La combinació perfecta: bruixes, Arnes i literatura

Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. En els articles anteriors hem visitat Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; i Sueca, amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli. La setmana passada anàrem a la Parlma d’Ebre amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. El viatge continua avui amb Les bruixes d’Arnes, de David Martí, que ens durà fins aquesta vila de la Terra Alta i indrets a prop d’aquesta comarca i el Matarranya. Continuarem amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i l’interior de Mallorca; Soldats abandonats, de Gavino Balata i l’Alguer; Guilleries, de Ferran Garcia, i les Guilleries; Una tempesta, d’Imma Monsó, i el Pallars Sobirà; Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i Andorra; i, finalment, Canigó blues, de Carles Sarrat, i el Conflent. Hem procurat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen els darrers quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.

Ara fa una quinzena d’anys David Martí (1970) va publicar la seva segona obra i la novel·la que el va catapultar a la fama gràcies a un èxit de vendes important: Les bruixes d’Arnes. Era un enjòlit històric amb un gran protagonisme per a aquest poble de la Terra Alta –tot i que a la novel·la n’apareixen algun més de la zona i del Matarranya, com també algun viatge més enllà– que era inequívoc des del títol: ajuntava un tema tan apassionant com el de les bruixes i el d’una localitat exòtica, que molts encara ara tindrien dificultats per a col·locar sobre un mapa mut de Catalunya, un poble preciós situat prou lluny de la capital comarcal, Gandesa. Darrerament, una bona part de la contrada ha estat notícia pel terrible incendi de Paüls, a poc més d’una vintena de quilòmetres de la nostra destinació.

El llibre es publicà en un dels moments de màxim auge de la novel·la històrica a Catalunya. El 2007 hi va haver un punt d’inflexió en aquest gènere gràcies al llibre El pont dels jueus, de Martí Gironell. Era una tendència important que d’ençà dels últims anys de la dècada del 1990 arribava amb força a tot el món i a casa nostra va arrelar profundament i ha tingut predicament fins avui. Sobre això cal recordar, per exemple, que David Martí mateix va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica amb El pirata de cala Morisca, el 2018, i que encara ara és un gènere amb molts seguidors i lectors pel qual opten sense dubtar-ho tots els grans grups editorials.

“Després de penjar-se a l’espatlla la bossa de cuiro on duia un bon tros de pa amb formatge i la bóta de vi, per enganyar la gana durant el dia, va girar cap a la dreta i va recórrer la dotzena de metres que el separaven de la plaça on hi havia l’antiga presó i l’entrada al castell, des de la torre del qual es contemplava una vista que abastava tot el terme. Sempre que passava per davant del castell, tant si plovia com si nevava, no podia evitar d’aturar-s’hi uns minuts. Sense voler-ho, la seva ment s’accelerava per imaginar com hauria estat la vida en aquelles terres en temps dels sarraïns. El poble d’Arnes havia estat edificat al cim d’un turó molt proper al riu Algars, en un terreny feréstec, abrupte i escarpat que a poc a poc, a força de suor, llàgrimes i tenacitat, durant la reconquesta, feia més de quatre segles, es va anar pacificant. Els avantpassats templers del Martí havien rehabilitat el castell amb l’objectiu de fer servir la fortificació com a punta de llança des d’on perseguir els darrers grups de musulmans que s’havien fet forts a la zona. Però ara, ja en època de pau, els hospitalers, a qui pertanyia el terme, havien cedit les terres del castell a la batllia, que, a la vegada, les havia venut als veïns del poble perquè hi construïssin les seves cases.” Aquesta és una de les primeres i moltes descripcions que apareixen del poble d’Arnes (i dels pobles pròxims que també surten al llibre) i ens situa perfectament a l’entorn d’allò que encara es pot veure avui dia.

