Avui començaré aquest mail obert amb una obvietat, no fos cas que algú, per edat, desídia, infortuni o una combinació de tots tres, no la sabés. O per viure en un entorn cultural aliè i alienant, que també podria ser. L’obvietat: Jordi Savall és una de les figures musicals més importants d’aquest nostre país, pel cap baix. Una figura immensa, superlativa, incommensurable. Savall és un savi i un erudit. Un visionari. Prestigiós, perseverant, pulcre, perfeccionista. Elegant i sensible, bondadós i humanista. Auster i entusiasta alhora. Hereu directe de Pau Casals en un arbre genealògic imaginari. Curiosament, tant a l’un com a l’altre el tractaven i el tracten de mestre, amb una barreja d’admiració i respecte reverencial que són molt indicatius.

Doncs bé, a 84 anys i per primer cop a la vida, aquest treballador de la música s’ha posat al capdavant de la Filharmònica de Berlín. Tampoc amb aquesta orquestra farem rànquings impossibles i inútils, i ens limitarem a una altra obvietat: és una de les més grans del món, i no només de mida. Va ser la setmana passada, de dijous a dissabte, a la sala gran. Un espai amb forma de pentàgon, 2.440 seients, visibilitat excel·lent des de tots els llocs i acústica encara millor. El programa: Naïs, de Jean-Philippe Rameau, una suite arranjada per Savall; el ballet Don Juan, de Christoph Willibald Gluck; i com a plat fort de les vetllades, la Simfonia núm. 41 en do major K. 551 de Mozart, també anomenada Simfonia Júpiter. Un viatge des del final del barroc fins al classicisme, amb instruments com el clavicèmbal i la tiorba sobre l’escenari.

Com és lògic, hi havia expectativa per veure com anava aquesta tanda de concerts. A Alemanya, Savall és una figura coneguda i reconeguda. Un dels grans diaris berlinesos, el Tagesspiegel, considerava “increïble” que s’hagués trigat tant a convidar-lo, i es mostrava encuriosit per veure com el “gran senyor del so original” faria sonar la gran maquinària d’una orquestra simfònica moderna. També la Berliner Zeitung parlava d’un “debut inusual i molt esperat” i d’una “fita històrica” en l’acostament del món de la música antiga i la clàssica. És cert que durant molt de temps, aquests dos mons han seguit camins sovint dispars, però és igualment cert que directors com Nikolaus Harnoncourt i Jordi Savall han ajudat a acostar-los amb tanta naturalitat que s’ha acabat demostrant que en el fons són un de sol.

Segurament, el secret per acostar-se a una orquestra com la Filharmònica de Berlín és fer-ho amb humilitat. I amb amor. En declaracions a la premsa abans dels concerts, Savall diu: “No sóc un dictador. La Filharmònica de Berlín són els millors músics del món. Segur que ens entendrem.” Savall no és un dogmàtic ni un integrista de la música antiga, que també n’hi ha. De fet, és tot el contrari. És un músic que defuig els extrems i aposta pels matisos. “El que defineix una interpretació sempre són els petits detalls: on respirem, on són els accents, com ha de ser el fraseig, quin tempo seguim”, explica Savall. Per altra banda, la Filharmònica de Berlín, que deu haver tocat la Júpiter de Mozart centenars de vegades, i que porta la doctrina de directors com Karajan i Abbado gravada a la pell, s’ha renovat i rejovenit molt els darrers anys i està molt oberta a descobrir idees i aires nous com els que pot aportar Savall.

Com va anar la trobada? Va anar molt bé, no podia anar d’una altra manera. L’amor va ser correspost i la Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) ho resumeix amb aquesta frase: “L’especialista en música antiga no es va mostrar com un dogmàtic, sinó que va fer florir l’orquestra amb Mozart.” El gran diari alemany, que com tots els altres qualifica sempre Savall de director català, el descriu com un home d’una dignitat refinada i apunta que, per la fesomia i la barba de cavaller, sembla que hagi sortit d’una pintura renaixentista. També explica que els seus moviments dalt la tarima són discrets, sense afectacions ni escarafalls, mantenint sempre la centralitat del cos. La direcció és elegant i mesurada, l’orquestra sona amb tota la seva riquesa i potencial. Tot llueix, tot flueix. Els músics gaudeixen i el públic, melòman i exigent, també. En acabar, aplaudiments generosos amb els assistents dempeus. Un concert “gairebé perfecte”, conclou el crític del diari.

La relació, a més, no s’acaba amb els tres concerts de la setmana passada. La Filharmònica de Berlín ha decidit dedicar part de la seva temporada 2025-26 a retre homenatge a Jordi Savall, a qui reconeix la tasca de recuperació i interpretació del patrimoni musical i la seva fantàstica trajectòria com a intèrpret de viola de gamba. Hi ha tres concerts més. A final de novembre, Savall i el conjunt Hespèrion XXI van oferir un recital amb repertori del Segle d’Or espanyol i del barroc. El pròxim 11 de gener, dirigirà la Karajan-Akademie de la Filharmònica de Berlín, que és un programa educatiu que forma joves músics per integrar-se a orquestres professionals. I el 16 de març, la cirereta del pastís, Savall, un altre cop, a la sala gran dirigint la seva orquestra especialitzada en instruments originals, Le Concert des Nations, i el cor de la Capella Nacional de Catalunya, amb un repertori íntegrament mozartià. Si fos ric, hi aniria.

Tornem a l’inici. Per a Catalunya, disposar d’un músic com Jordi Savall és un autèntic luxe i un privilegi. És un regal dels déus, que amb figures com ell ens deuen voler compensar per no haver-nos protegit una mica més al llarg de la història. Siguem-ne conscients i estiguem-ne agraïts, si us plau. És el mínim que podem fer. I exigim a les autoritats que, entre beca llatinoamericana i enèsim festival de cosa electrònica i emergent, dediquin els recursos necessaris per a garantir que la Fundació Jordi Savall de Música Antiga tingui un espai on dur a terme les seves activitats i continuar fent la seva extraordinària tasca de recuperació, transmissió i difusió del patrimoni musical.