Desenes d’activistes han estat encausats a Catalunya i al País Valencià, sobretot a Barcelona, o han estat multats per haver-se manifestat en solidaritat amb Palestina aquests darrers dos anys. Fa unes setmanes, es va fer a la sala Paral·lel 62 de Barcelona un concert amb el lema “Sempre amb les que resisteixen. Colonialisme ni a Palestina, ni enlloc”, amb l’objectiu de recaptar fons econòmics per pagar les despeses judicials dels múltiples procediments penals que afecten desenes d’activistes que han participat en manifestacions, accions de boicot o talls de trànsit.

Aquell vespre, el local del Paral·lel era ple de gom a gom de gent disposada a solidaritzar-se amb els activistes represaliats, denunciar el genocidi de Gaza i els tentacles còmplices que el colonialisme israelià té a Europa i a la resta del món. Tribade i Santa Salut encapçalaven un cartell amb mitja dotzena d’artistes. L’acte va començar amb un “Visca Palestina Lliure!” i la lectura d’un manifest en què, entre més coses, es denunciava “la inversió de diners públics per a perseguir qui defensa la vida enfront de l’horror, qui no està disposada a ser còmplice d’una Europa que perpetua les violències colonials”.

Hi ha una llista llarga de procediments oberts, entre els quals destaquen l’acció contra l’Hotel Cortès del barri Gòtic de Barcelona, propietat d’un magnat israelià vinculat al complex militar i industrial d’Israel, la protesta contra l’empresa Israel Chemical Limited (ICL) a la mina d’extracció de potassa de Súria, el tall de l’autopista AP-7 a Sant Celoni, la jornada de lluita per Palestina del 2025, o les pintades i l’escarni contra un McDonald’s, entre més.

Segons les dades que em facilita l’organització antirepressiva de l’esquerra independentista Alerta Solidària, d’ençà del 2023, a Catalunya i al País Valencià, com a resultat de la repressió policíaca de les protestes i accions pro-Palestina, s’han practicat unes cinquanta detencions. Hi ha onze processos judicials oberts, un dels quals és contra els Mossos d’Esquadra, per l’actuació repressiva a l’estació de Sants d’una seguda en protesta per la presència de l’equip Hapoel d’Israel. A més, hi ha hagut infinitat de multes, identificacions, banderes requisades i càrregues policíaques amb ferits.

En el manifest que es va llegir al començament de l’acte a l’escenari, també es va recordar la repressió a Europa, la vaga de fam de setanta dies de vint-i-quatre activistes de Palestine Action a Londres, l’obertura de milers d’expedients judicials a la causa pro-palestina a Alemanya, molts encausats simplement per haver cridat “des del riu fins al mar”, i els més de 9.000 presos palestins internats a les presons israelianes en condicions extremes.

Entre més proclames, els artistes també van fer crides al boicot de Spotify. Uns fullets repartits entre els assistents informaven que el fundador i president executiu de Spotify, Daniel Ek, ha invertit 700 milions d’euros a Helsing, una empresa emergent armamentística americana que fabrica tecnologia militar equipada amb IA. Helsing ha signat contractes de col·laboració amb gegants de la indústria armamentística directament involucrats en el genocidi palestí, com Rheinmetall, Airbus i Leonardo.

Spotify també va patrocinar durant el darrer trimestre del 2025 anuncis d’ICE, l’agència de control migratori dels Estats Units, un dels braços repressius del govern de Donald Trump, protagonista de la violència contra la població civil als EUA, incloent-hi segrests, deportacions i tortures contra persones racialitzades. Aquest 2026, l’ICE ha assassinat dos manifestants a Minneapolis.

La instrumentalització policíaca del delicte d’odi

Per saber més a fons les característiques de la repressió policíaca contra els activistes pro-palestins a casa nostra, em poso en contacte amb l’advocat penalista i penitenciari David Aranda, de la cooperativa Arrels Advocats de Barcelona. Aquest despatx ha tractat darrerament molts casos de la repressió pel procés i l’aplicació de delictes d’odi a independentistes. Ara porten uns quants casos de repressió per la solidaritat amb Palestina.