Però, què ens explica Les bruixes d’Arnes? Doncs ni més ni menys que la història de la Maria i sobretot la seva filla, la Lluna, descendents de les dones amb poders que saben llegir i interpretar els senyals de la natura. Però la Lluna és molt més que això; és la darrera d’una gran nissaga que uneix a la seva sang els poders de la mare i l’estirp del pare i és l’última guardiana d’un llibre molt important que no pot caure en les mans equivocades. Som en una època de fanatisme i els enemics de les dues dones es manifesten a partir del moment mateix del naixement de la Lluna. El vicari Carbó les persegueix durant bona part de la novel·la jurant venjar-se de les dues dones que ell creu que són les culpables de la mort del capellà del poble i del seu propi infortuni i desterrament. Tot i això, no compta que la Maria i la Lluna també tenen els seus poderosos aliats, sobretot en Salvador, un frare franciscà capaç de guarir els malalts i amb una forta connexió amb Déu, i un misteriós llop blanc que farà de guardià de la Lluna mentre pugui. Tot i això, els braços de la Inquisició són llargs i la seva persecució, implacable. Aconseguiran la Maria i la Lluna salvar-se de l’encalç intransigent contra les dones sàvies? Per saber-ho i gaudir a cor què vols amb les seves aventures haureu de llegir un llibre que té un ritme molt àgil i una bona base històrica de punts forts principals. I una gran passió per l’aventura, és clar, perquè Martí té una bona màxima en la seva escriptura: fer que el lector s’ho passi bé, pateixi pel destí dels personatges, i vulgui continuar llegint sense parar.

David Martí va anar una mica més enllà amb el llibre i des del primer moment ha promogut rutes literàries i culturals pels escenaris de la novel·la. Nosaltres no seguirem la seva –malgrat que ben segur que hi ha espais comuns–, però si hi esteu interessats encara en continua fent, com també retirs d’escriptura al poble, vinculats a la seva escola d’escriptura. Cal recordar que, a més, durant molts anys va ser el director i presentador del programa Club Dante, que es feia a Ràdio 4 i que va ser Premi Nacional del Foment de la Lectura.

Tot i això, cal recordar que hi ha més escriptors contemporanis que han escrit sobre Arnes o els pobles dels voltants amb llibres que no volem deixar de recomanar-vos si aneu cap a la zona. En primer lloc, tenim les obres de Sílvia Mayans (1969), que fa molts anys que és arrelada a Arnes. Cap llàgrima sobre la tomba, Cendra i La drecera de Caïm són tres novel·les negres extraordinàries que no podeu deixar de llegir, com tampoc Caça major, de Juli Alandes, ambientada a la contrada dels Ports, o No parlaràs, d’Esteve Llitrà, ambientada a Vallderoures. Si no voleu tanta sang us recomanem la lectura de L’estiu de l’amor, de Toni Oresanz, ambientada a Horta de Sant Joan i amb Picasso pel mig. Ja ho veieu, una zona preciosa, amb pobles i paisatges emblemàtics, i tota una literatura per a gaudir-ne.

Com podeu arribar-hi

Si la setmana passada us explicàvem les dificultats per a arribar a la Palma d’Ebre en particular i a la Ribera d’Ebre en general, a Arnes les coses també són complicades. De Barcelona, amb cotxe, són dues hores i mitja llargues. Quatre hores i quart de Perpinyà, mitja horeta més que si sortiu d’Andorra. De Viella, poc menys de quatre hores. Si sortiu de Lleida és un poc més d’hora i mitja, com també de Tarragona. I tres hores i mitja de Girona. Dues hores i tres quarts si sortiu de València, i d’Elx, quatre hores i mitja. En transport públic la cosa es complica. El millor que podeu fer és anar a Tortosa i d’allà la companyia Hife té sis expedicions cap a Arnes els dies feiners.

Visita en un dia

Com sabeu, encara que els indrets que us proposem siguin lluny, nosaltres continuem amb la nostra intenció de fer la visita en un dia. Malgrat tot, a Arnes hi ha una bona oferta de cases de turisme rural on poder sojornar si us ve de gust per acabar de gaudir dels paisatges de la novel·la o fins i tot per tenir la mateixa sensació que té la Maria quan es desperta a casa seva al carrer Major.

En realitat, tota la vila vella d’Arnes és un conjunt medieval fortificat que paga la pena de veure en conjunt. La seva mida humana fa que es pugui visitar sense dificultats en un sol dia, fins i tot fent les sortides a l’exterior que us proposem. Naturalment, també el podeu fer servir de base per a excursions als Ports i per a descobrir més indrets pròxims, com ara Horta de Sant Joan, Bot, Vallderoures i fins i tot la capital comarcal, Gandesa. Per accedir al nucli antic d’Arnes haureu de travessar algun dels antics portals de la murada, el del Sastre, el del Portalet o de la Sardinera o el Miquelet. Una vegada dins, evidentment haureu d’anar al carrer Major i descobrir la casa de les Bruixes o simplement deixar-vos perdre pels carrers i veure els principals edificis senyorials, com ara la casa Pinyol i la dels Metges entre d’altres.

