A la Regió Autònoma del Kurdistan iraquià, la guerra no es presenta com un front definit. A vegades hi arriba amb ràfegues breus, amb explosions llunyanes o amb la manera com la gent deixa de mirar cap a terra i mira cap al cel per vigilar. Ara mateix, aquest gest s’ha tornat rutinari. La zona autònoma entoma una nova onada d’atacs, principalment mitjançant drons i míssils, que han afectat objectius sensibles i zones civils i han afegit, de retruc, tensió constant a la vida quotidiana.

D’ençà que va començar la guerra contra l’Iran al febrer, els països de l’àrea en paguen el preu. S’han disparat més de 531 drons i projectils contra la regió autònoma kurda a l’Irac: alguns van poder ser interceptats per les defenses aèries i uns altres van assolir l’objectiu. Entre els blancs més destacats hi ha el consolat nord-americà i les bases militars i l’aeroport d’Irbil, símbols tant de presència internacional com d’estabilitat relativa. A Duhok, l’atac contra la residència del president de la regió, Netxirvan Barzani, va representar un punt d’inflexió: no sols per la càrrega simbòlica, sinó també perquè va portar a la formació d’una comissió d’investigació enmig d’una alarma política creixent.

Les conseqüències no han estat només estratègiques: com a mínim hi han mort catorze persones i unes quantes més han resultat ferides. En algunes zones, les escoles van haver de suspendre les classes presencials i van alterar la rutina de milers de famílies. Als barris, la vida s’ha començat a reorganitzar entorn de la incertesa. “Quan sentim el primer brunzit, tots ens tirem a terra”, explica la Rojin, mare de dos fills a Duhok. “Els meus nens ploraven i jo no els podia consolar. Aprens a contenir la por perquè ells no en sentin, però per dins també tremoles”, afegeix.

L’Iran i grups vinculats a les Unitats de Mobilització Popular són assenyalats com a responsables d’aquests atacs. Segons els oficials, les operacions miren de neutralitzar grups kurds de l’oposició iraniana presents en zones del Kurdistan. No obstant això, sobre el terreny els impactes no distingeixen entre objectius militars i civils. A més d’aquestes zones, àrees disputades com Kirkuk, Sinjar i Makhmur també han estat objecte d’atacs intermitents i han ampliat el mapa de la inseguretat.

Un comerciant d’Irbil, la capital de la regió autònoma kurda, descrivia la situació amb resignació: “Diuen que ataquen bases o enemics, però veiem que hi ha explosions a prop de casa nostra. Ningú no ens explica per què nosaltres paguem el preu d’aquesta guerra.”

L’ús de drons carregats d’explosius i de míssils balístics ha esdevingut recurrent. No són episodis esporàdics, sinó una campanya sostinguda que, segons un assessor del president Barzani, equival a una “declaració de guerra”. Tot i això, la guerra aquí no s’esmenta oficialment. S’insinua, es fragmenta, s’administra amb dosis.

En aquest context, el Kurdistan ha intentat de mantenir una política de neutralitat i allunyar-se dels conflictes regionals. En el discurs dels atacants es repeteix una acusació: la suposada presència del Mossad a Irbil. Una narrativa que, per a molta gent d’aquí, és més una justificació que no pas una realitat. “Parlen del Mossad com si fos a cada cantonada”, diu un professor universitari: “Però ningú no n’ha vist mai una prova. És una excusa per a atacar sense haver de donar gaires explicacions.”

Mentrestant, la vida quotidiana s’hi adapta. La Shirin, una altra kurda, explica com ha canviat tot: “Abans els meus fills jugaven a fora. Ara ja no els hi deixo jugar. Vivim pendents del cel. És com si hi hagués alguna cosa invisible observant-nos sempre.” Als mercats, la por també té un preu. L’Ahmed, propietari d’una botiga, ho explica: “Quan sona alguna cosa, la gent corre. A vegades ho deixen tot tirat. Nosaltres continuem treballant, però ja no és una vida normal.”

Les forces Peixmerga, el pilar de la seguretat a la regió i clau en la lluita contra l’autoproclamat Estat Islàmic (EI), també han estat l’objectiu de l’Iran. Per molts analistes, això reflecteix una intenció més àmplia: afeblir qualsevol estructura autònoma i recordar que cap força independent no queda fora del seu abast. I, no obstant això, el Kurdistan manté una certa normalitat. Els carrers continuen actius, els serveis continuen funcionant, la vida no s’atura. Aquesta estabilitat relativa, aquest “model diferent” dins l’Irac, es converteix també en font de tensió.

“Continuem construint, continuem vivint”, diu en Sherko, un enginyer civil. “Però sembla que això molesta més que cap altra cosa.”

Les reaccions internacionals i locals no han trigat a arribar: han condemnat els atacs com a violacions de la sobirania del Kurdistan i de l’Irac. Però, sobre el terreny, aquestes declaracions tenen poc impacte immediat. Allò que resta és el so dels drons, el ressò de les explosions i una població que aprèn a conviure-hi.

L’Ali, un taxista, ho resumeix mentre engega el motor del cotxe: “He vist gent córrer amb nadons als braços. Però continuem treballant. Si parem, tot s’ensorra.”

Quan es fa de nit, torna el silenci, però no porta alleujament. És un silenci tens, incomplet, com si en qualsevol moment es pogués trencar. Al Kurdistan iraquià, l’estabilitat no és un estat: és una pausa. I cada pausa, cada dia sense explosions, es viu com una victòria provisional enmig d’un conflicte que encara no s’acaba de declarar, però que tothom percep.

Perquè al Kurdistan, més enllà dels discursos i els intercanvis d’acusacions, no hi ha únicament una disputa territorial, sinó també el dret de mantenir una excepció enmig del desordre regional. Cada atac sembla cercar alguna cosa més que danys materials: pretén d’erosionar la idea que és possible mantenir-se al marge de tot, construir estabilitat i no arrenglerar-se amb cap dels eixos que dominen la regió. En aquest sentit, els míssils no sols cauen sobre edificis, sinó també sobre un model polític que incomoda precisament perquè funciona.

Tot i això, la resposta local no adopta la forma de grans declaracions, sinó de gests petits i persistents. L’endemà de cada atac, les botigues tornen a obrir, els taxis tornen als carrers i els nens, quan poden, reprenen les classes. És en aquesta insistència on hi ha la veritable resistència: no desafiant directament els qui disparen els míssils, sinó negant-se a viure únicament sota la seva lògica. Al Kurdistan iraquià, tirar endavant no sols és una necessitat, sinó també una manera silenciosa d’afirmar que, fins i tot sota un cel vigilat per drons, la vida no es rendeix.