Que n’és, de cansat, això de ser català, diu un amic mig de broma –o potser no tant. Ara ja fa molts dies seguits que estem cansats. Ha fet dues setmanes que va petar tot, quinze dies que seguim les notícies pendents de RENFE, que milers de persones es lleven i miren les aplicacions de torn per saber si podran agafar algun tren per arribar a la feina, per arribar a classe, per arribar al metge, i pensant com s’espavilaran si no. És tan esgotador, tot això que passa, que veritablement sembla mentida que ho aguantem amb tanta civilitat.

Resignació, diuen. Segur que la psicologia ho sabria explicar la mar de bé: fer-se resilients com a única via per a sobreviure. Què t’estimes més, prendre-t’ho amb humor o malviure? Però això també ho explica la psicologia; concretament, un estudi fet per la URV: agafar els trens de Rodalia afecta la salut. Angoixa, ansietat, estrès, depressió, hostilitat… No, no fa riure gens.

No és pas nou, això que ha passat. I el de Gelida tampoc no ha estat el primer accident mortal que hi ha hagut a la xarxa de Rodalia aquests darrers anys. No és pas nou, però ens hi havíem acostumat tant, que ja no era notícia. És allò de la granota en aigua bullent, et van escalfant l’aigua a poc a poc, t’hi vas adaptant, i no te n’adones que has acabat escaldat. Ens hem acostumat a conviure amb els retards i les avaries constants de Rodalia, mentre anàvem pagant religiosament i, en canvi, s’hi invertia una ínfima part o directament res. Saltava als titulars quan la cosa sortia de mare, però el malson era quotidià: a veure què em passarà avui al tren, a veure a quina hora arribaré avui a casa, quants transbordaments hauré de fer, quanta estona estarem aturats a l’entrada de Sants, quan s’apagaran els llums i la calefacció i ens quedarem enmig del no-res…?

És tan vell, tot això, que aquella manifestació multitudinària que va organitzar la Plataforma pel Dret de Decidir, en part, pel desgavell insuportable a la xarxa ferroviària, va ser fa DINOU anys. Jo aquests dies he tingut un déjà-vu, no dec haver estat pas l’única. Aquella manifestació va fer història i va ser un punt d’inflexió inqüestionable. La reivindicació era neta i clara: autodeterminació. Ho reprodueixo de la notícia d’aquell dia: “Primer, que la xarxa de transports i infrastructures es traspassi a la Generalitat; segon, que es prioritzin les obres del ferrocarril, el tramvia i tot el transport públic; tercer, que es publiquin les balances fiscals; i quart, que la Generalitat pugui recaptar tots els impostos que paguen els catalans.” L’any que ve farà vint anys.

Jo aleshores agafava el tren cada dia per anar a la universitat, i recordo perfectament que l’últim curs trigava un quart d’hora més a arribar-hi que no pas quan havia començat. Després encara vaig passar uns quants anys més agafant-lo cada dia per anar a la feina. Poques coses uneixen tant els catalans com la desesperació per culpa de la RENFE (fèiem anar l’etiqueta #renfadats, que ara em sembla gairebé entranyable, ja ho dic, quanta civilitat. Després la cosa es va anar agreujant i els usuaris van començar a organitzar-se en plataformes). Passaven els anys, i el tren de la R4 tardava més i més a arribar a la destinació. Ho dic de memòria, però juraria que hi va haver un moment que van canviar els minuts de retard pels quals tenies dret a la devolució del bitllet. També hi va haver un moment que vaig haver d’avançar el despertador per agafar el tren més d’hora per deixar d’arribar tard a la feina. T’hi anaves acostumant. Tinc la sort que fa temps que ja no he d’agafar el tren cada dia per anar a treballar. I si he d’anar a Barcelona, ara tinc uns FGC a l’abast. La meva qualitat de vida va millorar considerablement quan vaig deixar d’estar pendent del rellotge per sortir de casa, per arribar a la feina, per sortir de la feina, per arribar a casa. El cas és que han passat molts anys i de seguida es constata que tot ha empitjorat. Ens hi havíem acostumat tant, que ja no era notícia. Fins que fa un parell de setmanes tot va (tornar a) petar.

Hi ha una manca d’inversions històrica que cap dels governs que han comandat la Generalitat no ha sabut resoldre, i cap dels que han comandat l’estat no ho ha volgut. Més enllà de possibles sabotatges o vagues encobertes de sindicats que no volen el traspàs de Rodalia, hi ha un dèficit crònic que durant dècades ha fet que agafar el tren fos un esport de risc, metafòricament i literal. No són únicament els maldecaps dia sí dia també, són totes les implicacions que té en la salut de milers de persones. I encara més. És tot allò que perds, a la feina, a la universitat, a la vida, per culpa de trens que no van a l’hora. És que parlem de gent que ha hagut de condicionar la seva vida, el lloc de residència, la feina, al mapa de la xarxa ferroviària. Gent que viu intranquil·la per culpa d’aquest servei de trens deplorable.

Quants diputats agafen cada dia el tren per anar a la feina?

Qui és que ha d’agafar el tren cada dia tant si ho vol com si no? Qui pot permetre’s una alternativa i qui no?

La crisi de Rodalia també és travessada per una qüestió de classe.

A tot això, afegeix-hi el perill de ser dalt d’un tren sovint atrotinant, que viatja per unes vies en mal estat, amb catenàries velles, a la vora de talussos que es desfan, a la vora d’arbres esperant un cop de vent per caure. Hi havia molts dies –i no parlo d’ara, parlo de fa vint anys, i la cosa, lluny de millorar, ha anat en decadència– que érem asseguts al tren i patíem: “Un dia tindrem un disgust.” I efectivament. N’hi ha hagut més d’un, de fet. Però ni així.

Hem normalitzat unes condicions que no en tenen res, de normals, que afecten el benestar de les persones i també la seva integritat. Han deixat degenerar tota la xarxa de Rodalia. I aquesta manca d’inversió i de manteniment crònica en els trens catalans no és fruit de l’atzar ni la deixadesa, sinó de decisions polítiques.

Diuen que ara posaran fil a l’agulla –ara sí, sembla que diguin, ja no us prendrem més el pèl, de debò, mentre s’aguanten el riure–, però que tot plegat no es pot resoldre en dos dies, així que paciència (i a mi em meravella, tanta paciència, tanta civilitat, i tanta hipocresia). Per tot plegat, sembla que avui convé tornar a recordar i repetir encara que tot això no millorarà pas si no som sobirans, si no ens dotem de les eines, de les estructures, d’un estat propi. Que l’alternativa ja sabem quina és, fa anys i panys que la patim.

Sí que n’és, de cansat, sí. És cansat ser català dins un estat que et maltracta. És cansat haver de limitar-te a sobreviure en comptes de tenir la possibilitat de viure en plenitud.