La ciutat que encara venera Stalin amb dents i ungles

“Això és surrealista”, xiuxiuejava una turista britànica al seu acompanyant. Al seu voltant, s’estenien centenars de retrats, estatuetes i objectes personals de Stalin, el dictador que va governar l’URSS del 1924 al 1953. Ens trobàvem al museu hagiogràfic que li és dedicat a la petita ciutat de Gori, a Geòrgia. El sentiment d’aquella parella era compartit per la majoria dels visitants occidentals. No entenien com podia haver-hi un lloc com aquell, on es venerava la figura de Stalin sense ni tan sols mencionar algunes de les cruels atrocitats que li atribueixen. “Seria impensable de veure això mateix amb Hitler”, vaig sentir que li deia al marit mentre s’allunyaven amb cara de desconcertats.

Gori és una capital provincial georgiana amb una població aproximada de 43.000 habitants. Si per alguna cosa es coneix dins i fora de les fronteres és pel fet ser la ciutat natal de Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, és a dir, Stalin. A diferència de Braunau am Inn, on va néixer Adolf Hitler –i continuant amb la comparació de la parella britànica–, Gori semblava orgullosa del seu fill predilecte més conegut. Si al poblet austríac s’havien esforçat a no deixar gairebé cap mena de rastre del dictador nazi, a Gori havien fet la contrària.

Me’n vaig adonar ràpidament abans d’anar-hi quan, mirant el mapa per situar la ciutat, vaig veure que l’avinguda principal portava el nom del dirigent soviètic. Segurament, era una de les poques vies que quedava al món que encara es deia Stalin. Allà mateix, al centre neuràlgic del municipi, era on hi havia situat el Museu Estatal de Ióssif Stalin. Abans d’entrar-hi, el visitant podia observar al bell mig de la plaça la casa on havia crescut el dictador els primers quatre anys de vida. Es presentava com un edifici molt humil, posant molt d’èmfasi en aquest context per valorar-ne el creixement i justificar-ne la ideologia en els orígens proletaris.

Fins el 2010, ací també hi havia l’última estàtua de Stalin dempeus de tot Geòrgia que encara era a l’emplaçament original. La figura feia sis metres i era molt estimada a Gori, però el govern nacional va retirar-la d’amagatotis, quan tothom dormia i sense que ningú ho pogués enregistrar ni fotografiar. Allò hi va causar un gran enrenou, perquè gran part dels habitants de la ciutat volien que l’estàtua romangués al mateix lloc de sempre. Tbilisi va reaccionar assegurant que valorarien de recol·locar-la al pati del museu i que a la plaça s’hi erigiria un memorial per les víctimes, però ara com ara no s’ha fet ni l’una cosa ni l’altra, i hom creu que la monumental estàtua ha acabat en algun edifici abandonat fora de la ciutat.

Tot amb tot, a la plaça encara hi havia una figura del dirigent soviètic. Era just a l’entrada del museu, una estàtua de mida real. Era un dels punts més fotografiats de tots, sobretot per turistes georgians o russos, que hi posaven al davant.

El museu ha arribat a ser dels més visitats de tot Geòrgia, majoritàriament per afeccionats al “turisme fosc” (dark tourism), que vol visitar llocs on comprendre la cara més fosca de la humanitat, i per visitants de països ex-soviètics que volen conèixer més de la figura de Stalin.

Hi vaig trobar una extensa col·lecció de pintures, dibuixos i fotografies dedicats a ell, com també retalls de diaris i fragments de discursos i publicacions fets per ell mateix. D’aquesta manera, es repassava la vida del dictador, del naixement, el 1878, fins a la mort, el 1953.

El clímax del recorregut era una sala dedicada especialment als moments posteriors a la defunció. Probablement, era la més impressionant de tota l’exposició. Era una habitació fosca, on es jugava amb la il·luminació per crear un ambient de respecte extrem cap a la figura de Stalin i el significat que va tenir la seva vida i la seva mort. A les cantonades hi havia representacions dels homenatges post mortem, i al centre, envoltada de columnes i il·luminada amb un gran focus central, hi havia la màscara mortuòria de Stalin. De fet, la mateixa sala es percebia com un petit mausoleu que actuava de santuari per venerar aquest personatge històric. El silenci que s’hi respirava era reverencial.

El museu ha estat objecte de crítiques de fa molts anys. La queixa principal, més enllà de la mera existència, era que no hi havia cap menció de la repressió que va aplicar dins les fronteres del país. No es parlava dels gulags, les purgues, les matances ni l’Holodomor, la fam en massa que va colpejar la república d’Ucraïna i que alguns historiadors debaten si fou o no fou un genocidi soviètic planificat per Stalin. Per silenciar les crítiques (o, si més no, per intentar-ho), el 2010 es va habilitar una sala especial per parlar de la cara més fosca de Stalin com a governant.

