La Bíblia amb ulls d’ateu

Diu que un dia com avui, Jesús va ressuscitar. Tres dies després de morir, el fill de Déu, s’alçà de la  tomba, i pujà al cel. Ai sí, pocs detalls m’allunyen de la religió cristiana tant com aquest. La història de la Pasqua, parlo per mi, és immenjable. Immenjable i sense llum. Em veig, victoriós, a mi mateix de nen (sis anys, set), fent aquesta pregunta en veu alta: qui pot creure una història com aquesta? Qui s’empassa la resurrecció? Ni vuit anys, no tenia, i ja descartava  tota una tradició a partir d’aquest detall, em quedava tan ample, i fins ara sense fissura. Adonar-te que hi ha gent que creu en la resurrecció de Jesús marca un abans i un després; és la constatació definitiva que aquest no és el nostre grup, aquesta no és la nostra gent i nosaltres no som d’eixe món. Suposo, ateus, que no hi ha dia com la Pasqua per a ofendre de franc milions de persones tot fent befa de la resurrecció. L’han convertida en pedra angular i nosaltres el podem esfondrar ben fàcilment: només cal fer-ne acudits.

L’altra opció és llegir El Regne, d’Emmanuel Carrère.

Quin plaer, llegir la Bíblia al costat d’Emmanuel Carrère. Ara ateu, ara agnòstic, aquest il·luminador autor francès barreja bellament l’assaig amb la història personal. N’és un mestre expert. I al llibre El Regne ho torna a fer. Aquí explica que fa anys va ser un creient de missa diària, catòlic francès de retirs espirituals a Suïssa, i que va arribar a celebrar el sagrament del matrimoni amb la seva dona al Caire amb el pare Xavier, bo i seguint el ritual melquita, que combina el dogma catòlic i el ritu bizantí. Carrère es despulla del tot com a creient i t’ensenya extractes dels dietaris que escrivia els anys de fervor cristià ara abandonat. L’home, anys més tard, i com si es tractés d’un ex-bevedor que escriu una història del vi, escriu la història de la Bíblia i despulla els evangelis.

I aleshores quedes fascinat pel Carrèrere que t’il·lumina amb mil lectures fetes, i desenes d’experiències viscudes, sobre el món dels primers cristians. Món amb una omnipresència de la llengua grega, una de les llengües de la Bíblia i de l’època. La llengua i la cultura dominants a la zona, la llengua en què es va escriure el Nou Testament, la llengua que els guanyadors, els romans, van adoptar dels perdedors, els grecs. I la llengua de l’evangelista Lluc, el grec mitjançant el qual Carrère fa dies que em tragina en un viatge empàtic i personalíssim (l’home detalla el seu divorci, unes quantes terapeutes i força depressions). Un viatge a través d’un llibre, la Bíblia, que sempre m’ha fascinat com a text, i mai no m’ha atret com a paraula de Déu. No m’atrau gens, la seva llum. M’atrau tota la resta.

De la inicial J, un dels presumptes autors de l’Antic Testament, fins al dubte de quants autors té el llibre exactament (en són 10, 20, 50?), passant pels centenars d’anys que va trigar a ser escrita, i pels mites antics que explicaven, abans la Bíblia no ho fes, la història de l’Arca de Noè, el naixement de l’home a partir del fang, entre més detalls que la Bíblia copia d’unes altres tradicions.  Per exemple, de l’Epopeia de Guilgameix. Per acabar, en la manera gelosa (ho reconec) que tinc de veure com alguns la llegeixen, la Bíblia. Ja m’agradaria que em passés a mi. Hi ha jueus, per exemple, que llegeixen la seva part del llibre (el Pentateuc, amb la sortida d’Egipte i fi d’un suposat esclavatge massiu amb poca base històrica) d’una manera tan personal, o més, en què alguns musulmans llegeixen l’Alcorà. Tots dos llegeixen aquests texts com jo llegeixo Les quatre grans cròniques: són les històries, mites i llegendes dels avantpassats, els avis mil·lenaris,  i no pas la paraula de Déu.  No ens molesta. Que a nosaltres no ens guia la llum de la Bíblia, i la resurrecció no ens entreté. No és el contingut que ens meravella, nosaltres quedem fascinats per l’embolcall.