The Washington Post ·  Karen DeYoung, Mustafa Salim, Ellen Nakashima i Warren P. Strobel

El govern Trump, mentre es prepara per tenir més baixes i sense descartar la possibilitat d’una invasió terrestre de l’Iran, ha estret els vincles amb l’oposició iraniana en cerca de possibles aliats que l’ajudin a organitzar un alçament intern contra el règim.

Amb unes quantes telefonades a dirigents de la minoria kurda de l’Iran i de l’Irac, Trump ha ofert “suport aeri ampli” als kurds iranians perquè provin de prendre el control de l’oest del país, segons que expliquen a The Washington Post fonts solvents.

Quant als kurds iraquians, “la petició dels Estats Units és que obrin camí i que no posin traves” a la mobilització dels kurds iranians a l’Irac, i que els proporcionin suport logístic si cal. Ho explica un alt càrrec de la Unió Patriòtica del Kurdistan (PUK), un dels dos principals partits polítics que governen la regió kurda de l’Irac.

“Trump fou molt clar diumenge, en la trucada a [Bafel] Talabani [el cap del PUK]”, explica un polític kurd, que parla anònimament amb The Washington Post. “Ens va dir que els kurds hem de triar un bàndol en aquest conflicte: o anem amb els Estats Units i Israel o anem amb l’Iran”, afegeix.

Dimarts, Trump també parlà amb Mustafà Hijri, cap del Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (PDKI), l’històric partit opositor kurd a l’Iran, formació que no vol fer declaracions a The Washington Post. El PDKI forma part de la coalició de sis partits kurds antirègim, anunciada la setmana passada en una declaració conjunta al Kurdistan iraquià. Abans-d’ahir, en un comunicat, la formació instà “tots els soldats i personal [iranians], especialment al Kurdistan”, a abandonar les seves posicions i renunciar a servir “les forces armades i repressives del règim”.

Els kurds iraquians, que tradicionalment han ofert refugi als seus compatriotes iranians a condició que renunciïn a atacar Teheran de l’Irac estant, corren el risc de fer miques el fràgil equilibri que mantenen amb la República Islàmica si els Estats Units i Israel fracassen en l’objectiu de derrocar el règim.

Molt més organitzats i poderosos que no pas els seus compatriotes iranians, els kurds de l’Irac gaudeixen d’un règim de semiautonomia, tot i els conflictes interns i les tensions amb el govern iraquià a Bagdad, dominat pels xiïtes.

Així mateix, els kurds iranians sovint s’han centrat a lluitar per l’autonomia regional i han renunciat a aspiracions més ambicioses, com ara la independència o l’enderrocament del règim.

Els portaveus de diversos partits de la coalició s’han afanyat a desmentir els rumors, que començaren a córrer abans-d’ahir a la nit, sobre un alçament kurd a l’Iran. Ahir, els mitjans de comunicació estatals iranians informaren d’un atac “preventiu” del règim contra objectius al Kurdistan iraquià, una notícia que The Washington Post no ha pogut confirmar.

Trump ha demanat repetidament al poble iranià que s’alci i prengui el control del govern, però també ha insinuat que els elements del règim que cooperin amb Washington podrien romandre a càrrec seu una volta acabi el conflicte, com fou el cas de Veneçuela després de la captura de Nicolás Maduro.

En al·lusió a les informacions que diuen que la CIA està disposada a subministrar armes als grups kurds de l’Iran, la portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, reiterà abans-d’ahir que Trump “ha parlat amb els dirigents kurds sobre la base que tenim al nord de l’Irac, però… qualsevol informació que indiqui que el president ha acceptat un pla d’aquesta mena és falsa, i no ha de ser publicada”.

La CIA s’ha negat a fer declaracions per a aquest article. La Casa Blanca no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre els contactes amb més grups de l’oposició iraniana, com ara la minoria balutxi o els Mujahidins del Poble (MEK), un grup dissident a l’exili.

En declaracions a The Washington Post, un funcionari nord-americà adverteix que no és clar fins a quin punt les forces kurdes estaran disposades a cooperar amb els Estats Units, atès l’historial de Washington de formar aliances amb grups de la regió i deixar-los abandonats una volta la situació política canvia.

“Podríem trobar maneres de treballar plegats i vetllar pels nostres interessos comuns? És clar que sí”, diu el diplomàtic nord-americà. Però és més probable que els kurds, tant a l’Iran com a l’Irac, esperin a veure “d’on bufa el vent” abans de formalitzar cap acord amb Washington.

A l’Iran –especialment al nord-oest– hi viuen uns deu milions de kurds, que també són de les minories més nombroses de l’Irac, Síria i Turquia. En cadascun d’aquests estats, els kurds han lluitat durant dècades, políticament i sovint violentament, contra la marginació i la discriminació política, i en favor del dret d’autodeterminació.

Washington ha fet costat als kurds de tant en tant, bàsicament quan els interessos del poble kurd coincidien amb els seus interessos geopolítics. Però sovint ha acabat girant-s’hi d’esquena tan bon punt aquests interessos han començat a divergir. Més recentment, els Estats Units va retirar el suport a les Forces Democràtiques Sirianes –un grup kurd que havia estat soci durant temps dels Estats Units en la lluita contra Estat Islàmic a Síria– quan l’administració Trump va decidir d’associar-se amb el nou règim de Damasc.

