Junqueras, candidat: una estelada i una senyera

La solemnitat era en l’acte en si, i Oriol Junqueras s’ha estalviat farcir de grans paraules l’anunci que tothom ja sabia. Era una conferència pensada per oficialitzar la seva voluntat de ser el candidat d’ERC a les pròximes eleccions catalanes, però ho ha donat per sobreentès. Tant, que, un cop a l’escenari de sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona, només ha fet una referència inicial a la mandra que podia fer als assistents “escoltar un dirigent polític que vol ser candidat a unes eleccions”. I pretenent combatre aquesta mandra, enmig de la desorientació i de la davallada electoral de l’independentisme i particularment d’ERC, ha desgranat la idea d’una represa política basada en la defensa dels serveis públics per intentar de convèncer els no independentistes.

“Una nova ambició nacional” era el títol de la conferència. Sobre l’escenari, una senyera i una estelada. Dues banderes d’un mateix país que, plegades, podien provocar estranyesa, si no era que volien dir que ERC pretén agrupar independentistes i no independentistes. Junqueras recupera l’estelada però l’acompanya de la senyera. L’aglutinador: una entesa nacional necessària per a defensar l’estat del benestar i la democràcia. “Com millors siguin els nostres serveis públics, sanitaris, socials, en tots els àmbits, més fàcil serà compartir amb nosaltres que paga la pena compartir una nació plena”, ha al·legat.

El president d’Esquerra ho ha presentat com una batalla de l’esperança contra la por, en temps de creixement de l’extrema dreta a Catalunya i el món. Contra els qui propugnen la por pel paper de les dones en la societat, la diferència que aporta la immigració o els canvis tecnològics, ha argumentat la necessitat de cosir la societat amb la cultura, la llengua, l’escola; de combatre les desigualtats com la pobresa infantil o les que provoca l’emergència habitacional; d’incrementar la productivitat perquè Catalunya no caigui per sota de la mitjana europea, especialment perquè bona part del sector productiu a Barcelona és de poc valor afegit. Junqueras ha defensat institucions que treballin plegades, que no competeixin. Com a exemple de les noves aliances o pactes que propugna, ha esmentat l’acord amb el govern de Salvador Illa per a invertir 260 milions d’euros en recerca.

Junqueras no ha fet cap referència a la seva inhabilitació, que si res no canvia li impedeix de presentar-se a unes eleccions fins el 2031. Ahir, en una atenció als mitjans de comunicació, sí que va parlar de les tres vies que considera possibles perquè li restaurin el dret: el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea o un segon indult. En qualsevol cas, el president d’Esquerra ha desgranat un programa polític que presenta una fórmula coneguda pel seu partit i l’independentisme: la de tornar a situar la defensa dels serveis públics i defensar el convenciment que només se’n podrà garantir un funcionament millor amb la independència.

Com en tot discurs, allò que deia era tan important com allò que no deia. Demà és primer d’octubre, però Junqueras no ha fet cap referència al procés, tan sols l’afirmació velada que, tal com es va constatar, és necessària “més força democràtica” i “majories molt àmplies”. No ha parlat d’un referèndum ni ha situat cap altre objectiu polític a l’horitzó que no sigui aquesta recuperació de la bandera de l’estat del benestar i de la democràcia en ple ascens del populisme reaccionari.

De fet, ha partit de la base que ERC acompanyarà la resta de partits en la millora de les competències, i ha demanat que l’acompanyessin, sense resignar-se a intentar de ser menys que qualsevol altra nació. Tampoc no ha explorat l’escenari possible que ERC no se’n surti amb l’acord de finançament o en la delegació de la gestió de l’IRPF. Ha defensat la seva aposta donant per fet que, fins i tot quan s’aconsegueixi, res no estarà garantit perquè, si Catalunya no és un estat, sempre estarà subjecta “a les arbitrarietats que puguin imposar els governs espanyols, amb tota certesa els de PP i Vox, en algunes ocasions les del Partit Socialista”. “Per què ens hi hauríem de conformar? Per què no hauríem d’aspirar a la plenitud de la nostra nació?”, ha demanat.

Fins llavors, el trajecte que dibuixa Junqueras s’albira llarg. “Estem disposats a acompanyar qui ens vulgui acompanyar almenys en un tram d’aquest camí”, ha afirmat. A l’Auditori s’han congregat l’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès, els ex-presidents del Parlament de Catalunya Ernest Benach i Carme Forcadell, ex-dirigents del partit com Joan Puigcercós i Joan Ridao, ex-consellers, dirigents del partit, diputats i caps de files al congrés i al parlament, regidors, representants de la societat civil, del PSC, de Junts, dels Comuns, de la CUP, de Podem i de Comunistes de Catalunya. La sala té una cabuda per a 586 persones i era gairebé plena.

Un déjà-vu. En les grans enteses que demana Junqueras hi havia una reminiscència als pactes nacionals que fa dues dècades reclamava Josep-Lluís Carod-Rovira. El 2006, per exemple, poques setmanes abans de les eleccions que acabarien amb el segon tripartit, va defensar en una altra conferència un catalanisme del benestar i quatre grans pactes nacionals, seguint els d’educació, per la salut i el benestar, per la modernització, per la cultura i pel civisme i la societat responsable. Era aquell independentisme que apel·lava a la butxaca i no essencialment a la llengua o la cultura. Junqueras sembla mirar endavant amb un prisma similar. Ha remarcat que les criatures que neixen avui arribaran al segle XXII, si no baixa l’esperança de vida, i ha convidat a treballar ara per al futur que vindrà. Amb aquesta mirada llarga, fa temps que l’ERC de Junqueras branda la idea de la nació, gairebé com una esmena enmig d’un procés de desnacionalització creixent. Però la fórmula d’aquell Carod no sembla haver caducat per a ERC. Tan a prop i tan lluny.