David Aranda porta el cas dels CDR que ara és pendent d’amnistia al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. També temes relacionats amb Palestina, com ara la denuncia a l’Audiència Nacional espanyola contra l’empresa basca SIDENOR, acusada de contraban d’acer i complicitat en el genocidi. I la defensa de dues militants d’Arran per les protestes contra un McDonald’s per col·laboració amb l’exèrcit d’Israel a Gaza, el genocidi i l’ocupació.

D’entrada, cal recordar, em diu David Aranda, que l’estat espanyol no és gaire tolerant amb la dissidència política en l’exercici dels drets fonamentals de reunió i manifestació. Això ve del franquisme. Està en l’ADN de l’estat espanyol. Caldria una certa laxitud a l’hora de permetre uns certs excessos en l’exercici del dret de reunió i manifestació. Que hi hagi uns mínims desordres i conflicte al carrer és normal. I ha de ser així.  La gent que exerceix aquest dret és perquè no té cap més mitjà per a fer sentir la seva veu en una societat democràtica. L’opinió pública es construeix, entre més coses, exercint els drets de reunió i manifestació. Ho diu el Tribunal Europeu de Drets Humans. L’estat espanyol és poc tolerant, de seguida hi ha conseqüències legals, administratives o penals.

—En quin punt som, de la repressió contra els activistes pro-palestins?
—En l’àmbit penal hi ha dos tipus de casos. S’obren procediments per aldarulls en general, desordres públics o atemptats a l’autoritat, i, en segon lloc, hi ha els acusats de delictes d’odi. Els que jo conec són una dotzena de persones imputades per delicte d’odi en una protesta contra el genocidi davant un hotel de Barcelona, propietat d’una persona sionista. Els qui van tenir una topada amb una persona sionista que havia anat a increpar uns manifestants pro-palestins són acusats de delicte d’odi. Dues militants d’Arran imputades per una suposada acció de boicot a McDonald’s són acusades de delicte d’odi. Una acusació absolutament exagerada en aquest cas concret. Tots són casos instruïts pels Mossos d’Esquadra, encara pendents de tramitació.

—És una pràctica habitual, qualificar de delicte d’odi qualsevol protesta contra el genocidi?
—Sí. Amb la qualificació de delicte d’odi s’ha instrumentalitzat molt el càstig a la llibertat d’expressió.

—Què es pot considerar delicte d’odi, en realitat?
—El delicte d’odi ha estat ideat per protegir minories vulnerabilitzades. El que no pot ser és que s’utilitzi per castigar qui denuncia un genocidi o crims de lesa humanitat. Perd sentit. És un oxímoron. No pot ser que els delictes d’odi es facin servir per castigar els qui denuncien la forma més extrema de l’odi, que és l’intent d’eliminar una minoria vulnerabilitzada, com passa ara a Gaza. És portar a l’extrem això que s’anomena la paradoxa de la intolerància.

—Què vol dir aquesta paradoxa?
—Si som tolerants amb l’intolerant, al final, acabarem desapareixent per culpa de la nostra tolerància. No es pot ser tolerant amb tot. La ideologia sionista que pretén construir el gran Israel a costa de massacrar pobles sencers és intolerant i no es pot respectar. I si jo ho critico, no és un delicte d’odi.

—El delicte d’odi és una mena de paraigua sota el qual cap tot, i que la policia, els Mossos, poden aplicar com volen?
—I l’apliquen malament. Moltes vegades acusen els manifestants d’antisemitisme. No és el mateix ser antisionista que antisemita. Hi ha jueus antisionistes. La condició ètnica jueva no té res a veure amb la ideologia sionista. Són dues coses diferents. I aquí és on vull anar. Els delictes d’odi quan es regulen protegeixen els col·lectius diana.

