La moderació esgarriada

Durant molts mesos, el genocidi a Gaza fou rebut als mitjans d’aquest país amb crides a la prudència. El pretext habitual, tan carregós, era que es tractava d’un afer complex, ple de matisos graponejats per una colla d’ignorants que es complaïen en la simple caricatura. Encara ara, que és tan difícil de no mirar la magnitud de la tragèdia, les opinions contundents són desacreditades amb l’acusació de no comprendre’n la complexitat o de no conèixer la realitat sobre el terreny. Encara ara hi ha qui reivindica un punt de trobada moderat, i quan diuen moderat diuen “capaç de reconèixer els mals de tots dos bàndols”, i quan diuen “capaç de reconèixer” volen dir funàmbul, com si no hi hagués jerarquies, com si tot fos massa eteri per a identificar un fet més greu que no pas un altre. 

El dubte és valuós i, de fet, valent, i costa d’exposar-lo quan la conversa es crispa. Però la realitat, sobretot quan és tan crua com ho és a Gaza, l’ha de poder esbargir. En l’adducció del dubte, una certa classe mediàtica –i no goso dir-ne intel·lectual– catalana i europea hi ha trobat un escut per a no pronunciar-se amb prou contundència sobre la destrucció infame de la franja. El temps els desacreditarà. No és que la polarització de la societat hagi dut el debat sobre Gaza a un extrem que maltracta la moderació: són els fets, que han desplaçat el punt on rau. Crec honestament que la posició moderada sobre el conflicte, avui, és una oposició frontal, vehement al govern israelià; la posició moderada, avui, és reconèixer que hi ha un genocidi, perquè s’ha volgut destruir deliberadament la vida a Gaza; perquè, en la lacònica sentència del professor Amos Goldberg, “la Gaza palestina, com a entitat geogràfica, política, cultural i humana ja no existeix”, i això és un genocidi. 

La tebior i el subterfugi no són moderació. Parlar baixet i no excitar-se no és ser un moderat. No és moderat negar que la destrucció d’un poble, i el desplaçament i la fam com a política d’estat són pitjors que un atemptat terrorista. Arrecerats en la paradoxa, en nom de la complexitat els falsos moderats han infantilitzat la conversa. El relativisme no és classificar tragèdies, sinó considerar-les totes iguals, desdibuixar les formes del mal fins que totes perdin valor i es banalitzin. Aquest mateix esquema moral, incapaç de distingir l’estructura dels delictes, és el verí banal que va estrafent el sentit comú de la nostra societat, avui, i que amb el temps sembla que vulgui dur-nos a tallar les mans de tots els lladres, a tancar tots els delinqüents en presons d’El Salvador o castrar químicament tot adolescent que fes un dia un petó no consentit.

No és moderat evitar de pronunciar-se amb nitidesa sobre un crim, no és moderat treure pes al genocidi de Gaza tot esgrimint altres massacres, per abjectes que fossin. No és moderat: és covard. I jo preferiria no omplir-me la boca d’aquesta mena d’adjectius, que després fan bola i sempre tornen, però resulta que ho penso. És covard. Amb l’excusa de la moderació, amb aquest relativisme de pa sucat amb oli, durant dècades s’han anat esgarriant la cultura i els suposats valors europeus, tan rebregats per la hipocresia i per les dobles vares de mesurar. 

No és pas per un examen moral, que es pot dir que sigui covard, sinó per un de material. Ara, a l’últim, com que l’acord de Donald Trump, imposat sota amenaça d’un extermini total, els dóna aire, molts falsos moderats han trobat un escut nou en la flotilla i en els governs oportunistes que mercadegen vots amb el genocidi. Hi veuen impostura, i en aquesta impostura l’argument idoni: si els qui s’escandalitzen més sonorament amb Benjamin Netanyahu poden ser cínics, quin confort no troba el seu, de cinisme, quina cobertura. Però el problema d’aquests discursos hipòcrites no és pas que siguin falsos, sinó que l’oposició multitudinària contra el genocidi arriba tard, molt tard, quan és inútil. El problema no és el simbolisme: el problema és que si la reacció del món hagués arribat abans, la història podria haver anat diferent.