava de jazz resten ben sorpresos.

La gent del rotllo, però, està feliç. Primer la d’Igualada, després la de la comarca i, al cap d’un temps, gent de tot el país. El Jimmy Jazz aconsegueix, en pocs anys, convertir-se en molt més que un bar. És epicentre, aglutinador, punt de trobada, aquelarre, espai de conspiració, sala d’actes i de concerts, caverna, abeurador, discoteca, pre-tínder i mil coses més. Un autèntic volcà en erupció constant al bell mig d’Igualada. No hi ha cantautor revolucionari, campanya o activitat subversiva que no passi, neixi o s’impulsi al Jimmy Jazz. A favor de la solidaritat, les seleccions catalanes i l’etiquetatge en català. En contra de la monarquia espanyola, l’exèrcit i les forces d’ocupació.

El Jimmy Jazz és ple d’estelades, cartells, adhesius i més parafernàlia subversiva. Quan l’any s’acaba també apareix un tió sobre la barra, per recordar a la clientela quines tradicions són nostrades i quines arriben de fora. En una paret, hi ha una pintura mural gegant de l’artista local Jordi Sanahuja, amb herois llibertaris de tot el món, que ha sobreviscut al pas dels anys i ara es pot veure al Foment d’Igualada. No passis per aquest món sense intentar canviar-lo, diu a la part inferior. Les taules són de marbre i la manca d’espai no impedeix que en un racó, sota un cartell negre on també trobem les lletres del nom del bar i l’estel vermell, hi hagi un futbolí, batejat amb el nom d’estadi Josep Sunyol i Garriga. En una banda, els jugadors de la selecció catalana. En una altra, un combinat de jugadors de nacions sense estat.

Una de les dèries del Jimmy Jazz, tant l’amo com el local, és recuperar la tradició de les begudes de la terra. Mentre al País Basc beuen orgullosos calimotxo i patxaran, aquí la gent demana conyac d’una ampolla que mostra un gran toro. Per què hem de beure vermut estranger si a Reus en fan de boníssim? El Jimi no escatima esforços per convèncer el personal que fer una pomada, un burret, una ratafia o unes herbes de Mallorca és igual de modern que empassar-se un cubata o un ginlemon. S’inventa dues barres de xarrups amb catorze forats per fer tastos. Fa tríptics i xerrades. Parla amb productors i distribuïdors. I quan arriba la comanda de Gin Xoriguer, treu el retolador negre per convertir Mahón en Maó.

Com que el Jimmy Jazz aplega cada cop més gent, s’instauren dues tradicions festives fora de les quatre parets, a banda d’instigar desplaçaments en bus a trobades com la del Pi de les Tres Branques, l’Aplec del Puig o la Diada de Catalunya Nord el 7 de novembre. La primera, més familiar, són unes calçotades populars que encara avui perduren. La segona, més festiva i de disbauxa, són els saraus independentistes per a celebrar l’aniversari del local. Amb un format de sopar i gresca, combinen festa i reivindicació, a imitació de la “martxa eta borroka” dels bascos, que no oblidem que són anys de basquitis intensa. El Jimi destaca que els saraus aplegaven per unes hores de manera distesa totes les sensibilitats polítiques de l’independentisme, que aleshores, com ara, no convivien sempre de manera pacífica.

El Jimmy Jazz, com tot a la vida, un dia es va acabar. Va durar deu anys justos. Ara és una hamburgueseria i La Teixidora primer i ara El Foment d’Igualada han pres el relleu. El Jimi diu que hi va ser molt feliç, al Jimmy. Fes una feina que t’agradi i no hauràs de treballar més. “Aquí treballem per als qui lluiten” era un altre dels seus lemes. Però per molt que t’agradi, són moltes hores, molts maldecaps, molta energia. La necessitat d’aturar, com els grups de música. Les etapes vitals. Els amors. També els atacs de feixistes i espanyolistes diversos, la fauna que es movia per la discoteca Scorpia, tot i que no li agrada parlar-ne. Pintades, agressions i fins i tot amenaces amb armes de foc, des del primer dia i enmig de la indiferència policial. N’hi ha que quan els omplen la gelateria d’adhesius es queixen més que el Jimi.

Ell no plora ni rondina. Continua lluitant en trinxeres diverses, activista incansable, sense sectarismes i fidel als seus principis. Un autèntic patriota, que fa honor a aquesta paraula tan desvirtuada. Per això va ser bonic que l’altre dia, després de l’homenatge institucional que va representar que l’Ajuntament d’Igualada el convidés a fer el discurs de la Diada, 400 persones s’apleguessin davant el Foment per celebrar un nou sarau. Gent de totes les edats, els qui anaven al Jimmy i els seus fills, potser algun net i tot, van tornar a fer voleiar estelades, es van posar drets per escoltar la Muixeranga, van fer botifarra a la Hispanitat i van prendre unes copes amb el Jimmy Jazz, com canta Kortatu a la cançó.