La Casa Bloc, l’habitatge possible

Una visita a bons amics del barri de Sant Andreu i una passejada pels volts dels seus carrers ens fa comentar la Casa Bloc que tenen al costat de casa. No és que sigui un edifici poc reconegut en la història urbanística del país, sinó que les seves virtuts creixen amb els anys.  Ara, mereixen el primer pla de l’atenció, en aquests temps d’agonia de l’habitatge social, de l’habitatge de tota mena. Té més de noranta anys. Dos-cents set pisos, en cinc blocs entrelligats en forma de S. Un dels projectes potents dels temps republicans. No és un objecte de nostàlgia, sinó una memòria constant del que cal fer. Mentre miro la Casa Bloc i conversem, se m’acut que la història només es repeteix en forma de farsa si no la volem llegir. Recordem des del present. Des d’aquest present, la Casa Bloc diu què manca i què és possible de fer. Si va ser possible el 1933, hauria de ser-ho ara. Si no es va poder completar perquè la guerra feixista ho va impedir, l’actual guerra contra el dret de l’habitatge no ha d’esborrar aquest exemple formidable: seria una victòria feixista més.

Tornem a contar la història de la Casa Bloc. Va ser aixecada com a edifici destinat a la classe obrera, a treballadors que fins llavors vivien en barraques de la perifèria urbana. Pisos dignes d’entre cinquanta-cinc i setanta-set metres quadrats, per començar a remeiar el dèficit d’habitatge arran de l’onada migratòria a la recerca de treball que oferia la preparació de l’exposició internacional del 1929. La Generalitat en va ser la promotora. Va fer l’encàrrec al grup GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). El van elaborar Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Van idear aquesta forma de S de cinc blocs que assegurava la ventilació i la il·luminació òptimes dels dos-cents set habitatges.

Els veus ara i semblen acabats de fer, moderns. Les terrasses cobertes, de paret de color terra,  són més que balcons, són porxos; hi caben bé unes quantes torretes plantades, com se n’hi veuen ara. Recorden els patis interiors d’antics edificis populars i les galeries de l’Eixample barceloní, de comunicació possible entre els veïns. En diàleg amb el constructor de la Barcelona moderna d’entresegles que els va precedir, els arquitectes racionalistes d’aquest edifici van idear, com ell, places obertes entre els braços d’aquest edifici en forma de S. Aquests espais interiors i alhora oberts per un dels costats s’havien de destinar a serveis col·lectius: jocs infantils, zones verdes, guarderies, biblioteques, cooperatives de consum, clubs d’obrers. Una continuïtat de l’obra de Cerdà, el protoracionalista, dels seus deixebles moderns.

La guerra destructiva va malmetre l’ideal. Per defensar-se de la freqüent pluja de bombes a Sant Andreu, al terrat de la Casa Bloc es va instal·lar una metralladora antiaèria. Vençuda la ciutat, s’hi va allotjar el Cuerpo del Ejército de Navarra. La Casa Bloc, inacabada però no vençuda, va resistir com va poder. Aquí la tenim. Com un mirall de la lletja arquitectura dels temps de la dictadura, d’abans de i de l’etapa porciolesca que tant ha massacrat la capital. A Sant Andreu, que no feia gaire que havia deixat de ser municipi i havia estat annexionat a Barcelona quan la Casa Bloc s’alçava, el nou edifici era un espill de relació moderna amb l’urbanisme tradicional al voltant de l’església i les places. Ho continua sent, malgrat els canvis als voltants aquest diàleg amb l’arquitectura d’un poble es manté.

El 13 de març de 1933, ara fa noranta-tres anys, el president Macià hi posava la primera pedra. El 1986 s’hi va rehabilitar el bloc 1, els altres quatre ho van ser entre el 1997 i el 2008. Els pisos són habitats. Un dels pisos és buit i de mostra; es pot visitar, amb petició d’hora. No és cap exercici nostàlgic, és un model.

Ni tampoc és cap ruïna, ni cap obra de museu, la Casa Bloc. És viva. Parla l’idioma del present. És l’evidència que les iniciatives dels anys republicans ensumaven, amb perspectiva visionària racional i realista, allò que havia de venir i caldria: l’habitatge digne en societats més i més barrejades de natals i nouvinguts de mitjans modestos. Unes onades que avui són també migracions de barcelonins arrelats, expulsats dels seus pisos d’anys per l’explosiva combinació de lloguers especulatius i indiferència social.