La responsabilitat de l’‘star-system’ mediàtic en temps d’emergència lingüística

Com ja sabeu, fa uns quants dies van ser els premis Ondas, aquells en què el principal grup de comunicació dels socialistes reconeix els seus afins i alguns més per a dissimular –com fan tots els premis, ben pensat. L’esdeveniment, que s’anuncia com “el degà d’Espanya del sector de la comunicació”, sempre s’ha fet a Barcelona i sempre es fa en castellà. Sempre? No: en més de setanta anys d’història, s’ha celebrat ininterrompudament a la capital catalana tret d’un any, no diríeu quin. Efectivament: el 2017. Aquella edició la van traslladar a Sevilla, i mira que bé, no els va caldre canviar de llengua vehicular.

Una altra característica persistent és la profusió de guardonats catalans i el fet que, quan els toca d’agrair el premi, com a molt deixen anar unes paraules en la llengua indígena i tot seguit passen a discursar en la important, perquè els entengui tothom. I el que entén tothom, tant a Sevilla com a Barcelona, és que per als catalans hi ha una llengua reservada als de casa i l’altra de dir les coses importants. Enguany ens hi hem fixat més perquè ja és com veure ruixar foc en un incendi: en un context de crisi lingüística galopant, els professionals de l’audiovisual del país, quan pugen als faristols, continuen reivindicant tota mena de reivindicacions passant per alt aquest mamut a l’habitació.

Per tot això, premiats de la trajectòria de l’admirat Toni Clapés, d’una Gemma Nierga o una Mònica Terribas vice-presidenta d’Òmnium, s’han hagut de sentir dir de tot menys bonics a les xarxes, és a dir a X, per mostrar la mateixa actitud lingüística que tants altres catalans celebrats prèviament. Potser perquè n’hi ha la tira que els donem per perduts, potser perquè n’hi ha que els tenim per més autocentrats que els Évoles, els Francinos i les Barceló, no sabem què més ha de passar perquè els qui viuen o treballen en català no desaprofitin la seua projecció per fer-lo visible en el moment que està més amenaçat de la història. Només caldria que comencés un. Un de diferent dels de sempre, vull dir, ja en parlarem més avall.

En un sentit semblant han rebut crítiques la Rosalía i l’Escolania, o els Márquez i la mare que els va parir quan s’adreçaven en la llengua de Repsol als cerverins. I és clar que no és feina del Clapés, dels Márquez o de la Rosalía de salvar la llengua. Ni és la seua feina, ni ho ha de ser. Però en vista de les dades catastròfiques de les enquestes, alguna cosa ha de canviar, i això també. Inèrcies com l’actitud lingüística dels catalanoparlants àmpliament influents, especialment els que altra feina tenen. Parlo d’aquesta visió tan incrustada en el nostre famosam que agrair un premi en català és fer política, però recollir-lo en castellà és neutre i natural. Perquè, amb la idea de no voler “fer política”, tant més contribueixen a reforçar aquest missatge entre el seu públic “no polititzat”.

A l’altre extrem, un exemple de responsabilitat mediàtica en temps d’emergència lingüística: Aitana Bonmatí, sense dedicar-se a comunicar, ni a cantar, ni a agafar cap pancarta, aconsegueix que tots els xiquets admiradors seus, vinguin d’on vinguin els seus pares, sàpiguen que l’idioma de l’escola també pot ser el de recollir pilotes d’or. I l’únic que ha hagut de fer és no abandonar la llengua quan sap que té l’atenció dels seguidors del seu país, i per als de fora ja la faran traduir.

A aquestes altures de la pel·lícula, segur que molts noms del nostre star-system mediàtic estan amoïnats internament i sincera pel futur de la llengua, però en públic se’n mantenen al marge per no perdre la simpatia dels espanyols. I no pocs deuen mirar cap a l’altre costat perquè donen per fet que el català ja els el reivindicaran els altres, els activistes i farandulers de l’estelada que no tenen pensat d’agafar l’AVE per anar a treballar i que també reben Ondas de tant en tant. Penso en l’equip d’El Búnquer quan van recollir el premi com a millor programa de ràdio “de proximitat”, que van fer el discurs íntegrament en català i no-va-passar-res. Absolutament res. Literalment.

Potser és impopular això que diré, però més enllà de l’orgull cofoista dels seus fans, entre els quals em compto, el gest lloable dels buncaires no crec que adherís ningú a la causa. La repassada del seu director al sector cultureta progre amb una barretina al cap –per una juguesca, tant se val– només va contribuir a folkloritzar el minut de glòria d’uns catalanets que l’Espanya pluricollonal havia premiat per demostrar-nos com en són, de tolerants. Els parlaments carregats de raó del Peyu, la Neus i el Jair sobre la covardia del món cultural, sobre feminisme, sobre comunicació, sense passar per esmentar la llengua, ja estaven connotats als ulls de la platea, que donava per fet que actuaven per al seu públic local, indepe i fanatitzat.

El que em vinc a referir és que, pel que fa als personatges coneguts que es carreguen el català a l’esquena perquè els hi va la vida, el combat per la llengua ja ho ha donat tot de si, i ara ja és urgent que neixi la consciència entre els bilingüitzats i moderadament amoïnats, i a través d’ells, en els seus cercles d’influència. Uns cercles que no saben d’enquestes d’ús del català ni se’n senten, i als quals els convençuts generem anticossos i no hi accedirem mai. Sap greu perquè és el pitjor moment, però els necessitem com l’aigua.

No em barrufa dir noms perquè personalitzar és despistar del mal general, només deixeu-me recuperar les paraules de l’ondejada Gemma Nierga quan compartia el somni que els guanyadors del futur puguin dir-se Salma, Ousman i Mohamed. Perquè tot això està molt bé, sempre és campanya electoral a Espanya, però de moment, les Salma, els Ousman i els Mohamed són tan lluny de rebre premis de comunicació espanyols com de saber que qui els defensa condueix un programa en llengua catalana, i regat de dinerons. A partir d’aquí, ves si no seria oportú aprofitar l’avinentesa i formular el desig en clau d’integració a una llengua d’oportunitats; si més no, no crec que costés més que la gosadia de fer un discurs antiterrorista demanant diàleg als polítics espanyols.

Vostès que poden, ho facin. Doneu-nos lliçons als talibans, feu el català simpàtic com ens dieu que s’ha de fer, feu-lo servir amb els vostres arguments, mostreu-nos davant dels micròfons com n’és de plurinacional el vostre regne. La supervivència de la llengua també depèn, en gran mesura, que la seua defensa traspassi el cercle del morro fort. D’odiar un idioma se n’aprèn, i d’estimar-lo també. Però entre l’un cap i l’altre, hi ha la gran franja de parlants que no estimen tant el català per a perdre-hi el son, però que són lluny d’odiar-lo com els qui el volen fer desaparèixer. Toca fer un crit d’atenció als seus referents, tant més com més admiradors tenen i com més lluny arriben els seus altaveus. Com a mínim, apel·lar a la seua part de responsabilitat per la part que els importa.