Bloomberg · Joe Mayes

La popularitat del primer ministre britànic, Keir Starmer, ha caigut a mínims històrics, i el suport de l’electorat britànic a la seva formació, el Partit Laborista, s’ha desplomat. La crisi, que ha deixat el futur polític del primer ministre penjant d’un fil, obre la porta a una possible revolta interna contra ell.

Com més va més diputats laboristes coincideixen a preguntar-se si un relleu a la direcció del partit podria ajudar el partit a remuntar als sondatges amb vista a les eleccions generals vinents, que seran l’any 2029.

Ara com ara, Starmer continua comptant amb el suport del seu gabinet, si més no de portes enfora. Tanmateix, l’esperen dues grans proves de foc en les setmanes entrants –incloses unes eleccions especials a l’àrea de Manchester, previstes per al 26 de febrer, i les eleccions municipals britàniques del maig– en què s’espera que el Partit Laborista tingui grans pèrdues.

Això és el que podria passar si un altre membre del partit opta per disputar-li la direcció dels laboristes.

Han disputat mai el càrrec a un primer ministre laborista?

Cap diputat laborista no ha disputat el càrrec a un primer ministre del seu partit d’ençà que Ramsay MacDonald esdevingué el primer laborista a ser elegit primer ministre britànic, l’any 1924. Així i tot, alguns primers ministres laboristes han optat per dimitir enfront de la pressió aclaparadora del seu grup parlamentari, com fou el cas de Tony Blair, l’any 2007. L’única volta que el Partit Laborista ha hagut de renovar la direcció del partit mentre ostentava el govern fou l’any 1976, arran de la inesperada dimissió de Harold Wilson.

Per què Keir Starmer es troba contra les cordes?

El panorama electoral britànic s’ha fracturat considerablement aquests darrers mesos, amb com més va més votants que abandonen els laboristes i els conservadors –els dos grans centres de gravetat històrics de la política britànica–, en benefici de partits més petits i independents.

La desplomada del suport electoral al Partit Laborista d’ençà de l’aclaparadora victòria de Starmer a les generals del 2024 ha fet saltar les alarmes al govern. Els errors polítics, els canvis de rumb i la sensació general que el govern Starmer no segueix una direcció clara han empès com més va més diputats laboristes a preguntar-se si cal prendre mesures més dràstiques per a fer front a l’auge de Reform UK, el partit de Nigel Farage, que fa més d’un any que encapçala els sondatges al Regne Unit.

La crisi del govern Starmer s’han intensificat aquests darrers dies arran de la publicació de correspondència privada inèdita entre Peter Mandelson, ex-ambaixador britànic al Regne Unit, i Jeffrey Epstein. L’amistat entre ambdós homes era sabuda en el moment en què Starmer decidí nomenar Mandelson ambaixador als Estats Units, poc després de ser elegit primer ministre.

Què cal que tingui un candidat per a disputar-li la direcció a Starmer?

Segons que estipula el reglament intern del partit, qualsevol possible rival de Starmer hauria de rebre, pel cap baix, el suport d’un 20% dels diputats laboristes (és a dir, 81 legisladors). També caldria que tingués el suport d’un 5% de les organitzacions locals que conformen les bases del partit, o de tres de les organitzacions afiliades al Partit Laborista, pel cap baix, de les quals dues haurien de ser sindicats.

Qui pot presentar-se contra Starmer?

Els dos candidats que més números tenen de disputar la direcció del partit laborista a Starmer són Angela Rayner –l’ex-vice-primera ministra britànica, molt popular entre l’ala més progressista del partit– i Wes Streeting, el carismàtic i ambiciós secretari de Salut britànic, més pròxim a la dreta laborista. Més possibles candidats són la ministra d’Interior, Shabana Mahmood; el ministre de les Forces Armades, Al Carns; el ministre de Defensa, John Healey; i l’ex-cap del partit i ara ministre d’Energia, Ed Miliband, que ha declarat que no té intenció de presentar-se a cap cursa electoral contra Starmer. L’únic rival amb cara i ulls que no podria disputar-li el càrrec és el batlle de la regió metropolitana de Manchester, Andy Burnham, atès que no és diputat al parlament, un requisit previ per a qualsevol candidat a la direcció del partit. A final del mes passat, la direcció del partit impedí que Burnham es presentés a les eleccions municipals que es faran en una de les circumscripcions de l’àrea de Manchester el 26 de febrer, cosa que li hauria permès de disputar-li formalment la direcció del partit a Starmer en cas de guanyar els comicis i ser elegit diputat al parlament britànic.

Qui hi pot votar?

Les bases del Partit Laborista i els simpatitzants afiliats, inclosos els membres dels sindicats i les societats socialistes afiliades al partit, tindrien dret de vot en unes hipotètiques primàries laboristes, sempre que hagin format part de les seves respectives organitzacions sis mesos abans de l’anunci de la data de la votació. Cada votant emet un sol vot que classifica els candidats per ordre de preferència. Si cap candidat no obté més de la meitat de primeres preferències, el candidat menys votat queda eliminat de la cursa electoral, i els vots se’n redistribueixen fins que s’arriba a un guanyador.

Irònicament, la forta davallada d’afiliats del Partit Laborista durant l’era Starmer –de 330.000 a menys de 250.000– podria afavorir el primer ministre en una hipotètica cursa per la direcció, atès que els membres que romanen al partit es consideren més favorables a l’statu quo que no pas aquells que ja han abandonat el partit.

Quant de temps pot allargar-se el procés?

El calendari de votació l’acorda l’òrgan rector del Partit Laborista, el Comitè Executiu Nacional (NEC). Les eleccions a la direcció del Partit Laborista del 2020, convocades arran de la dimissió de Jeremy Corbyn com a cap del partit, el calendari de votació s’anuncià al gener, però el guanyador –precisament Keir Starmer– no es proclamà fins a l’abril, cosa que implica que el procés pot allargar-se uns quants mesos.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb