La fi de l’era de les il·lusions a Europa

Ha passat força desapercebuda l’entrevista que Donald Tusk, primer ministre polonès i antic president del Consell Europeu, va concedir dissabte passat al Times de Londres. El missatge de Tusk als lectors britànics és clar, el miratge que els europeus evitarem un conflicte a gran escala s’ha acabat. “L’amenaça és global i universal, sobretot gràcies a la tecnologia. Tots nosaltres ja ens trobem sota un atac massiu al ciberespai. Estan preparats per a destruir la infrastructura dels ferrocarrils, els hospitals, i podria ser realment dolorós. Per això no podeu viure sota aquesta dolça il·lusió que sou massa lluny, que no és la vostra guerra, que només afecta Ucraïna o Polònia.”

Quan Donald Tusk va arribar a la presidència del Consell Europeu, el van acusar de ser un “russòfob” alarmista que veia amenaces a tot arreu mentre Alemanya feia tractes amb Putin per obtenir energia barata. El temps li ha donat la raó, i ara els europeus patim la voracitat imperialista del president rus. “És massa tard per a estar ben preparats per a totes les amenaces, però no massa tard per a sobreviure. La política era, és i sempre serà sobre les mateixes coses: sobre la violència, sobre qui és més fort, sobre les fronteres i els territoris, els conflictes d’interessos.” I afegeix: “No tens cap possibilitat de guanyar si no estàs disposat a lluitar o, si més no, a sacrificar alguna cosa.”

El 10 de setembre Donald Tusk va viure unes hores de molta tensió quan una vintena de drons de tecnologia russa i procedents de Bielorússia van entrar a l’espai aeri polonès. El seu ministre d’Exteriors, Radosław Sikorski, va declarar que “el Kremlin volia posar a prova la preparació dels aliats de l’OTAN”. Aquesta setmana també hem sabut que Rússia ha construït un sistema de vigilància i espionatge al mar de Barentsz, a l’oceà Àrtic, per a protegir les seves armes nuclears, i que ho ha aconseguit gràcies a tecnologia d’última generació d’Europa, els Estats Units i el Japó, adquirits a través d’una xarxa opaca d’empreses fantasma.

Els que vivim en un país que té frontera amb Rússia sabem que el perill és real, i que l’imperi vol cruspir-se més nacions veïnes. A Noruega la presència de drons d’origen desconegut és constant –també a la meva ciutat, Trondheim– i ha provocat disrupcions als grans aeroports escandinaus, sobretot al de Copenhaguen. De moment no creiem en una invasió terrestre, però la idea d’una ocupació d’algunes illes de l’Àrtic és força plausible, sobretot de les Svalbard. El govern noruec va enviar aquest estiu el rei Harald i la reina Sònia, tots dos de 88 anys, a voltar-hi en vaixell per a refermar la sobirania nacional. Tot i això, els estats que viuen en un estat d’alarma més gran són els bàltics, que recorden molt bé la dominació soviètica i tenen població russòfona als seus territoris.

Fa quinze dies es va presentar el nou full de ruta europeu per a la defensa, un document on es diu que “una Rússia militaritzada representa una amenaça persistent per a la seguretat europea en un futur previsible”, i que, per tant, “el 2030 Europa necessitarà una posició de defensa europea prou forta per a dissuadir de manera creïble els seus adversaris, a més de respondre a qualsevol agressió”. Ara que tots els països de l’OTAN –menys Espanya– s’han compromès en públic a incrementar la despesa en defensa, la Comissió Europea pressiona els estats perquè almenys el 40% de les adquisicions de defensa siguin contractes conjunts. Per als que ho veuen com una frivolitat innecessària, Donald Tusk ens recorda que si Moscou desplegués els seus nous míssils balístics hipersònics Oreshnik a Bielorússia o l’enclavament de Kaliningrad, seria capaç de desencadenar un atac nuclear a qualsevol ciutat europea, inclosa Barcelona, atès que l’abast dels míssils és de 3.200 quilòmetres.

Tot plegat és conseqüència de la magnitud del canvi geopolític mundial i el xoc de civilitzacions a què estem abocats. Els Estats Units han entès que el gran conflicte és amb la Xina i han decidit que Europa s’havia d’espavilar sola. Moltes potències volen reviure un passat gloriós, i l’aliança entre Israel i els països àrabs (tan inevitable que ni tan sols l’han poguda aturar els terroristes d’Hamàs) crearà un nou pol de poder mundial. Els europeus, despenjats de la cursa tecnològica més capdavantera i tenallats per unes promeses socials que no es podran mantenir, haurem de triar si volem ser part de l’escenari global o continuar dominats per una potència superior, que ara serà la Xina. Potser fins i tot veurem una aliança nòrdica que es despengi dels dinosaures moribunds com França i Alemanya.

Tot el que us he explicat és el món que ve, i em sembla que a Catalunya encara s’entén poc. Els conflictes es perceben com a llunyans, però l’apagada del 28 d’abril ens hauria d’haver recordat com en són de fràgils les infrastructures que donem per descomptades. Molts polítics i intel·lectuals practiquen un discurs pacifista construït sobre l’odi als Estats Units, però que només ha estat possible pels setanta anys de pax americana al continent. Llavors hi ha els que repeteixen les consignes putinistes, uns per nostàlgia d’un règim soviètic que no va existir mai, uns altres per interessos ocults. Però fixeu-vos què fa Rússia: nega que Ucraïna sigui una nació, en vol destruir la llengua, proclama que els seus líders són uns feixistes i fa servir els immigrants procedents de la metròpoli com a peons del conflicte. No sé vosaltres, però diria que això ja ho he vist en algun altre lloc.

El nou escenari mundial ens ofereix als catalans una oportunitat per a construir noves aliances i evitar de convertir-nos en un poble irrellevant dins d’Europa, però per desgràcia ni els líders polítics ni el gruix de la societat civil hi estan disposats. Si no hi ha un tomb ben aviat, els líders europeus i mundials ens veuran com uns ciutadans que no es poden asseure a la taula dels adults perquè no entenen la violència que vindrà. Potser tot canviarà el dia que patim un atac amb drons, que desapareguin comptes bancaris o que el Marroc decideixi d’envair Ceuta i Melilla, però de moment el consens català en política exterior és que som plenament espanyols.