La tarda clarivident en què la difamació de Bernat Dedéu va ser reparada per la literatura

Més de cinc-centes persones esperaven amb impaciència que comencés l’acte al Paral·lel 62. La paraula “difamació” en format gran era escrita al fons de l’escenari il·luminat per fer sobresortir l’excepcionalitat, remarcant qui serien les protagonistes. El xiuxiueig de la sala tenia el to d’intriga. Gent del ram de les lletres a dojo i de tots nivells. Moltes dones. També alguns ex-consellers de Cultura. Periodistes, editors, escriptors, polítics intercanviaven sospites sobre com seria l’acte. Tothom ja tenia clar que era la presentació del nou llibre d’Eva Piquer, titulat Difamació (Club Editor). Al vestíbul la gent de la Llibreria Calders el venia. Però això no treia pes al misteri. No era una presentació normal, es veia a venir que era alguna cosa més. Finalment, l’acte va començar.

Quan l’editora Maria Bohigas va sortir a l’escenari va aconseguir el silenci absolut. Va començar amb una afirmació curta i aclaridora: Difamació no era un llibre qualsevol. Tot seguit va transportar el públic a deu anys enrere quan el marit d’Eva Piquer, Carles Capdevila, director de l’Ara, lluitava contra un càncer i un opinador va trobar oportú de dedicar un seguit d’articles a la seva dona que li auguraven un gran futur com a vídua oficial de Catalunya: “Uns articles que tenien la voluntat explícita de ferir i humiliar en públic. I ho va fer en el moment que la persona atacada –l’Eva Piquer– no podia defensar-se de cap de les maneres.” Aquí, una part de la sala va fer memòria i va saber de què es tractava i de quin opinador era. En el llibre no surt el nom real, després la periodista va explicar el perquè.

El llenguatge de la brutalitat s’ha imposat com a norma

L’editora va voler contextualitzar la publicació del llibre en el moment actual, en els canvis que hi ha hagut aquesta última dècada: “Durant aquests deu anys la injúria, l’escarni, la difamació han deixat de ser recursos excepcionals per passar a ser una conducta banal. No hi ha espai públic que se’n salvi. Una aclaparadora majoria de persones l’entoma sense poder defensar-se’n. El llenguatge de la brutalitat s’ha imposat com a norma. I és d’això que parla el llibre.”

Bohigas, abans de passar la paraula a Eva Piquer, va interpel·lar el públic: “Entre tots cal que trobem fórmules perquè la paraula no es converteixi en una eina de destrucció més. Crec que el llibre de l’Eva hi ajuda i per això el publiquem, amb la convicció que restaura el sentit de fer llibres. Els llibres són un espai per a defensar allò que ha de ser defensat.”

Sacsejar el món mediàtic i cultural

Eva Piquer, amb una jaqueta de color vermell, un punt nerviosa, va anar al gra: “Preferiria no haver patit tant i no haver d’escriure el que he escrit. Celebro, però, haver-m’ho tret de sobre i que hàgiu vingut, perquè tant aquest acte com el llibre que presentem pretenen sacsejar el món mediàtic i cultural català, a veure si ens despertem d’una vegada.” Després d’això va reprendre el relat dels fets, que va qualificar de cruels, i va explicar que durant aquests deu anys havia vist i patit les ferides profundes que causa la difamació, i que això li havia fet entendre els mecanismes de la difamació. I va fer la pregunta central de l’acte: “Per què deixem que els difamadors actuïn amb impunitat i per què no els parem els peus?” Una sotragada a la sala, potser la més autèntica, per inesperada, i també perquè evidencia la complicitat del sistema cultural en aquesta difamació i en moltes altres.

L’escriptora va explicar que estava contenta de respondre al difamador amb el format que més domina: la paraula escrita. També va dir que hauria preferit no trigar tants anys, però que això era així: “Perquè les difamacions fan entrar en una espiral de silenci. En el meu cas concret, el que va passar és això que he escrit al llibre: quan tot just acabaven de diagnosticar un càncer al pare dels meus quatre fills i em trobava al llindar de l’infern, quan intentava bandejar dels cervells respectius la idea d’una mort a curt termini, un ésser humà va trobar oportú assetjar-me amb una sèrie d’articles difamatoris que van culminar en un text carregat de mentides que em presentava com la viuda oficial de Catalunya, com la nostra futura Pantoja. El text va aparèixer un any, set mesos i vuit dies abans de la mort del meu marit. Ell no era mort i a mi ja m’havien atribuït la condició de vídua. Amb els seus insults recurrents i amb l’ús del dolor privat com a projectil públic, el meu difamador em va fer un mal difícil d’imaginar si no t’hi has trobat, un dany irreparable en molts sentits, però no va aconseguir decapitar-me. I avui, deu anys després, m’he sentit prou forta per a respondre. Per a deixar de callar.”

Hauríem de deixar de callar

Piquer va tornar a mirar de cara els assistents de la sala, que havia convidat un a un, per dir-los: “Parlo de nosaltres. Ja sé que Catalunya és un país petit on tots ens coneixem, però hauríem de deixar de callar, hauríem de preguntar-nos a quina mena de personatges donem micròfons i altaveus. Jo he necessitat practicar una autòpsia a l’escarni continuat que vaig patir, he analitzat aquella difamació per totes bandes i he trobat rastres evidents de classisme, de misogínia i de neofeixisme.” En aquest moment va explicar que la gent s’havia escandalitzat i li havia trucat, però que, en canvi, ningú no havia sortit en públic a defensar-la o a dir prou. També va remarcar que encara “el difamador tenia i té veu als mitjans públics i privats del país amb impunitat. Una impunitat que hauríem de voler trencar”.

L’acte va continuar amb una conversa entre Gemma Nierga, Alba Riera i Eva Piquer, en què es va aprofundir sobre la difamació i els mecanismes vinculats, tant en el seu cas concret com en general, i van concloure que el difamador cerca la deshumanització, empeny la víctima cap al silenci. La conversa va tenir moments durs, sobretot quan l’autora va explicar detalladament com l’havia afectat a ella i la seva família. Però també hi va haver moments més distesos, com ara quan va dir que la comparació amb la Pantoja l’havia empesa a conèixer més a fons aquest personatge.

No és Ricard, és Bernat Dedéu

Qui més, qui menys va sortir-ne colpit. O bé capficat, si encara no havia endevinat qui era l’opinador difamador que havia estat tan cruel i misogin amb Eva Piquer, ni on s’havien publicat els articles. Com que, per desgràcia, en tenim més d’un, no era del tot fàcil d’endevinar la travessa a la primera. Però, entre el boca-orella i Google a tota màquina, en pocs minuts ja tothom ho sabia: en Ricard, nom simulat que l’autora ha posat a l’articulista al llibre, era Bernat Dedéu.

Els més espavilats havien mig devorat el llibre entre l’espera d’entrar i de sortir. És un llibre per a ser devorat. És contingut en l’estil. No llagrimeja, és precís en les paraules, directe en la descripció, i evita en tot moment de fer de la paraula una arma. Els fets ja posen les coses a lloc. L’èxit més gran del llibre són l’escriptura, la informació i la reflexió. Piquer cita Boris Cyrulnik, el neuròleg que aquests dies és a Girona i que ha explicat al món amb tants llibres i amb tantes conferències que la manera de deixar enrere un trauma és fer un procés de resiliència. Eva Piquer ho ha fet amb nota i amb elegància. La difamació no ha restat impune i segur que a partir d’aquest text cada vegada més gent deixarà de callar.