Ara, trobar-la no em va ser pas fàcil. No era a la mateixa planta que la resta de l’exposició. Ni tan sols hi havia indicacions que instessin als visitants a anar-hi havent acabat el recorregut oficial. Ben bé semblava com si fos una part que preferís ser silenciada. A dins, hi havia fotografies que recordaven algunes de les repressions que s’atribueixen a Stalin. Es feia de manera sumària i directa, posant especial èmfasi en aquelles situacions que van afectar especialment Geòrgia, com ara les detencions arbitràries, les execucions de milers de persones i les deportacions ètniques. Per acabar, hi havia un racó que emulava una cel·la d’un gulag.

El debat entre la memòria històrica i la veneració a Stalin ha estat molt viu aquestes darreres dècades a Geòrgia, i avui continua essent un tema candent en la societat georgiana. El 2021, en una enquesta de CRRC Georgia comissionada per Zinc Network, un 45% dels entrevistats va dir que “tot georgià hauria d’estar orgullós de Stalin”, però s’ha d’entendre aquesta informació amb matisos. Aquesta percepció és clarament dividida entre la gent més gran i la jove, i també entre les zones rurals i urbanes. De fet, el 2023 aquest suport a Stalin havia baixat al 37%.

Políticament, el govern georgià ha fet esforços per repudiar l’herència de Stalin i del comunisme soviètic, alineant-se amb una memòria històrica molt crítica. La posició oficial ha estat acostada a la de la UE i Occident, tot i que això ha canviat lleugerament aquests últims anys. Per exemple, del 2011 ençà Geòrgia té vigent una llei que restringeix l’exhibició pública de símbols soviètics i nazis i el culte a Stalin. Però això a la gent de Gori sembla que no els ha importat gaire.

Fins i tot hi ha un col·lectiu d’admiradors de Stalin anomenat Societat dels Hereus Ideològics de Stalin. Fundada als anys noranta, agrupa nostàlgics comunistes de tot Geòrgia, si bé la majoria són de Gori. Ells són dels principals grups de pressió a les iniciatives antistalinistes del govern nacional, que fa esforços per eliminar els símbols d’admiració al dictador, però topa amb la pressió popular de la ciutat.

El 2008, el Ministeri de Cultura va aprovar de col·locar una pancarta que deia “Aquest museu és una falsificació de la història. És un exemple típic de la propaganda soviètica i intenta de legitimar el règim més sanguinari de la història.” També es va decretar que el museu es transformaria per tractar sobre “l’agressió russa”. Això no obstant, el 2012 l’ajuntament de Gori va votar en contra d’aquesta reestructuració, i el 2017 la pancarta es va retirar.

Quan vaig sortir del museu, encara em vaig trobar una última peça de record estalinista, de mides industrials. Era el vagó que utilitzava el nadiu de Gori per moure’s per l’URSS, el seu mitjà de transport preferit, perquè ho considerava més segur que no pas l’avió. El vagó, de 83 tones, era robust i a prova de bales per fora, i còmode i luxós per dins. Aquell dia, m’hi vaig trobar un munt de turistes xinesos fent-s’hi fotografies.

Visitar Gori havia estat una experiència d’allò més didàctica per entendre la dualitat georgiana sobre aquest tema i per valorar la importància de les transicions entre moments històrics, sobretot quan s’hi barregen motivacions ideològiques i emocionals, que sol ser quasi sempre. I en aquest cas s’hi barrejava un factor més: l’econòmic.

Gori seria completament fora del mapa dels turistes si no fos pel museu que exalta la figura de Stalin. La ciutat no té gairebé cap altre reclam turístic, i aquestes darreres dècades ha creat un teixit empresarial i econòmic que depèn d’això per sobreviure. Més enllà de la nostàlgia, ben segur que aquest és un factor important a tenir en compte per als habitants de Gori a l’hora de defensar la figura de Stalin, perquè en molts casos la feina que tenen en depèn.

Sortint del recinte del museu, un grapat de venedors ambulants em van aturar pel carrer. Volien vendre’m algun imant amb el bust de Ióssif Stalin. Alguns altres m’oferien pintures que rememoraven cartells de propaganda soviètics amb el seu líder sobre un camp de conreu. Recordar el passat és l’única manera d’avançar com a societat, però em feia la sensació que el passat, a Gori, encara formava massa part del present.