Tot i haver format una coalició aquests darrers dies, els principals grups de l’oposició kurda a l’Iran sovint s’han enfrontat entre si i amb més grups de l’oposició iraniana, cosa que fa dubtar del grau de cooperació que estarien disposats a oferir a un hipotètic nou govern iranià.

Hom creu que tan sols un dels múltiples grups kurds de l’Iran, el Partit de la Vida Lliure del Kurdistan (PJAK), té un arsenal significatiu, en gran part gràcies a la seva relació amb el Partit dels Treballadors Kurds (PKK).

“El problema és que no hi ha gaires milicians kurds a l’Iran, i que és poc probable que rebin el suport de grups en zones no kurdes [de l’Iran]”, explica Victoria Taylor, directora del programa del Llevant de l’Atlantic Council i ex-sots-secretària adjunta d’estat per a l’Irac i l’Iran. “Tot plegat sembla una recepta per a un conflicte ètnic.”

“Els kurds de l’Iran, en certa manera, es troben atrapats”, diu Gareth Stansfield, expert en el Llevant a la Universitat d’Exeter, al Regne Unit. “La mera insinuació que els partits kurds han rebut suport nord-americà i podrien empunyar les armes redirigirà l’atenció del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica [IRGC] cap al Kurdistan occidental […] i el convertirà en un dels grans objectius del règim.”

Resta per veure, també, com reacciona Turquia a la decisió dels Estats Units d’armar els grups kurds de l’Iran. Després de quatre dècades de conflicte amb el govern turc, el PKK –il·legalitzat a Turquia– acordà l’any passat de desarmar-se, i es troba en ple procés de pau amb Ànkara.

Tot i l’acostament als Estats Units, qui més fermament sembla haver optat per la via kurda és Israel, que ha atacat repetidament les instal·lacions de la policia del règim i l’IRGC a les zones de majoria kurda de l’Iran; els Estats Units, en canvi, s’han concentrat en objectius militars a la resta del país.

Henry Barkey, expert en el Kurdistan del Council on Foreign Relations, explica que Israel “ha bombardat posicions militars al Kurdistan iranià de manera molt sistemàtica […] i ha causat grans danys a les capacitats militars iranianes”. I afegeix: “És clar que hi ha una estratègia molt deliberada.”

Barkey explica que durant la darrera onada de manifestacions a l’Iran, aquest gener, les forces del règim “van ser molt, molt brutals a les zones kurdes”. I continua: “També cal tenir en compte aquest factor: la gent té set de venjança.”

Taylor, en canvi, explica que els kurds iraquians –que, històricament, ha tingut una relació amb Washington marcada per alts i baixos– dubten sobre el grau de compromís dels Estats Units amb els seus compatriotes iranians, i per això recelen de donar suport a una ofensiva que pot acabar deixant els kurds iranians a la mercè de la República Islàmica.

L’any passat, els kurds iraquians signaren un acord amb Teheran en què es comprometeren a protegir la seva banda de la frontera Iran-Irac d’incursions externes. En un comunicat emès la setmana passada, després de l’anunci de la coalició entre els grups kurds iranians a l’Irac, el Govern Regional Kurd (KRG) del nord-est de l’Iraq anuncià que no permetria que el seu territori s’utilitzés com a “base des d’on atacar un veí”.

Tant Talabani com el president del KRG, Nechirvan Barzani, parlaren per telèfon abans-d’ahir amb el ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araghchi. En la trucada, Talabani “remarcà la importància de trobar solucions pacífiques als problemes i tornar al camí del diàleg per mantenir l’estabilitat al Llevant”, segons un comunicat del seu gabinet.

Araghchi, segons el comunicat, agraí a Talabani “el seu paper i influència a l’hora de mantenir l’estabilitat de l’Irac i la regió del Kurdistan” i “expressà el seu respecte pel compromís del PUK amb la pau a la regió”.

El gabinet de Barzani, per una altra banda, afirmà que tant el president del KRG com Araghchi “destacaren la importància de vetllar per la seguretat fronterera per obstruir qualsevol intent de fer perillar l’estabilitat de la regió i complicar encara més la situació”.

El ventall d’opcions dels kurds iraquians pot esdevenir més limitat a mesura que el conflicte avanci. Aquests darrers dies, l’Iran i les milícies pro-iranianes de l’Irac han atacat la capital del Kurdistan iraquià, Erbil, per provar de frenar el suport a l’oposició iraniana.

“Ens trobem en una situació molt delicada”, explica el representant del PUK. “Si l’ofensiva terrestre [dels kurds iranians] fracassa, no sabem fins on poden arribar les represàlies iranianes al Kurdistan iraquià. Però, d’entrada, tampoc no podem refusar la petició de Trump, i menys ara que ens ha trucat i ha parlat amb nosaltres a títol personal.”

Salim informa de Bagdad estant. Adam Taylor també ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb