Kader Attia, 'J’accuse', 2016. (foto: Pere Pratdesaba)

‘L’inquietant ull buit de les estàtues gregues és el signe seductor de la seva vida i dimensió interior’ (Hegel)

L’artista francès d’origen algerià Kader Attia (Dugny, 1970) va obtenir l’any 2017 el prestigiós Premi Joan Miró, que incloïa una dotació econòmica i fer una exposició a la Fundació: ‘Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real’, que es podrà visitar fins el 30 de setembre.

És la primera mostra monogràfica a l’estat espanyol de Kader Attia, que ha estudiat Filosofia i Belles Arts a París i a l’Escola Massana de Barcelona. És un artista que ha treballat i investigat sobre el terreny a Llatinoamèrica, Àfrica, Àsia, París, Berlín i Barcelona.

Attia passà infantesa entre els suburbis de París i de l’Algèria de les seves arrels familiars. D’un bon començament s’interessà per l’impacte de la cultural occidental colonial sobre les sotmeses i el retorn a la inversa. Ha creat una obra intercultural, multidisciplinària, que suma el seu interès eb disciplines tan diverses com l’art, la història, la filosofia, la psicoanàlisi, la medicina i l’arquitectura. Ha exposat als centres principals de l’art contemporani: Centre Pompidou, MOMA, Guggenheim, Tate Modern, KW Institue for Contemporary Art, etc… També ha participat a la Documenta de Kassel i la Bienal de Venècia.

‘Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real’ aprofundeix en els traumatismes individuals i col·lectius a base de filmacions, escultures, fotos, instal·lacions i objectes. És un conjunt coherent que inclou obres antigues i algunes altres fetes per a l’ocasió, com la filmació Herois ferits, rodada fa poc a Barcelona sobre els immigrants, els refugiats i els moviments socials.

El leitmotiv de l’exposició és un tema sobre el qual l’artista investiga de fa temps: la reparació. De la d’objectes en el sentit físic fins a la de cossos humans i el cos social en un sentit ampli, tant en l’aspecte físic o psicològic com en la quotidianitat social i la memòria col·lectiva. Alhora, el seu treball aprofundeix en la funció creativa, narrativa, de denúncia, o, fins i tot, catàrtica, terapèutica que pot tenir l’art avui en la nostra societat.

Sobre la idea de fons d’aquesta exposició, l’autor ha escrit: ‘Mantenir visibles les ferides és acceptar allò que és real. Així que em vaig disposar a reparar aquestes ferides cercant allò que la meva investigació m’havia ensenyat que era fonamental: que la reparació és un oxímoron que també inclou la ferida. Negar-la és mantenir el dolor que genera. En reparar les esquerdes de la història amb grapes metàl·liques, amb fil o amb pegats d’unes altres cultures, sovint contradictòries, dono veu a les víctimes; permeto que el trauma ens parli i, per tant,  que aplani el camí a la catarsi.’

‘El meu treball tracta de la nostra dificultat, de la nostra incapacitat de viure amb els ferits’, ha dit l’artista, que concep l’art com una posició ètica, d’activista. I també versa sobre com hem assumit o silenciat la història de violència que ve de l’esclavatge, el colonialisme, els genocidis, les guerres; de com s’oculten les cicatrius del passat, de com es condemna a l’oblit tot allò que ens cal físicament i espiritualment per a assumir el present i els seus fantasmes; en definitiva, per a entendre la història, saber d’on venim, qui som. Per a edificar la memòria i poder suportar el dolor i l’absència.

‘L’espectre del passat ressorgeix en la nostra quotidianitat’, declarava l’artista en una televisió francesa en motiu de la concessió del premi Marcel Duchamp, l’any 2016. ‘Vivim sobre ferides immaterials, culturals, polítiques, com la colonització, el genocidi… Tota societat que no reconeix la ferida, com més s’allunya del traumatisme, més agressiu pot ser el fantasma que genera.’

