La setmana horrible d’À Punt com a símptoma

Per bé que tothom anava ben maquillat i ben pentinat i s’havien posat els vestits de sortir per antena, i que la il·luminació del plató era la correcta, l’acte de presentació de la nova programació d’À Punt, que es va fer a Burjassot el 4 de setembre, feia olor de resclosit. Com d’haver confegit una graella amb materials trets d’un armari arnat. Hi havia directius recuperats d’unes altres èpoques i cares i veus de l’antigor. I hi havia, com en el passat, els membres del comitè d’empresa que demanaven que s’aturassen els acomiadaments.

Fins i tot, la manera de vendre els nous productes era adotzenada, amb frases revingudes de guions esgrogueïts: “estar al costat dels valencians”, “visitar cada racó de la Comunitat Valenciana”, “saber què passa als nostres pobles i carrers”, “entrar a les seues cases”… Llocs comuns per a dir que al matí i a la vesprada hi ha dos programes que es diuen de proximitat, dos magazins que no són sinó un plató barat, amb més o menys pretensions, una parella de presentadors, i uns quants reporters que fan quilòmetres amunt i avall del país per a mostrar el millor all i pebre, l’artesania dels boixets o el conreu de la carabassa més gran del món. Res que no s’haja vist fins ara.

Connexió Comunitat Valenciana, al matí, i Va de bo, a les vesprades, són el pretext que permet a la direcció d’À Punt de dir que es fan més hores en directe que mai.

Però com que a la casa no hi ha prou personal per a fer això, ni prou diners per a llogar una productora que contracte professionals amb cara i ulls, i com que les noves normes són de fer més contingut en castellà per cercar més audiència, el resultat ha estat un batibull d’accents, de llengües inventades que fan de tot, excepte riure. Que fan ràbia i malícia, perquè maltractant la meua llengua m’ofenen a mi i a milions de parlants. Quant als continguts, res a afegir. Tot un seguit de successos i fets sensacionalistes.

Les hores de directe són molt cares en televisió. Cada minut de connexió s’emporta els cèntims com una màquina escurabutxaques. I heus ací que la millor manera que s’han empescat a la televisió pública per a omplir el temps és posar una taula i unes cadires i convidar tertulians. Perquè xarren. Això tan suat és molt més econòmic que cap altra cosa, i més antic que anar a peu.

Les tertúlies són un lloc perfecte per a col·locar els amics i fer que el vaixell navegue cap a la banda on vol la direcció. I no tan sols la banda política, perquè la paritat que demana el llibre d’estil de la casa no es compleix pràcticament mai. El presentador de Va de bo, Nacho Cotino, es fa acompanyar, quasi sempre, de tres homes i una dona. I el primer dia, un dels tertulians va ser l’ex-diputat de Ciutadans, Toni Cantó. El mateix que quan els mitjans públics van reobrir, va fer una piulada amb una fotografia simulant el bombardament de l’edifici de Burjassot, i que tantes vegades va anunciar el tancament de “tele-Compromís” quan ell governàs. Ara, després de passar per diverses guinguetes a l’ombra del PP, s’asseu còmodament al plató rodejat de companys provinents de The Objective, Las Provincias o El Español. O de l’ex-ministre del PP José Manuel García-Margallo, o de l’ex-diputat de Ciutadans, com ell, Antonio Subiela. Tot molt plural i divers…

Cada dia de la primera setmana del programa, el bloc polític l’han començat amb un vídeo, pretesament humorístic, amb tot de recursos sonors i gràfics esperpèntics, per a criticar Pedro Sánchez. Pel motiu que siga. Al darrer hi van posar tant de pebre que els ulls els van coure, i la direcció d’À Punt va haver d’emetre un comunicat de disculpa tot dient que retiraven el vídeo que consideraven impropi d’una televisió pública perquè no complia el codi. Van tardar més de vint-i-quatre hores i no ho feren fins que no veieren veure que, gràcies al periodista Ramir Calvo, el vídeo començava a córrer per les xarxes.

Nacho Cotino, que sempre ha fet de periodista esportiu, i que va protagonitzar polèmiques duríssimes quan era el responsable d’esports de Ràdio Nou, parla a estones en català i estones en castellà, i en presumeix. I diu totes les brofegades que considera que l’acosten a una audiència que, a moments, és zero. Zero redó. Ningú. També tendeix a zero l’audiència de la programació taurina que la casa ha recuperat amb tots els ets i uts amb l’excusa, justament, de fer audiència.

Aquell mal presagi de l’acte de presentació ha tingut més confirmacions. Una és el capteniment del nou cap d’informatius que aquell dia em va dir, no abans de preguntar-me com m’anava a la Veu, que estava molt satisfet d’haver desmuntat una redacció que treballava amb llibertat d’ençà de la reobertura dels mitjans. Em va dir també que a la Generalitat estaven tan contents amb ell que cada volta li donaven més poder. Somreia, quan ho deia.

Potser, per a guardar tot aquest poder, ha destrossat un tros de la sala de reunions de la redacció, diàfana, blanca, de parets de vidre, per a fer-s’hi un despatx. El que anava destinat al director d’informatius també té les parets de vidre i és tan gran com el del sots-director. Això Josep Magraner no ho pot suportar. Necessita espai i foscor per a dictar, per exemple, texts infames sobre els codis deontològics dels periodistes i criticar els companys de Televisió Espanyola que aconsegueixen una exclusiva com la dels àudios de la reunió del CECOPI que ells no van emetre i que tampoc no volien lliurar a la jutgessa. La jutgessa els ha dit que saber el dia que van morir 229 persones al País Valencià és molt més important que qualsevol excusa o rebequeria.

I es necessita un despatx tancat per començar a perseguir i investigar qui va filtrar aquell vídeo amb els àudios on es veu com Salomé Pradas dóna instruccions i com es comporta com una adolescent indolent que no vol parlar amb el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Que no li venia de gust, diu.

La programació de tardor d’À Punt és el símptoma més visible de la malaltia induïda que pateix. La redacció, aquella que tan bona feina va fer els dies de la gota freda, es trenca, i hi ha gent que comença a no tenir por, com la periodista Elena Tamarit, que ha apel·lat a la clàusula de consciència, i quan els papers van arribar als directius de la casa no sabien ni per on els venia la ventada. El fet que aquesta jove professional haja trencat el silenci és una bona notícia. Potser l’única, enmig del naufragi afavorit i anunciat d’À Punt.