Julia Mengolini: “Twitter és de l’extrema dreta: els qui hi debaten són al camp enemic, no en un espai neutral”

Una activista feminista deia que Julia Mengolini combatia la gent que feia més por a l’Argentina, i que, quan ho feia, no se li movia ni un sol rínxol dels cabells. “Bé, aquesta vegada sí que se m’ha mogut algun rínxol”, admet la periodista. A final de juny es van fer virals dos vídeos sexuals falsos creats amb intel·ligència artificial en què Mengolini apareixia mantenint relacions amb el seu germà. El president argentí mateix, Javier Milei, va contribuir a difondre’ls, entre insults contra la periodista. Mengolini ha anunciat que el denunciaria, convençuda que és darrere l’atac, i Milei l’ha denunciada a ella en resposta. El primer pas ja s’ha fet: el president ha estat imputat.

Nascuda a Bariloche (1982), formada en dret i periodisme, Mengolini té una trajectòria llarga als mitjans i és coneguda per la seva perspectiva feminista. El 2016 va fundar Futuröck, la primera ràdio digital professional de l’Argentina. És una veu molt coneguda i fa poc ha visitat Bilbao per presentar el primer llibre, Las caras del monstruo, on Berria l’ha entrevistada.

—De quin monstre parleu al títol?
—En surten molts: el patriarcat, el mandat de la bellesa, la pandèmia, el neoliberalisme, els grans conglomerats mediàtics, els llibertaris, Milei… Però crec que el monstre més gran és l’odi. Una de les definicions possibles del feixisme és que és l’organització política de l’odi: demonitzar i deshumanitzar l’enemic per poder-lo eliminar. Ha passat en més èpoques i ara tornem a viure un moment de deshumanització molt dur. Aquests nous corrents de dreta han dit que ens volien esborrar. No sé si literalment ens volen matar, però les nostres idees sí que les volen liquidar.

—A l’Argentina heu arribat a entendre l’ascens de l’extrema dreta? Com pot ser que Milei hagi obtingut tant de suport, tenint en compte el personatge que és?
—Hi ha molts factors. La pandèmia n’és un: hi ha molt poc pensament crític sobre què va significar, i segurament és aviat per a saber com va canviar el món, però crec que cal tenir-la present per a entendre l’extrema dreta. Milei va aparèixer amb la seva primera pancarta en una marxa contra el confinament, envoltat d’arguments conspiranoics contra els vaccins. Era una pancarta feta a mà; a la marxa següent, ja no. Caldria estudiar a fons què hi va passar, però penso que l’aïllament, la digitalització dels joves i més factors van originar una mena de psicosi col·lectiva que va fer pensar a molta gent que potser era bona idea que algú així ens governés.

—Milei va obtenir molt de suport entre els homes joves, i la culpa us l’han atribuïda sovint a les feministes…
—Mirem-ho d’una altra manera: les dones no hem acceptat la identitat feixista que aquest temps ens vol imposar, i això ha estat per culpa o per responsabilitat del feminisme. Hem pres un antídot antifeixista: el feminisme ha estat un procés de politització, i això és molt positiu. Ens ha donat una identitat militant, i el fet que les dones no votéssim en massa Milei és prova d’una politització més profunda. Hi ha una sensibilitat feminista estesa, que aposta per un món més humà, solidari, igualitari, cuidador… I alguns homes s’hi han sentit amenaçats: hi ha hagut una reacció entre els joves, que s’han sentit exclosos. Si ens hem de fer alguna autocrítica, crec que no és pels excessos habituals de qualsevol revolució –com seria el cas d’algunes cancel·lacions–, sinó per no haver convidat prou els homes. Hem de construir referents, i les dones n’han de ser, però com pot ser que els homes no participin en el debat, si són part del problema? També han de formar part de la solució. Quan hàgim de reconstruir l’Argentina devastada pel projecte de Milei, necessitarem tothom que vulgui un país més igualitari.

—Ara hi ha grans mobilitzacions. Milei manté el suport electoral?
—En general, la popularitat dels governs nous creix el primer any –Alberto Fernández va arribar al 80%–, però Milei no ha sumat res. Tot i el desastre que causa, encara té una popularitat considerable. Però la polarització és enorme: s’organitzen mobilitzacions multitudinàries contra ell. La marxa contra el feixisme, per exemple, va ser gegantina –es va fer després d’haver dit Milei a Davos que els homosexuals eren pedòfils. I va agrupar sectors que no s’havien mobilitzat mai. Gent que no tenia interès per la política es polititza arran de les barbaritats que fa i diu Milei. Tinc esperança que no arribi a obtenir un segon mandat. Però el seu ascens també cal entendre’l en clau mundial. Alguns analistes diuen que a l’Argentina s’explica per la inflació del 150%, però a l’estat espanyol l’extrema dreta també creix, i això que hi ha una economia relativament estable i un estat del benestar sòlid.