Barcelona, les cicatrius de la guerra i l’arquitectura
Kader Attia ha explicat que la seva estada a Barcelona, els anys 92-93, època de grans transformacions, li va estimular l’interès per a començar a investigar sobre el passat, el present i l’arquitectura. Les marques de les bales de la guerra civil als murs de la ciutat, i més rastres dispersats per la geografia urbana el van motivar a reflexionar sobre la memòria, el dolor, el silenci i l’oblit.

La visita comença amb les imatges d’un endevinador africà sobre la sorra i una instal·lació feta amb cuscús que evoca la ciutat algerina de Gardhaiïa. Fragilitat i potència. També hi exposa peces etnogràfiques visiblement reparades, un tret que ell accentua per contrast a l’actitud inversa que impera a Occident, on se sol tendir a amagar la reparació. Hi ha màscares i plats de ceràmica colonial, ostensiblement cosits amb fil o filferro, miralls trencats, llenços sargits i objectes esquerdats.

Aquestes peces reflecteixen les nostres cares trencades i cosides.

Tot es relaciona amb la idea de reparació, que es contrasta amb un seguit de fotos impressionants de les cares destrossades dels soldats de la primera guerra mundial. Cares trencades, cares apedaçades, cosides, reconstruïdes com objectes, cares que semblen màscares, com les africanes que els colonitzadors es van endur dels seus pobles als nostres museus. Tot està connectat, tot significa i uneix. O separa.

‘Untitled’ (Couscous), 2009 (fotografia: Pere Pratdesaba)

Els espectres morts de la primera guerra mundial
Una de les instal·lacions més impressionants de la mostra és J’accuse. Un títol que fa referència al famós article d’Émile Zola en defensa del capità Dreyfus, víctima de l’antisemitisme, i també a l’impactant film d’Abel Gance del 1918 per a denunciar els desastres de la gran guerra. Gance volia filmar les cares destrossades dels soldats, però cap ni un no va voler participar-hi i va haver d’utilitzar màscares i maquillatge per a aconseguir els efectes terrorífics de la violència.

Mentre es projecta la pel·lícula d’Abel Gance, l’espectador està immers en un espai on hi ha grans cares esculpides de la mida d’un tronc d’arbre, cares deformades, trencades, desfetes disposades sobre uns suports de ferro més alts que una persona. És com un bosc de monstres tallats als arbres que miren el film congelats en el temps i en l’espai.

Les escultures de fusta d’arbres centenaris, les van tallar els ajudants d’Attia al seu taller de Dakar, tos ells descendents de tiralleurs senegalesos que havien participat en la guerra a les tropes colonials. Com a model, l’artista els va donar les fotografies de cares de soldats destruïdes que va trobar als arxius d’hospitals francesos i alemanys.

Una altra instal·lació bella i inquietant expressa la seva visió de la intifada. Un bosc de ferros de construcció, com esquelets plantats entre pedres, veuen néixer entre les branques tiradors de gomes, les armes amb què els xavals palestins s’enfronten a la repressió i l’ocupació israeliana de llur terra. Els ferros de la construcció de les cases dels ocupants poden esdevenir armes de defensa per a reparar la injustícia i l’opressió.

Cada obra té un relat, una idea nova o complementària sobre l’oblit, la ferida, la injustícia i la reparació.

Entre les peces noves hi ha el vídeo Herois Ferits (2018), rodat a Barcelona per a l’exposició. Hi ha entrevistes i testimonis d’alguns refugiats, immigrants i activistes en defensa de les seves reivindicacions, en contra dels entrebancs burocràtics i de la discriminació laboral, social i humana.

És colpidor el relat d’un pakistanès de més de cinquanta anys que ja podria accedir a la ciutadania espanyola perquè en fa més de deu que viu aquí. L’home explica els perills i les penalitats per a arribar aquí a viure i treballar. Demana que els donin la ciutadania sense examen, perquè molts d’ells són analfabets i no han vingut aquí a estudiar, sinó a treballar. ‘Saps què van demanar en un examen? Quin és el nom del gos de Rajoy?’, explica, i es pot saber si està a punt de posar-se riure o a plorar.

