20.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 20.10.2025 - 21:42
L’himne oficial del Levante feliz, el pas-doble Valencia, de José Padilla, diu que aquest tros de terra, la millor terreta del món, és “la terra de les flors, de la llum i de l’amor”. La terra que “per a tu l’horta [la vega] envia la riquesa que atresora”, en la qual “brinden fruites daurades els paradisos de les riberes” i la veu de la qual “salude la llum d’un sol novell”, com diu l’himne oficial de la Comunitat Valenciana, que també marca un objectiu: “per ofrenar noves glòries a Espanya”.
Bé, tot llocs comuns que són plenament assumits per la població valenciana, però que, al mateix temps, si no són la construcció d’una imatge colonial i orientalitzadora, que baixe l’esperit d’Edward Said i ens explique per què no. Un tòpic de dominació, com tots els tòpics, però que, potser, exerceix una violència simbòlica més agreujada del que és habitual, si tenim en compte la correspondència de les dades amb la percepció que tenim els valencians de nosaltres mateixos i de la nostra riquesa, que, parafrasejant un altre himne, aquesta vegada del Brasil, seria ubèrrima per la pròpia naturalesa.
La realitat, tanmateix, és que els valencians continuem empobrint-nos. De fa dècades, de fet, es pot dir que estem en caiguda lliure estadística. Precisament, en el període en què hem tingut uns governs més alineats amb la ideologia oficial que construeixen i elaboren les lletres dels himnes de què parlem, no com a paradoxa, sinó com a constatació cruel de la finalitat del tòpic.
Ara com ara, la riquesa neta mitjana dels valencians, segons el report La desigualtat de la riquesa per comunitats autònomes, elaborat per ESADE, publicat en juny d’enguany amb dades del 2022, és de 314.500 euros, una xifra clarament inferior a la mitjana estatal, que se situa en els 382.800 euros, però, atenció, una xifra que suposa menys de la meitat de la riquesa mitjana dels madrilenys, que, amb uns 687.000 euros, són, en aquest estat nostre més descentralitzat del món, en el primer lloc, i de manera ben destacada, ja que a la segona autonomia, les Illes Balears, la riquesa mitjana és de 477.000 euros. El madrileny mitjà és el doble de ric que el valencià mitjà i té una esperança de vida més de dos anys superior. A propòsit, l’esperança de vida dels madrilenys és també la més alta de l’estat, perquè aquesta variable es correlaciona quasi a la perfecció amb la riquesa material, veges quines coses.
En començar el nou mil·lenni, l’any 2000, els valencians ja estàvem per davall de la mitjana estatal de renda; concretament, el nostre PIB per capita suposava el 95,5% de la mitjana de l’estat. En 2025, tanmateix, hem baixat fins al 84,6%. No tinc ara les dades per a confirmar-ho, però, en un primer colp d’ull, diria que no hem estat mai tan lluny de la riquesa mitjana espanyola. No hem sigut, per tant, mai tan pobres, dins del nostre context polític. La terra de la llum, de les flors i de l’amor.
La millor terreta del món, de fet, que, com tots sabem, és Alacant. Si estenem el tòpic a la província, la unitat bàsica de mida dins d’aquest estat, la més meridional de les valencianes és també la millor en aquesta estadística; és a dir, és la més pobra, la que respon de manera més coherent al tòpic. El PIB per capita d’Alacant, segons l’estudi de comptabilitat regional de l’INE del 2024, representa encara quasi deu punts menys de convergència que la mitjana valenciana i es queda en el 75,9% de la mitjana estatal. Això vol dir que els madrilenys són, respecte dels alacantins (que així és com entén identitàriament Espanya els deniers, oriolans, alcoians, elxans, etc.), un 81,4% més rics; és a dir, quasi el doble. Alacant és la demarcació 42 de 52 en PIB per capita. Així doncs, el PIB per capita d’Alacant és de 23.507 euros, només 2.942 euros més que el de Melilla, la demarcació més pobra, però uns 19.153 euros menys que la més rica: Madrid.
Ara bé, podeu fer la prova i plantar-vos enmig del passeig de l’Explanada de España d’Alacant, a prop de la Porta de la Mar, al costat del Monumento al Soldado de Reemplazo (espanyol, és clar) i, mirant cap a la bandera d’Espanya gegant que s’alça al damunt, preguntar a qui passe per davant –i siga veí de la ciutat, cosa que no és gens fàcil– si troba que el seu context econòmic és assimilable al de Ceuta i Melilla, però que, al mateix temps, podria estar separat per un mur geopolític respecte del de Madrid. La millor terreta del món.
Si aquestes xifres ens resulten cridaneres, més ho hauria de ser el silenci absolut que susciten en la política valenciana. Un report –recent, també– de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), un organisme de la Generalitat, assenyalava l’infrafinançament i la infrainversió com a factors determinants d’aquest empobriment relatiu. Perquè els valencians, amb les xifres que hem vist, resulta que no només no som receptors de solidaritat dins del sistema de finançament, sinó que n’hi aportem. Però, dins de la política valenciana, no en diu ni pruna ningú, del que hauria de ser un tema de debat continu i que hauria d’haver provocat un daltabaix generalitzat. Ni tan sols en parla Compromís, de fet, que es reivindica com “la veu valenciana” per a col·locar per Alacant un paracaigudista madrileny al congrés espanyol.
Ni tan sols se’n parla després de la dana. No n’hi ha prou, amb una catàstrofe d’aquesta magnitud, perquè en parlem, perquè les forces polítiques que es reclamen valencianistes peguen per fi un colp damunt la taula. La terra de les flors, de la llum i de l’amor. La millor terreta del món.
