13.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.11.2025 - 21:51
Asseguts, xerrant, dos senyors de la literatura infantil en català, Sorribas i Carbó, repassen la seva trajectòria. Tenen molts punts biogràfics en comú, han guanyat els mateixos premis, han publicat en les mateixes editorials, han estat pals de paller de totes les iniciatives que en la represa després dels anys més foscos de la dictadura franquista van contribuir a ressuscitar o directament fer néixer de nou tot un planter d’autors i autores de literatura infantil i juvenil: Cavall Fort, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Galera… Els entrevisten Jaume Centelles i Dolors Nadal per a la revista Guix (número 330), el desembre del 2006. En un moment de la conversa, Joaquim Carbó diu: “El primer premi Folch i Torres el va guanyar la Montserrat Mussons, amb un recull de contes dels quals només li’n van publicar un.” Qui és Montserrat Mussons? Llegeixo aquesta entrevista fa un any i mig i és el primer cop que sento aquest nom. I és llavors quan engego una recerca que com més se’m complica més m’apassiona i em fa tirar endavant.
Ensopego amb un article d’Aurora Díaz-Plaja publicat al Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries l’any 1977, i titulat “Doble professió”, que parla de bibliotecàries que escriuen, i hi esmenta Mussons juntament amb dues autores que han sigut cabdals en la meva formació lectora: Maria Lluïsa Solà i Rosa Leveroni. És el clic que em calia per decidir-me a explorar seriosament el misteri Mussons. Misteri no perquè ella vulgui ser misteriosa, sinó perquè si ets dona, catalana i autora de literatura infantil o juvenil tens la dubtosa sort de ser tres cops invisible.
Sé que era el 17 de juliol de 2024 quan vaig iniciar la recerca. I que vaig començar preguntant al meu entorn més proper si sabien qui era Montserrat Mussons i Artigas (Barcelona, 1914-2007. De seguida veig que ningú del món de la literatura infantil i juvenil en sap res, com a molt els en sona el nom. Aquesta recerca, apunto en aquells moments inicials, “serà una batalla contra el temps i l’oblit”, i ara em fa riure aquest to èpic, tot i que trobo que és escaient per a aquells dies de regirar cel i terra i recollir telèfons, adreces i cites bibliogràfiques.
Amb tot el que tinc recollit fins ara, el perfil de Mussons té quatre fronts interessants d’explorar: com a alumna de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat; com a bibliotecària en diverses poblacions de Catalunya, i especialment a la Biblioteca Popular Torras i Bages de Vilafranca del Penedès (1939-1956), de la qual va ser directora; com a autora de literatura infantil i juvenil (amb tres contes publicats); i la seva darrera etapa, a la Biblioteca de Catalunya, on entre altres coses es va dedicar al fons del doctor Antoni Maria Badia i Margarit.
A algunes de les persones a qui pregunto per Mussons els desperto la curiositat i en més d’una ocasió em passarà que demanaré a algú per ella i em dirà “no ets la primera que em pregunta per aquesta autora, ahir em va escriure en Tal o la Tal i em va demanar què en sabia”. Un mes després, aconsegueixo trobar una familiar de Mussons, que de seguida em respon molt amablement. Ens veiem el setembre del 2024 i escoltant-la parlar sobre la tia Montse se’m dibuixa el “personatge”, i de moment me’l reservo, aquest perfil més íntim. Primer en vull traçar les línies més “públiques”.
Hi ha silencis que volen silenci. Però hi ha una pregunta, de les moltes que tinc, que predomina per damunt de totes les altres: per què no li van publicar el recull de contes amb què va guanyar el primer premi Folch i Torres? Per què no es diu mai que el primer premi Folch i Torres el va guanyar una dona amb un recull de contes, Tres narracions per a infants, l’any 1964?
El 1965 el premi tothom sap que el guanya Sebastià Sorribas amb El zoo d’en Pitus, obra considerada el tret de sortida de la represa de la literatura infantil i juvenil en català, il·lustrada per Pilarín Bayés i publicada per la Galera. El 1966 el guanya una altra dona, Maria Novell, amb Les presoneres de Tabriz, i fins al 1972 no el tornarà a guanyar una dona, Maria Lluïsa Solà, bibliotecària com Mussons. Novell va morir jove, Solà, passats els setanta, però totes dues van tenir un perfil públic baix durant els anys que van estar actives, dedicant-se l’una a l’ensenyament i l’altra a la biblioteconomia i esgarrapant hores d’on podien per escriure la seva obra.
Mussons hauria pogut tenir una sort semblant, semblant a la de Novell i Solà, si li haguessin publicat el seu primer llibre quan va guanyar el premi, però no va ser fins al 1967 que li van publicar, tot sol, només un dels contes del recull, Piu-Piu, il·lustrat per Roser Rius, a la Galera, i l’any següent, i aquest cop il·lustrat per Maria Dolz, publicà al mateix segell Silenci al bosc, que no formava part del recull guanyador. Era una autora del tot desconeguda i els seus llibres devien passar desapercebuts per a la majoria, i si a això hi sumem la timidesa i la inseguretat d’una dona fràgil però pencaire que no volia destorbar, tenim que fins al 1985 no s’atreveix a tornar a provar de publicar, aquest cop amb una petita editorial andorrana, i pel que sembla no queda gaire satisfeta del resultat, així que la majoria d’exemplars se’ls queda a casa, i, si en regala, primer hi fa tot d’esmenes a mà.
El premi Folch i Torres del 1964 era de 25.000 pessetes; el jurat va estar format per Artur Martorell (1894-1967), pedagog, Teresa Rovira (1918-204), bibliotecària, Josep Tremoleda (1932-1999), escriptor i fundador de Cavall Fort, Antoni Sàbat (1935-2023), primer secretari d’Òmnium Cultural, i Jordi Cots i Moner (1927), com a president del jurat. L’acta del premi no l’he aconseguida localitzar enlloc, per ara. El llibre l’hauria d’haver publicat Edicions Spes, que és l’editorial que va instituir el premi Folch i Torres juntament amb Òmnium –a partir del 1965 ja se n’ocuparia la Galera, de la publicació del premiat.
Una de les hipòtesis de per què no es devia publicar potser és l’editorial, però també podria ser que el fet que fossin contes tirés enrere la intenció de publicar-los, i encara tinc una tercera hipòtesi més relacionada amb la vida privada de l’autora, i és que justament quan li van atorgar el premi ella feia llit per una llarga malaltia i no va poder anar a recollir-lo. Potser va ser tot alhora. Potser no ho sabrem mai. Però li dedico aquestes ratlles amb la intenció de començar a treure-la de l’oblit i també de llançar l’ham i mirar si trobo més gent que la conegués i la tractés i me’n pugui explicar més coses, d’aquesta dubtosa sort de ser tres vegades invisible.
