25.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2026 - 22:02
Kobane torna a resistir, aquesta vegada no tan sols enfront de la guerra, sinó enfront del fred, l’aïllament i el silenci internacional. La neu en cobreix els carrers com un mantell d’abandó, mentre l’aigua, l’electricitat i les comunicacions romanen tallades. Voltada per tots els flancs, la ciutat viu una de les crisis humanitàries més greus d’ençà de la derrota d’Estat Islàmic el 2014. Avui, la foscor no és només física: és política i moral.
La població sobreviu amb temperatures sota zero, sense calefacció i amb recursos mínims. Els nens dormen embolicats amb mantes humides, les mares intenten de protegir els fills del fred i de la por, i els ancians romanen asseguts en silenci, conscients que ningú no vindrà a rescatar-los. Cada dia que passa, la vida es torna més fràgil.
Kobane, símbol mundial de resistència contra el terrorisme, la primera ciutat que va derrotar militarment Estat Islàmic, travessa ara un dels capítols més dolorosos de la història. Milers de desplaçats provinents de Tabqa, Raqqa, Afrin i desenes de pobles dels voltants han arribat a la ciutat tot fugint de la violència, només per trobar-se atrapats en un altre infern. Escoles, edificis inacabats, comerços tancats i places públiques s’han convertit en refugis improvisats. No hi ha rutes obertes: pel nord, la frontera turca roman tancada; per l’est, l’oest i el sud, forces del govern sirià en bloquen l’accés. Més de mig milió de persones estan completament aïllades del món exterior.
Les imatges que arriben des de Kobane semblen extretes d’una guerra oblidada. Neu constant, cues interminables per a aconseguir aigua, mercats buits i hospitals que funcionen amb generadors inestables. Els aliments escassegen, els combustibles pràcticament han desaparegut i els medicaments s’esgoten amb rapidesa. “Això no sembla d’aquest segle. És pitjor que el 2014, quan érem sota l’amenaça directa d’Estat Islàmic. Tot està tallat: aigua, electricitat, internet. Estem assetjats per tot arreu. Mai no havia imaginat que, després de tants anys de lluita i sacrifici, arribaríem a aquest punt”, afirma Mustafà del centre de la ciutat estant.
Malgrat el cèrcol, la solidaritat no ha desaparegut. Milers de joves kurds del Kurdistan del Nord van intentar de travessar la frontera des de Turquia, caminant entre la neu, per portar ajuda humanitària i acompanyar la població. Van ser detinguts per l’exèrcit turc abans d’arribar. “No van aconseguir d’entrar, però la seva intenció i el seu dolor sí que van arribar”, diu un activista local.
“Kobane ocupa un lloc únic en el cor del poble kurd. Aquí, el 2014, kurds de les quatre parts del Kurdistan es van unir per a defensar la ciutat d’Estat Islàmic. Kobane no és solament una ciutat: és el símbol de la llibertat i la resistència. És la nostra Meca”, explica Ahmed, activista de la ciutat.
La situació sanitària és una de les més alarmants. Els hospitals funcionen a la vora del col·lapse. Pacients connectats a equips elèctrics depenen de generadors que poden fallar en qualsevol moment. Les unitats de vigilància intensiva operen sense garanties i el personal mèdic treballa sota una pressió extrema. “Tenim desenes de ferits i pacients a l’UCI. Els medicaments s’esgoten i no tenim manera de proveir-nos. Necessitem suport urgent de les organitzacions humanitàries”, adverteix el doctor Baxtiyar.
Per a moltes famílies, el blocatge ja ha tingut conseqüències irreversibles.
“La meva mare estava malalta. Cada mes la portàvem a Damasc perquè rebés tractament, però fa tres dies es va morir. Els camins estan tancats. No vam poder treure-la de la ciutat ni portar-la a la capital”, relata Halima, mestra en una escola de Kobane.
El sentiment predominant entre la població és l’abandonament. “Em pregunto per què el món mira el nostre genocidi en directe sense fer-hi res. Milers dels nostres joves van donar la vida per a derrotar al terrorisme. Avui, volen acabar amb nosaltres, i el món simplement observa”, diu Baxtiyar, amb la veu trencada.
Analistes locals i observadors independents coincideixen que el setge actual no és un fet aïllat, sinó la continuïtat de la mateixa lògica que va permetre l’expansió d’Estat Islàmic: canviar actors sense canviar pràctiques. El càstig col·lectiu, el cèrcol a la població civil i la indiferència internacional es repeteixen. Per a molts, això que passa avui a Kobane no és solament un fracàs polític, sinó un col·lapse moral que quedarà marcat en la memòria de la regió.
Mentre la neu cau sense descans i la ciutat roman en la penombra, Kobane resisteix una vegada més. No amb armes, sinó amb dignitat. No amb promeses, sinó amb una determinació silenciosa que es manifesta cada nit. Quan cau la foscor i el fred es torna més cruel, homes i dones s’alternen per vigilar i protegir els barris, recorren els carrers gelats i romanen desperts perquè els nens puguin dormir amb un mínim de seguretat. En una ciutat envoltada i oblidada, on la por i la incertesa intenten d’imposar-se, la gent de Kobane continua cuidant-se entre si. Resisteixen amb solidaritat, amb presència i amb l’esperança obstinada que el món, finalment, decideixi mirar.
