13.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.10.2025 - 22:43
The Washington Post · Desmond Tiro i Inaara Gangji (The Associated Press)
Kilifi, Kenya. La rutina diària de posar un plat a taula pot resultar estressant per a milers de milions de persones de tot el món i, especialment, per a les dones, que continuen encarregant-se de la gran majoria de tasques domèstiques. Ara l’impacte del canvi climàtic els ha afegit un nou motiu d’angoixa.
Kaloleni, al comtat de Kilifi, es troba en una de les zones més pobres de Kenya. Per poder tenir aigua a casa, les dones han de carregar galledes d’aigua al llarg de quilòmetres i quilòmetres de pistes polsoses. Les cases del poble estan construïdes amb fang, i ni tan sols disposen d’aigua corrent. Les plantacions de blat de moro, que abans alimentaven el poble, ara es marceixen sota la calor extrema.
“Aquests pobles ja no poden conrear el seu menjar, i ara es veuen obligats a gastar-se molts diners per comprar-ne”, explica Zul Merali, de la Universitat Agakan, de Kenya. “Això genera molta pressió, especialment per a les dones, atès que elles són les encarregades d’assegurar-se que els infants i les famílies tinguin un pla a taula.”
Aquesta petita comunitat agrícola és una de les poblacions més estudiades de Kenya. Una xarxa de treballadors sanitaris comunitaris en visita cadascuna de les llars una volta el mes per comprovar com es troben els veïns, i els fan omplir uns qüestionaris a què el govern recorre per avaluar les necessitats de les comunitats rurals.
Humphrey Kitsao és un treballador social que s’ocupa de 115 llars al comtat de Kilifi, en què viuen un total de 532 persones. Fa divuit anys que fa aquesta feina, i diu que ha vist molts canvis en aquest temps.
“La gent continua dedicant-se a l’agricultura, però ja no guanyen tant com abans”, explica. “Gasten molts diners a mantenir els camps i les granges, però sovint es troben amb collites molt magres o, fins i tot, que ni tan sols tenen collita.”
Jasmit Shah és analista de dades a l’Institut del Cervell i la Ment de la Universitat Agakan, on investiga l’impacte del canvi climàtic en la salut mental de les dones de les comunitats agrícoles rurals de Kenya. Encara que l’ansietat climàtica és un fenomen que s’ha estudiat als Estats Units i Europa, fins ara no s’havia fet cap estudi sobre la salut mental de les dones d’aquesta regió.
La universitat ja col·laborava amb el govern kenyà en l’operatiu de recollida de dades al comtat de Kilifi. Per a la recerca sobre la salut mental i el canvi climàtic, els investigadors tan sols han hagut d’afegir algunes preguntes al qüestionari.
“Les preguntes són quantitatives: Teniu pensaments suïcides i, si és així, els teniu cada dia, uns quants dies la setmana, unes quantes vegades el mes?”, explica Shah. “A continuació, els vam fer una sèrie de quinze preguntes relacionades amb les crisis climàtiques i vam analitzar la correlació entre les respostes a aquestes preguntes i les respostes a les preguntes sobre pensaments suïcides.”
Shah explica que els resultats de l’enquesta, feta a gairebé 15.000 dones, són preocupants. Per exemple, diu que les sequeres i les onades de calor van relacionades amb nivells molt més alts de pensaments suïcides.
Elizabeth Amina Kadenge, una llauradora de 41 anys i mare de quatre fills de Kaloleni, explica que, en el moment de l’estudi, la seva collita de blat de moro havia estat arrasada per la sequera. Enguany, diu, tornà a ser arrasada, aquesta volta pels aiguats.
“Ha estat molt estressant, perquè l’agricultura és el meu negoci”, diu Kadenge. “Part del blat de moro que llauro és per a consum propi, la resta és per a vendre. Però si no hi ha collita, em quedo sense menjar i sense ingressos.”
A causa de les vicissituds climàtiques, Kadenge ha optat per plantar iuca, menys sensible als canvis en l’oratge, a part de les seves terres. Però, si en el cas del blat de moro tan sols calen tres mesos entre la sembra i la collita, amb la iuca cal un any. Si la família té gana, han d’arrencar-la abans que creixi prou per vendre-la i menjar-se-la. “No tenim cap més opció”, diu Kadenge.
Malgrat aquests problemes, la salut mental rarament sol ser una prioritat a les zones rurals de Kenya. “No parlem gaire d’això: i ja no dic en aquest poble, sinó enlloc”, diu Shah.
Mercy Githara, directora psicosocial i de salut mental de la Creu Roja de Kenya, explica que, en la seva experiència, les sequeres o les inundacions poden fer estralls en la salut mental de la població.
“Veiem molt de malestar psicològic en aquestes comunitats, i algunes han desenvolupat trastorns mentals, com la depressió”, explica. I afegeix: “Cal garantir que les comunitats que pateixen els efectes del canvi climàtic en carn pròpia puguin accedir a serveis de salut mental.”
Shah, per la seva banda, diu que aquesta esperança és més a prop de fer-se realitat, i destaca la formació en matèria de salut mental que reben els treballadors socials que treballen al comtat. “La idea és que, si detecten un problema en una llar o una persona concreta, poden derivar-los a un centre on siguin atesos per un professional mèdic.”
Merali coincideix que la necessitat de tenir serveis de salut mental robustos no farà sinó créixer a llarg termini: “El canvi climàtic no és pas una cosa passatgera, no desapareixerà pas”, sentencia.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