L’església parroquial de Santa Magdalena és una mescla d’estils a mig camí entre renaixentista i barroc. Es va construir sobre les runes d’una església gòtica i es va acabar el 1698. Un absis de l’antic temple encara es conserva. És una església de tres naus i és un bon refugi quan la temperatura estival puja de valent.

Una mica més antiga que l’església és la casa de la vila, un edifici renaixentista del segle XVI. És un edifici preciós que és a tocar de l’església i que destaca pels arcs de mig punt, els finestrals i les gàrgoles del teulat. Quan hàgiu acabat de veure el nucli històric de la ciutat serà la natura que us sorprendrà, començant per la balconada de la serra dels Ports, que és a la plaça de la Vila mateixa. Ací podeu veure la serralada en la seva extensió, una de les àrees naturals més boniques del país, on amb sort i paciència encara podreu veure llúdrigues, voltors i diferents espècies d’àligues. No ho veureu des del balcó, és clar, sinó si us endinseu i esteu disposats a descobrir-los de ben de prop.

Encara dins el nucli antic heu de parar al Molí de l’Oli, que era el molí d’oli de la cooperativa i ara fa de punt d’informació del parc natural dels Ports. L’edifici es pot visitar i podreu veure com es feia l’oli, de l’arribada de les olives a la decantació. És important que demaneu on es pot aconseguir la clau del povet de la neu per a poder-lo veure per dins. Sortint del poble trobareu el Povet de la Neu, una construcció del segle XV de pedra. És prop de les darreres cases del carrer de la Font. Haureu de fer una pujadeta envoltats d’ametllers, però en un quart d’hora hi podreu arribar sense problemes i si heu demanat la clau podreu observar la cúpula per dins, una de les joies de la contrada, a més de les vistes que s’hi veuen.

Si teniu ganes de caminar una mica més, a la vora del riu Algars, a uns dos quilòmetres del poble, trobareu l’ermita de Santa Madrona. Atenció si decidiu de travessar el riu, que normalment baixa tranquil, però si hi ha una tempesta sobtada als Ports, encara que a Arnes faci un sol de justícia, pot arribar a baixar crescut en molt poc temps.

El plat que no us podeu deixar perdre

A la Terra Alta ens toca fer-vos dues recomanacions. La primera és relacionada amb el menjar i la segona amb la beguda. En l’apartat del menjar, el plat que darrerament té una gran requesta és el crestó en escabetx. És carn de boc de cabra blanca castrat. Aquesta espècie autòctona de cabra dels Ports s’ha recuperat força bé aquests darrers anys i el plat és exquisit, amb una carn que no té gens de greix. No el trobareu pas a totes les cartes dels restaurants sobretot perquè és un plat que s’ha de preparar amb força antelació, d’un dia per l’altre, però si en trobeu, no deixeu de demanar-lo. Sobre la beguda, val a dir que últimament els vins de la denominació d’origen Terra Alta han guanyat molta anomenada. En els blancs destaquen els vins fets amb garnatxa blanca, però de fa una desena llarga d’anys es produeixen vins negres de molta qualitat. Una bona ocasió per a descobrir-los.

L’anècdota

Sílvia Mayans, l’escriptora instal·lada de fa molts anys a Arnes i que és una de les veus imprescindibles de la nova novel·la negra catalana, fa temps que fa de molt bona ambaixadora de la seva terra d’adopció. Arnes és molt coneguda per l’excel·lent mel que s’hi fa i els amics de la Sílvia l’hem poguda tastar perquè de tant en tant ens n’ha regalat quan hi hem fet alguna activitat a prop o quan ella ha anat a alguna trobada o festival. Tant és així que una vegada li van dir: “Sembla mentida, que tu que ets tan dolça, i que a sobre sempre fas promoció de la mel tan bona que teniu, puguis matar tan bé.” Doncs sí, la Sílvia no solament mata de manera excel·lent sinó que sempre que pot promociona la mel d’Arnes.