Els membres fantasma dels cossos amputats
Una altra de les peces importants és el documentari Reflechir la mémoire, que l’autor defineix de poema cinematogràfic, fet d’entrevistes a cirurgians, neuròlegs i psicoanalistes sobre el concepte de ‘membre fantasma’, una realitat que afecta molts amputats que, malgrat que continuen vivint sense, el recreen al cervell fins al punt d’arribar a sentir el dolor físic d’aquella part del seu cos que ja no existeix.

Explorant els casos reals i l’experiència traumàtica sobre els amputats, es traça també un paral·lelisme interessant amb les amputacions socials i històriques massives, producte de guerres, genocidis, l’esclavatge i el colonialisme. Partint d’allò més íntim s’arriba als fantasmes contemporanis col·lectius, al traumatisme que hi ha implícit en les nostres societats a causa de la mort, l’assassinat, l’exili, l’esclavatge, etc. Un dels entrevistats afirma: ‘El temps no cura el traumatisme.’ Cal activar, doncs, unes altres vies de curació. Potser es pot reparar el cos social tal com els cirurgians reparen l’humà?

Sobre aquest film, Kader Attia ha escrit: ‘El nostre món contemporani és turmentat per les ferides del seu passat. Al llarg dels segles han anat sorgint moltes desigualtats: entre rics i pobres, entre homes i dones, entre races, entre cultures. D’ençà de l’albada de la humanitat, han habitat la Terra cent mil milions d’éssers humans. El rastre de llur existència roman a la nostra psique. Però els traumes causats pels pitjors moments de la història, com poden ser les guerres, la fam i els genocidis, han deixat cicatrius materials i immaterials perdurables que, com el membre fantasma d’una part amputada del cos, romanen. I exigeixen reparació.’

‘Mirrors’, 2018 (fotografia: Pere Pratdesaba)

La necropolítica del filòsof camerunès Achille Mbembe
En escriure sobre el treball de Kader Attia recordo Achille Mbembe, un dels pensadors africans actuals més radicals i innovadors, un dels grans teòrics del postcolonialisme. Actualment fa classes a la universitat Witwatersrand de Johannesburg. Ha estat professor convidat a les universitats de Berkeley, Columbia i Yale. De tota la seva obra vull destacar aquí Necropolítica (Editorial Melusina, 2011) i Crítica de la razón negra (Futuro anterior Ediciones, 2016), un assaig sobre el racisme contemporani.

Mbembe, fent un pas més enllà del concepte de biopolítica elaborat per Foucault, creu que el nou capitalisme del segle XXI es regeix per la ‘necropolítica’. Uns nous actors internacionals decideixen segons criteris econòmics qui ha de viure i qui ha de morir. Les guerres actuals són instigades per empreses privades –amb més o menys relació amb els estats. No pretenen conquerir terres ni sotmetre poblacions, sinó obtenir recursos i beneficis. Així és com la vida de les persones arriba a no tenir cap valor i es transforma en moneda de canvi per als grans poders.

‘Fer morir i deixar viure.’ Aquest és, segons Mbembe, el lema que inspira els moviments i les intencions del capitalisme actual. Per a ell, no s’hauria arribat a aquest extrem sense el colonialisme que va ‘normalitzar’ la mort i l’extermini, la devaluació dels cossos, de les vides humanes.

És en aquest context ideològic, potser, que podríem entendre millor la paràlisi i la incompetència europea davant l’arribada de refugiats.

El treball de Kader Attia adquireix una força superior en aquest marc. És una intervenció artística de denúncia i reflexió potent, que fa repensar-ho tot per aprendre a conviure amb el passat. I potser perquè ens convé preparar-nos per a entendre el present i un futur que, tal com sembla, tot indica que serà pitjor.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb