El president dels Estats Units, Donald Trump, va insinuar fa uns dies en una entrevista a Reuters que potser no hi hauria eleccions legislatives de mig mandat. “És una cosa psicològica ben profunda; quan guanyes la presidència, no vols eleccions a mig mandat. Quan hi penses, veus que ni tan sols hauríem de fer unes eleccions.” Uns dies abans, uns periodistes de The New York Times li havien demanat si el seu poder tenia cap límit. “Sí, n’hi ha un: la meva pròpia moral, la meva pròpia ment. És l’única cosa que em pot aturar”, va dir. Les coses han canviat massa per continuar despatxant les provocacions de Trump com una frivolitat o una cortina de fum. La unió de la línia de punts és fosca. A hores d’ara ja sembla més agosarat de pensar que Trump no vol subvertir l’ordre democràtic nord-americà que no pas pensar que vol fer-ho.

No és una opinió gaire radical, tampoc. El seu primer cap de gabinet, el general John Kelly, a qui dubtosament es pot titllar d’histèric, va explicar durant l’última campanya electoral que Trump havia elogiat, davant seu, la lleialtat que els generals nazis professaven a Adolf Hitler, i va arribar a dir que no li semblava forassenyat de relacionar-lo amb el feixisme. “Mirem la definició de feixisme: una ideologia política i un moviment ultranacionalistes i autoritaris, caracteritzats per un líder dictatorial, una autocràcia centralitzada, el militarisme, la supressió forçosa de l’oposició, la creença que hi ha una jerarquia social per naturalesa… Certament, segons la meva experiència, aquesta són la mena de criteris que ell pensa que funcionen millor per a governar Amèrica”, va dir. Kelly no deia que Trump fos un feixista pur ni banalitzava la Itàlia de Mussolini o l’Alemanya nazi: avisava dels principis polítics que podien fer eclosió netament en un segon mandat.

Una part de l’esquerra, sobretot l’europea, ha tingut recels importants a l’hora de parlar de feixisme aquests darrers anys. És natural: com alertava Miguel Urbán a Trumpismos. Neoliberales y autoritarios (Editorial Verso), la sobreinflamació del terme “feixista”, disparat a tort i a dret per explotar la força que llavors comunicava la paraula, n’ha esterilitzat l’efecte i, a més, ha contribuït a una banalització general del feixisme. La definició de Kelly era incompleta, és clar, i encara és en disputa si el terme anava massa lligat a les seves especificitats històriques –la força del moviment obrer que calia contrarestar, per exemple– i caldria crear-ne un de nou, però l’acceleració del nou Trump posa en quarantena la vigència de les tesis més prudents. El retorn explícit de la lògica colonial en la política exterior i la funció del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels EUA com una mena de milícia obertament racista al servei del govern van decantant la balança cap al significat original.

Una altra lectura de Trump que es va neulint és que no se l’havia d’interpretar tant com un moviment autònom, sinó com un conjunt buit que reverberava la ràbia dels desposseïts. A mi mateix, l’oposició demòcrata al primer Trump em va semblar hipòcrita i melodramàtica. Trobava que en feien una crítica poc materialista, que els votants protestaven contra les condicions que havien creat els mateixos mandarins que es presentaven per derrotar-lo. Bill Clinton i Joe Biden són responsables de la devastació de la indústria nord-americana; Hillary Clinton va votar a favor de la guerra infame de l’Irac i Biden en va ser el principal valedor demòcrata; Barack Obama va trair l’esperança de la classe treballadora amb les servituds a Wall Street durant la crisi financera. Tots plegats havien posat en venda la democràcia i encara feien escarafalls.

El temps no els ha llevat la culpa, però el trumpisme ha anat vessant més contingut ideològic, encara que tingui contradiccions internes i famílies divergents. Hi ha un programa. El supremacisme de J. D. Vance o de Steve Bannon –que, per relegat que sigui de l’estructura governamental, continua essent un ideòleg determinant d’un moviment de base– n’és la prova més clara. De moment, la història sembla demostrar que Trump no era tan sols un espectacle, sinó un projecte polític que els primers quatre anys no dominava prou l’escenari per a mostrar la cara autèntica. La possibilitat d’una lectura de Trump com una protesta, o com un accident històric, era, en realitat, un luxe que ens permetia el vell sistema agònic, que encara podia frenar l’eclosió dels autèntics propòsits del credo trumpista. Els mesos vinents veurem si l’avís de Kelly esdevé profecia, i si els principis que connecten Trump amb el vell feixisme han entrat en una nova fase en què hi haurà risc real de tornar-ne a encarar les velles conseqüències.