—Quins són?
—Els que estan expressament al·ludits al codi penal, article 510: origen ètnic, nacional, ideològic, etc. Els estats no són col·lectius diana. Ni les empreses. Per tant, l’estat d’Israel no és un subjecte a protegir pel delicte d’odi. En tot cas, ho pot ser la gent que tingui un origen ètnic jueu. Si jo critico que la ideologia d’aquesta persona, o aquesta persona concreta, afavoreix un genocidi, això és una denúncia pública social que és completament necessària. I no es pot instrumentalitzar pel delicte d’odi. Per què? Perquè no respon a la finalitat ni al significat literal del delicte.

—Per tant, protestar contra crims de guerra i genocidi no vol dir que siguin antisionistes ni antisemites, potser ni s’ho plantegen… Es denuncia al carrer la gent que col·labora amb les matances. Els Mossos ho tergiversen?
—La divisió d’informació dels Mossos té experiència en aquest tipus de casos. Els delictes d’odi han estat el calaix de sastre de molts conflictes que són latents a la societat. Si jo em discuteixo amb algú per motius polítics i arribem a les mans, no vol dir que cap dels dos cometi un delicte d’odi. Hi ha gent que arriba a les mans fàcilment, i els conflictes existeixen a la societat. El delicte d’odi està previst per a quan un grup de persones ataca una persona d’una minoria vulnerabilitzada pel fet de ser-ho, i aquest fet genera un atac contra la integritat moral d’aquella persona i del col·lectiu que es vol protegir.

—Es podrien qualificar de delicte d’odi opinions o comentaris a favor de negar el genocidi de Gaza o de justificar les accions de Netanyahu perquè, de fet, treballen per evitar que es pugui defensar una minoria ètnica?
—Dependrà del context. El que no es pot fer és utilitzar el delicte d’odi per perseguir la llibertat d’expressió. Evidentment, hi ha coses que no haurien de ser respectades, com ara defensar públicament un genocidi contra els palestins, igual que no és acceptable defensar l’Holocaust jueu.

—Molts no el defensen literalment, el neguen.
—A Alemanya el negacionisme de l’Holocaust està perseguit, però no passa res si algú nega l’existència del genocidi a Gaza. Hi ha una doble vara de mesurar pel que fa a Palestina i altres fets històrics. Allà hi ha hagut moltes detencions de manifestants pro-palestins darrerament. Imagino que hi ha un sentiment de vergonya que persegueix Alemanya després de l’Holocaust, però això no pot justificar ser còmplice. No hi ha res que justifiqui l’Holocaust nazi contra els jueus. No hi ha res que justifiqui el que fa Israel a Palestina.

—A la Gran Bretanya hi ha el cas de Palestine Action, amb centenars de detinguts i desenes d’activistes processats per terrorisme, per haver protestat contra empreses d’armes. Sembla que la repressió, en diferents graus, sempre aplica a tothom el mateix patró.
—Sí, per exemple, hi ha unes imatges d’un policia que s’acostava a una manifestant i li deia, si us plau no diguis el lema de la R, “from the river to the sea”. Ella deia, quin lema? Només he dit això. Si ho tornes a dir, t’hauré de detenir. Tenia instruccions de detenir les persones que ho diguessin. Un lema que és una reivindicació del territori històric de Palestina.

—Si no hi hagués el recurs d’aplicar el delicte d’odi, els procediments contra els manifestants propalestins serien mínims?
—Sí. Per exemple, el cas de la protesta al McDonald’s. Si jo assenyalo el McDonald’s per col·laborar amb un genocidi, l’empresa no és un subjecte protegit pel delicte d’odi. Perquè no és una persona que representi una ètnia o una religió. Ni jo estic atacant l’empresa pel fet d’estar formada per persones d’un determinat origen racial, ètnic o religiós. Si no per donar suport a unes accions concretes. S’està lucrant d’un genocidi i està col·laborant enviant menjar a les tropes de l’exèrcit d’Israel.

—De què s’acusa concretament les dues militants d’Arran, en aquest cas?
—Les acusen d’unes pintades, però com que ja no estan tipificades com a delicte al codi penal, des del 2015, l’únic que els queda és el delicte d’odi. Per això s’instrumentalitza aquest delicte.

