Jutjar Pujol

El president Pujol va renyar fa un any els seus deixebles per haver esborrat Convergència. “Hauria valgut la pena de mantenir-la, de ser capaços de superar un trauma del qual jo em sento, en part, responsable. Allò es podia salvar, però aleshores tothom es va atabalar”, va dir. Avui, molts d’aquells deixebles li comencen a donar la raó –potser desorientats per la falta de direcció del president Puigdemont, potser astorats pel creixement d’Aliança–, però Convergència no va desaparèixer per la pressa, sinó per dues raons de pes: una de prosaica i una de poètica. La prosaica, que calia protegir el partit de les responsabilitats judicials pels casos de corrupció –tan sols cal recordar la sentència del cas Palau. La poètica, que el significant era impregnat d’un significat que calia superar: el catalanisme havia canviat de nom, transmutat en independentisme, i també ho havia de fer el partit. 

Els oportunistes han volgut vampiritzar la restauració de Pujol tractant-lo com un vell xaruc, però aquell dia, a Castellterçol, era del tot conscient de què deia i per què ho deia. Els qui hi érem ho sabem perquè vam veure com es barallava amb tothom per acabar de parlar. Tot i que fins llavors hagués fet un discurs llarg, erràtic i reiteratiu, al final, persistent, indiferent al riure nerviós del públic, vaig tenir la sensació que se’ns adreçava a tots molt més directament que cap altre polític català en exercici. “Això de la independència serà molt difícil. Sabem que no en serem, d’independents, almenys ara”, va dir, també. Tal com, en publicar Residuals o independents, l’any 2011, havia estat més clar que el president Mas, ara ho era més que el president Aragonès, que acabava de deixar el càrrec després de prometre de “culminar la independència” durant un mandat dissenyat per allunyar-la.

La tossuderia del president a participar del seu propi judici ha tornat a revelar un principi de valentia més vigorós que no la indulgència amb què l’han tractat els seus seguidors aquests darrers anys. Més enllà d’informes mèdics i deterioraments cognitius, hi ha un fil que uneix els crits de Castellterçol –“Dos minuts més! Seieu!”– amb la disposició a respondre davant del jutge, a no fer-se perdonar per l’edat. L’operació de rehabilitació de Pujol s’ha fet més per aprofitar-ne allò que convenia, políticament, que no pas per donar-li la paraula ni per saber què volia dir. Ara, amb l’excusa d’un judici abusiu, aquesta hipocresia es repeteix: una part considerable de l’empatia amb què se’l tracta no pretén de denunciar la manca d’humanitat i de garanties del procés, sinó de tancar la conversa: “Això ha estat Jordi Pujol: l’imperfecte constructor de la Catalunya moderna, i puix el jutgen els espanyols, Déu li’n don glòria.”

Infantilitzar la discussió sobre Pujol és pitjor que no jutjar-lo a noranta-cinc anys. És veritat: l’operació Catalunya i la muntanya de vulneracions de drets que hi ha hagut en la instrucció del cas Pujol enverinen el judici des de la base, i la voluntat de castigar i d’escarmentar en fan impossible qualsevol anàlisi estrictament jurídica. No hi ha res a fer, en aquest sentit: mai cap president de la Generalitat ni cap dirigent polític catalanista o independentista no s’asseurà en cap banc d’un tribunal espanyol amb garanties d’un judici just. Ara bé: Catalunya s’hi pot conformar per a rabejar-se cent anys més en l’autocomplaença, o, com ahir escrivia Eloi Gummà, fer igualment una relectura severa de la responsabilitat que va tenir Pujol en els dos motius del canvi de nom de Convergència: la relació amb Espanya i la corrupció que tingué lloc a redós dels seus governs. 

En el fons, totes dues coses anaven lligades. Pujol va poder governar vint-i-tres anys perquè creia que el país no era prou madur per aspirar a la llibertat política de debò i, així, amb el galliner calmat, podia oferir estabilitat a Madrid. El pujolisme era una baula determinant del pacte de la transició espanyola, que també era un pacte de silenci. Aleshores, el sistema permetia als partits, a través d’una gran laxitud en els mecanismes de finançament, de greixar-se amb fraus, trafiques i conxorxes. I, en el cas català, la cosa s’incrustava ben al fons de la cultura política perquè, en nom de la història del país i del dolor nacional, Pujol havia emprès en la teoria una patrimonialització de la institució que, en la pràctica, es completava amb l’amiguisme i la servitud respecte del món empresarial i el poder econòmic. La corrupció d’aquell temps no era cosa d’avarícia, o no tan sols, sinó fruit de la idea que, en un país engabiat, era legítim fer càlculs personals per a munyir el sistema.   

Madrid va castigar Pujol quan va canviar públicament d’opinió perquè trencava aquell pacte, i perquè tenia prou poder per a esvalotar el mateix galliner que havia mantingut calmat. Pujol ha guanyat en el seu arc temporal perquè, després del fracàs del procés, ningú no li ha demostrat encara que no tenia raó: que el país podia anar més enllà d’on ell va retenir-lo, limitat, amb els defectes i els vicis explotats a consciència per a fer-se un pastís electoralment a mida. D’aquí l’arenga orgullosa a Castellterçol. “He guanyat”, semblava que volgués dir. Tant la corrupció econòmica com l’edat a què el jutgen són reflexos del cor del problema. El judici a l’Audiència espanyola serveix precisament per a il·luminar-lo: que l’estat castigués Pujol, una volta retirat, per fer-se independentista, vol dir que el Pujol president i el seu discurs sempre en van ser captius. Per això si el judici espanyol és polític, també ho ha de ser el català.