La mort a Picanya: per què ningú no va avisar els residents de les cases adaptades?

El dilluns 3 de novembre, a la sala Prim del congrés espanyol, Carmina Gil va començar la declaració davant la comissió d’investigació de la gota freda amb aquestes paraules: “Em dic Carmina i comparec en nom de la meua família i de moltes més que van patir la pèrdua, abandonats mentre les institucions miraven cap a una alta banda. Rosa, la meua sogra, va morir d’una manera que no es mereixia. Sempre havia tirat endavant, amb valentia, amb la família. Era alegre i afectuosa. Estava orgullosa dels fills i dels gendres. Adorava la família. Tenia noranta-dos anys i estava molt bé per l’edat que tenia. Vivia en un centre idíl·lic per a persones majors, amb casetes independents que pertanyien a la Generalitat. Pagava un lloguer. També hi havia un centre de dia. Tot això estava construït en primera línia del barranc del Poio [conegut a Picanya per barranc de Xiva].”

El relat de Carmina Gil continuava amb la descripció de la cadena d’errades humanes, tècniques i polítiques que van fer que vuit residents, entre 78 anys i 98, d’aquest complex, pensat per al benestar de la gent gran, moriren aquell dia. Gil, que és vice-presidenta de l’Associació de víctimes mortals de la gota freda, posava damunt la taula un aspecte concret de la catàstrofe que havia passat prou desapercebut. Es parlava, sí, de les persones grans mortes a les residències; es posava èmfasi en la de Paiporta, on van morir set persones, però aquell testimoni va ajudar a entendre què havia passat dins aquell recinte. La Generalitat se’n va desentendre perquè considerava que aquelles persones eren mers dispesers dels habitatges públics de l’Institut Valencià de l’Habitatge, i que l’única cosa que els lligava era el lloguer assequible que pagaven cada mes.

La jutgessa vol saber què va passar

Aquest grup de 31 cases adossades formava un recinte tancat al bell mig del qual hi havia el centre de dia Lloc del Major, que prestava servei tant als residents com a persones alienes, de 7.00 a 18.00. A petició de la família d’una de les estatgeres, la jutgessa que Catarroja que instrueix la causa dels 230 morts n’ha demanat a la Conselleria de Serveis Socials, que en aquell moment dirigia la vice-presidenta Susana Camarero, informació sobre el funcionament i sobre les accions que s’hi van fer el 29 d’octubre.

Per una banda, demana a l’Institut Valencià de l’Habitatge que l’informi sobre les condicions necessàries per a ser llogater d’una de les cases. També demana a Serveis Socials si els habitants rebien prestacions assistencials i, si escau, de quina mena, amb quina periodicitat i si estaven sotmeses a cap contraprestació. També vol saber si l’assistència als residents anava acompanyada de dispositius de teleassistència.

La jutgessa de Catarroja també està interessada a saber si el centre de dia Lloc del Major en va desallotjar els residents i els usuaris del servei el dia 29 d’octubre de 2024, i si és així, quina informació tenien per a prendre la decisió.

Ningú no els va avisar

Carmina Gil explica que Rosa, la seua sogra, va morir a casa, que ningú no la va avisar que venia el barranc, que a les 18.30 deia a la família que l’aigua arribava als genolls. Després ja no van poder parlar més amb ella. Van trigar dies a saber on n’havien dut el cos.

Rosa tenia una veïna, Amparo, que va sobreviure. Aquell dia havien dinat juntes. Les cases tenen un petit pati interior, i Amparo es va salvar gràcies al fet que un jove, nét d’algun veí, la va ajudar a pujar, amb una escala, dalt la teulada de la casa. Hi va fer nit. Fins i tot, va trucar a la ràdio per explicar en quina situació es trobaven ella i els seus veïns. A conseqüència de la humitat i de les hores que va passar amb la roba banyada, la salut li ha empitjorat molt; ha calgut ingressar-la a l’hospital unes quantes vegades i ara necessita estar sempre connectada a una ampolla d’oxigen.

Com la majoria dels supervivents d’aquell dia, Amparo viu també un estrès posttraumàtic que, amb el canvi de lloc de residència, s’agreuja.

Maruja, la mare de José, que vivia en la casa número 16, també va morir. Li agradava molt viure allà. També era amiga de Rosa, la sogra de Carmina. Com que feia uns mesos que estava una mica més delicada, la família valorava la possibilitat que al matí anara al centre de dia, a poques passes de casa. Així estaria més controlada.

José explica a VilaWeb que poc abans de les 19.00, un amic que té un gimnàs a Catarroja li va trucar per dir-li que s’inundava. Ell va intentar d’anar a veure sa mare, però ja no va poder arribar-hi. Es va quedar a l’altra banda del barranc. L’endemà, va anar a Picanya en bicicleta i es va trobar sol davant la desolació del complex. Un fang espès arribava als genolls i impedia d’avançar.

Al tercer dia, va poder entrar a cercar sa mare. Les portes de les casetes adossades havien desaparegut, i també molts envans que les separaven les unes de les altres. Tot era confús. José recorda que, tot intentant d’entrar a casa de sa mare, va entrar a ca la veïna. Allò era un caos de mobles i tota mena d’objectes amuntegats sense sentit. Aquell dia va ser quan, amb el fang, va escriure un missatge de comiat a sa mare, que es va fer viral, en què li demanava perdó per no haver-la pogut salvar.

Camarero es desentén dels usuaris

En la compareixença davant la comissió del congrés espanyol, Susana Camarero va defensar la seua feina i la de tot el seu equip. També es va desentendre de la gestió d’aquestes cases. Segons la vice-presidenta i ex-consellera de Serveis Socials, la Generalitat no tenia cap relació amb els ancians. Va admetre que és cert que la titularitat dels apartaments era de la Generalitat, però que els residents que les ocupaven pagaven un lloguer sense cap contraprestació perquè es tractava de persones teòricament autònomes. Algunes tenien cuidadors, però perquè els havien contractat pel seu compte.

Camarero va voler distingir entre el tractament que el seu departament donava al centre de dia que, encara que tenia gestió privada, estava dins la llista de centres que depenen de la Generalitat, i el tracte als usuaris de les cases adaptades.

Algunes de les víctimes del recinte de Picanya eren usuaris del servei de teleassistència, però la consellera va posar tot l’èmfasi en la versió que ha donat des del començament: “És un servei de teleassistència i no de teleemergència.”

Aquesta afirmació, a José, el fill de Maruja, li sembla “la més gran estupidesa” que ha sentit en la seua vida. “Si ets un organisme oficial, no pots dir que això era privat. Ma mare estava perfectament lúcida, i si els hagueren avisat, de seguida ens hauria demanat que haguérem anat cercar-la”, diu, i recorda que tenia un telèfon amb marcació ràpida de tots els nombres de la família. Lamenta que si, per exemple, a les 14.00 els hagueren avisat, no hauria mort ningú. En el seu cas, ells viuen molt a prop de la casa on sa mare va morir.

Un centre “pioner” al país i a l’estat

El projecte per a construir aquest complex d’habitatges adaptats i tutelats per a persones grans, però amb una vida independent, és de l’any 2002. En un primer moment, s’havien de fer cinquanta cases en planta baixa, amb jardins i bancs per a passejar i socialitzar amb els veïns, i en el mateix recinte s’hi instal·laria un centre de dia per a usuaris externs al complex. Finalment, s’hi van fer trenta-una cases i el centre de dia. El pressupost, d’1.800.000 euros, l’aportaven la Conselleria d’Urbanisme i Transports i l’Institut Valencià de l’Habitatge. El terreny, a la vora del barranc, el va cedir l’Ajuntament de Picanya. La intenció era de construir més de mil places a tot el país amb aquest model.

Segons la premsa de l’època, aquest complex era, en paraules dels responsables d’habitatge del PP, pioner a tot l’estat espanyol. Van batejar l’operació Pla ELAIA i, en paraules textuals de José María Garcia Zarco, director general d’Arquitectura i Habitatge de l’època, havia de ser “el motor de noves iniciatives que conjuguen infrastructures amb àmbits socials”.

La construcció va començar el setembre del 2003 i es va acabar el 2007, però uns problemes amb Iberdrola no en van permetre l’ocupació fins el 2009. Hi havia llista d’espera de persones que volien viure al complex i els trenta-un habitatges es van habitar de seguida. Algunes de les persones, com ara Maruja i Rosa, hi eren d’ençà del primer dia. En el cas de la mare de José, se n’hi va anar a viure amb el seu marit i després, vídua, hi va viure fins que l’aigua i el fang se l’emportaren.

Un clos fantasma vora el barranc

Ara les cases tutelades i el centre de dia Lloc del Major són un lloc fantasma que dialoguen amb el barranc i només habiten els gats i unes quantes feristeles. S’hi ha treballat per eliminar tot el fang, però el rastre d’allò que va succeir el 29 d’octubre encara és ben visible als murs. Tots els sediments arrossegats pel fang del barranc han alimentat la terra, i les males herbes s’ensenyoreixen de tot el terreny. Fins i tot, el verd salvatge s’obre pas allà on hi havia els caminets de ciment per a passejar. Hi han construït una tanca perimetral i han tapiat les portes i tots els accessos a l’interior dels habitatges per evitar ocupacions. Tot sabent què ha passat hom es pregunta per què algú va pensar que era una bona idea construir habitatges tan arran del barranc.

Al telèfon del centre de dia, que encara apareix en la pàgina web, respon un contestador automàtic.