La gran i inèdita protesta sèrbia

Aviat és dit: més de tres-cents dies de vaga a la universitat. Com a alumna de l’any de l’aprovat general polític del curs 1974-1975, la nostra va durar cinc mesos per acompanyar els penenes (professors no numeraris) que l’havien engegat, la vaga més llarga de la universitat de tot l’estat i una de les moltíssimes que hi va haver durant els anys setanta, quan l’estat espanyol vivia la conflictivitat social més gran d’Europa amb vagues en diferents àmbits. Aquella vaga universitària va servir per posar els fonaments de la universitat post-75. Aconseguiran els joves serbis somoure i fer caure el govern Vučić? De moment, continuen, amb el suport de molts dels seus professors –el govern ha deixat de pagar-los el sou a les universitats públiques, els de la privada estan sent acomiadats–, pagesos i veterans de guerra que s’han unit a les manifestacions per protegir els estudiants. També s’hi ha acabat unint una gran part de la ciutadania, fins ara profundament (i perillosament) dividida entre els partidaris i contraris a la vaga.

Un bon recordatori de l’inici, de la seva inèdita i en molts sentits innovadora organització contínua i de com s’estén la durada de la protesta és l’excel·lent reportatge, i segon capítol de la sèrie Punt de no retorn, titulat amb el crit de la protesta, Desperta, Sèrbia! La revolta dels estudiants, del periodista Raül Gallego Abellán, emès pel 3Cat, que podeu veure / reveure aquí. El detonant va ser l’ensorrament sobtat de la marquesina de l’acabada de renovar estació de tren de la ciutat de Novi Sad. Va matar setze persones. Els estudiants van reaccionar espontàniament, contextualitzant-ho en el marc de la corrupció del govern. “Era la gota que feia vessar el got de l’enorme quantitat de projectes urbanístics de qualitat i legalitat dubtoses del govern, inclòs el megalòman projecte del Moll de Belgrad que ha desfigurat el paisatge urbà arran del riu Sava amb edificis de pisos caríssims de balcons que ara sí i ara també cauen. La raó de tot: la corrupció que impedeix el desenvolupament just de la societat basat en la meritocràcia i el funcionament de l’estat de dret”, assenyala la professora de la UPF Saša Markuš, exiliada de Iugoslàvia i les guerres que van tancar el segle XX.

En conjunt, la protesta és alhora l’olla que bull i vessa de l’era post Milošević, de qui l’actual president era el ministre de propaganda. En sap un niu, Aleksandar Vučić, d’enfrontar-se a la revolta: no fa servir armes sinó policia que s’infiltra en manifestacions i assemblees i fa fotos que serveixen per a detenir tants participants. Alhora, ha generat una realitat paral·lela mediàtica: falsos estudiants acampats contra de la protesta, adults en realitat, pagats per fer-ho. “No, no és el show de Truman. És el que realment passa avui a Sèrbia”, ironitza Markuš.

En el reportatge parlen estudiants, professors, analistes, pagesos i ambientalistes, aquests dos últims testimonis per alertar que el govern es ven les reserves de liti, element imprescindible en la fabricació de telèfons mòbils i tota mena d’aparells digitals. Es ven el liti sense que importi gens la desfeta agrícola del territori que comporta ni els danys mediambientals. Sèrbia és un país explotat i lloc de negocis per diversos cantons. Un dels analistes ressalta: “Que no aparegui res del que passa aquí ni als Estats Units ni als mitjans de comunicació de la UE ni enlloc, no us diu alguna cosa? Ens diu que aquest president, per més dolent que sigui, per més repressor que sigui amb el seu poble, té el suport de fora.” Rep diners de tot arreu, explica un altre: “Els xinesos, perquè tenen interessos miners aquí, Rússia perquè és l’amo de tantes coses, amb Alemanya té acords sobre el liti, exporta armes a Israel i a Rússia.”

La propaganda exterior està molt ben pensada: Vučić va donar dues entrevistes al pòdcast del fill de Trump afirmant que la protesta està sostinguda pels demòcrates dels EUA, i ha perseguit i aconseguit que Putin digui que la rebel·lió estudiantil té el suport de la Unió Europea. Una UE que ha mirat cap a l’altra banda des dels inicis de la protesta…

Pol Llopart segueix la revolta sèrbia per a la Directa. En l’últim reportatge, d’aquest mes de setembre, llegim la continuació del reportatge audiovisual, que s’acabava abans d’aquest estiu, i que aquí continua en l’inici del nou curs.

La forma de la protesta demana parar-hi esment i ser considerada, ni la durada ni l’organització no tenen gaires antecedents. Sense líders. Cosa que encara fa francament més admirable que resisteixi tant de temps. Hi ha qui la vincula amb les formes assembleàries cenetistes blanques (no violentes) entre nosaltres fa un segle, amb altres manifestacions de caràcter anarquista posteriors i potser s’hi podrien trobar alguns elements que fan pensar en les assemblees a la plaça de Catalunya del 15-M, però els joves serbis van més enllà.

Mantenir una vaga i un seguit de protestes tants mesos supera el que coneixem arreu de l’època actual, més encara en aquests temps en què tan sovint se’ns recorda que la gent jove passa de tot i adopta posicions reaccionàries en tants ordres de la vida (als que no ho fan i no són reaccionaris, no se’ls considera). La joventut sèrbia s’està inventant una altra forma de la protesta. Insisteix en la crisi de la democràcia representativa i valora en termes actuals una dinàmica assembleària que practica des de fa gairebé un any i que funciona. La nova cara de la protesta, en diu el filòsof Slavov Žižek, que l’ausculta amb relació a nous comportaments de joves xinesos que s’estimen més l’acord amb un mateix que la carrera professional.

Una protesta que sap que no compta amb la Unió Europea ni amb ningú. No alça cap bandera blava amb estels ni cap d’acolorida –ni de vellut ni taronja– que la pugui arrenglerar amb altres països ex-soviètics. Estan sols. Els seus pares i avis van fer i patir una guerra espantosa, i ara elles i ells volen i propugnen, com diu la pancarta de la foto, integritat i constitució. Que tingueu sort, molta sort.