—McDonald’s no és propietat jueva, que jo sàpiga…
—No és propietat jueva, no representa la ideologia sionista, i no té representació ideològica. És una empresa. Per tant, no és un subjecte diana.

—En què es basen els Mossos per qualificar les pintades del McDonald’s de delicte d’odi?
—Que la protesta es va fer en el marc de la vaga per Palestina. Com que era una vaga per Palestina i les persones acusades relacionaven el McDonald’s amb l’estat d’Israel, amb aquesta associació diuen que és un acte antisemita i, per tant, delicte d’odi. Però no té res a veure l’antisemitisme amb atacar una empresa que s’està lucrant d’un genocidi.

—Pel que sembla, l’acusació de delicte d’odi és una tergiversació històrica. De fet, l’obra Gegant, interpretada per Josep Maria Pou, basada en el cas real de l’escriptor Roald Dahl, ens ho recorda. Cal explicar-ho molt bé perquè la gent no es confongui.
—Exacte. Una cosa és l’origen, ètnic, nacional, i una altra és una ideologia determinada. Una cosa és sionisme i una altra és antisemitisme. Hi ha jueus que estan en contra de les accions de l’estat d’Israel avui i que denuncien el genocidi de Palestina. Hi ha jueus que es defineixen com a antisionistes. No podem equiparar antisionisme i antisemitisme perquè així donem cobertura a la ideologia que pretén fundar un gran estat d’Israel a costa d’ocupar diferents territoris que no els pertanyen, exposar la gent que hi viu, sotmetre les poblacions autòctones a condicions de vida inhumanes, massacrar la població civil d’aquells territoris, etc. És a dir, la ideologia sionista actualment es caracteritza per unes polítiques que consisteixen a obviar qualsevol mena de cost humà. No volen permetre que hi hagi dissidència, ni crítica a aquesta política, que, en darrera instància, comporta un genocidi.

—Els Mossos d’Esquadra juguen a la confusió?
—Sí. La divisió d’informació i ordre públic dels Mossos es va crear per perseguir col·lectius organitzats i formats per la seva ideologia política, cosa que en un règim democràtic ens hauria de fer posar les mans al cap. Hi ha hagut casos d’infiltrats policials en determinats grups per a tenir controlada la dissidència. Ho fa la Policia Nacional, i els Mossos d’Esquadra van en la mateixa línia. Va haver-hi un cas en què un agent va falsejar uns comptes de correus electrònics per intentar d’obtenir informació de diferents col·lectius, com ara, el Sindicat de Llogateres, Arran, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, i més. Persegueixen qualsevol veu crítica amb les accions de l’estat d’Israel. Sigui grups pro-palestins o moviments com BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) o Arran o l’Organització Juvenil Socialista.

—Els negacionistes del genocidi –ja acceptat pel TPI, el Tribunal Internacional de Justícia i els experts de les Nacions Unides– i als propagadors que la crítica al que fa Israel avui és antisemitisme, pot arribar un dia que la justícia els jutgi per delictes d’odi o per obstaculitzar la veritat?
—Jo, personalment, com a David Aranda, no sóc partidari d’una resposta punitiva a aquestes activitats. Però també crec que la societat ha de respondre d’alguna manera a aquestes persones. Crec que no són opinions respectables. Negar un genocidi no és respectable. Crec que només hi hauria d’haver procediments penals en els casos més greus. Això no vol dir que una televisió hagi de permetre que certes persones continuïn apareixent en determinats programes d’audiència a negar un genocidi. O que una cadena no tingui l’obligació moral de desdir-se del que ha dit l’opinòleg de torn si nega el genocidi. Jo, personalment, denuncio que hi ha una doble vara de mesurar què són els delictes d’odi. Sembla que només s’apliqui a la dissidència política d’esquerres, però quan algú d’un determinat estatus nega un genocidi sembla que no passi res.