—Després de tant de parlar de la inflació, els indicadors econòmics han millorat aquest darrer any?
—Una de les grans batalles de Milei és reduir-la, però la inflació encara és molt alta i, en canvi, ha destruït del tot l’activitat econòmica. L’economia va molt malament. Si algú diu que algunes xifres milloren, que s’ho miri amb lupa: creixen els sectors extractius, com ara la mineria, la pesca, les finances… Però la indústria alimentària, el tèxtil, la indústria en general i les petites i mitjanes empreses són mortes. I aquestes són les que creen ocupació. Molta gent no arriba a final de mes i les famílies s’endeuten. Una de les primeres mesures de Milei va ser una devaluació molt forta, i això va fer baixar una mica la inflació, però al preu d’empobrir en massa la classe mitjana.

—Fins a quin punt s’han desmantellat les polítiques socials?
—És dramàtic, això. Fa poc van dissoldre l’Institut del Càncer, han tallat el subministrament de medicaments per als jubilats, han eliminat ajuts per a discapacitats… És absolutament cruel. I també cal afegir-hi la destrucció del sistema científic argentí, incloent-hi la universitat pública. Les universitats han construït una mena d’identitat nacional: la classe mitjana. Als països veïns hi ha una elit molt concentrada, una majoria pobra i molt pocs mecanismes de mobilitat social. A l’Argentina, en canvi, la classe mitjana és majoritària, gràcies a mecanismes que permeten d’ascendir socialment, i un és la universitat pública: nombrosa, de gran nivell, de franc i d’accés obert. Així, els fills dels treballadors poden arribar a doctorar-se. Un altre factor és el moviment obrer, un sindicalisme fort que reparteix la riquesa. Tot això és el que ara ataquen.

—Com està l’oposició, després de la condemna per corrupció de Cristina Fernández de Kirchner?
—Li han imposat sis anys de presó i la inhabilitació perpètua per a ocupar càrrecs públics. Aquesta és la clau. La política ha estat judicialitzada: és persecució política. Els grans mitjans fa anys que la demonitzen, parlen sempre de corrupció com si la dreta n’estigués exempta. Al final, la gent ja no distingeix què és veritat, què és mentida i quines proves hi ha. A més, el poder judicial està embravit i darrere de tot això hi ha el poder econòmic. Tot s’ha degradat, i al final li han imposat una condemna just quan havia dit que es tornaria a presentar. A banda que al judici no es van aportar proves contra ella; la sentència és basada en sospites i en informes tècnics mal fets. És increïble. La condemna és molt arbitrària, i per això el poble s’ha mobilitzat, igual que molts sectors de l’oposició i del peronisme.

—Al llibre té un pes important la violència a les xarxes socials. Com s’organitza aquesta persecució?
—Twitter és de l’extrema dreta: els qui hi debaten són al camp enemic, no en un espai neutral. Allà hi ha milícies organitzades. Els mecenes ultres inverteixen moltíssims diners en grups de trols i bots perquè el seu discurs tingui més volum que no pas el nostre. La tècnica no és guanyar el debat, sinó destruir qui pensa diferent amb bombardaments d’insults i mentides, desprestigiant i silenciant. I ho aconsegueixen. Jo mateixa me n’he anat de Twitter.

—Com s’hauria de combatre comunicativament l’extrema dreta?
—És una qüestió complexa. Una clau pot ser reconstruir les relacions socials reals, cara a cara: trobar-nos, parlar, participar en espais militants pròxims… Algunes enquestes mostren que la gent que se sent sola té més tendència a votar Milei; en canvi, qui participa en algun espai, ja no tant. I, d’una altra banda, els qui fan política haurien de començar a regular l’àmbit digital. A la vida civil tothom té un document d’identitat i les seves accions tenen conseqüències. Al món digital, en canvi, molts danyen anònimament, i això no pot ser: la vida digital ja és vida real, i cal regular-la. Pensa que ja hi ha criatures nascudes amb un telèfon a la mà: les xarxes condicionen l’autoestima, les emocions i les relacions, i hi ha estudis que en descriuen els danys. Direm que això no és la vida real o prendrem mesures? I ara, a més, arriba la intel·ligència artificial. Tot això s’ha de regular.

—Milei mateix ha difós vídeos sexuals falsos sobre vós i ha alimentat l’odi contra vós. Us heu denunciat mútuament. Què n’espereu, dels judicis?
—Això que ha presentat ell és un despropòsit i espero que el jutge ho refusi: primer, perquè el delicte d’injúries prescriu al cap de dos anys i les declaracions que vaig fer [en què deia que Milei estava enamorat de la seva germana] van ser fa molt de temps. I, en segon lloc, perquè a l’Argentina els periodistes no poden ser imputats per injúries. Quant a la meva denúncia, és penal i hem identificat uns quants delictes: incitació pública a l’odi, ús indegut de fons públics, associació il·lícita i amenaces coactives. En aquesta primera fase del procés, Milei ha estat imputat, com també membres del seu govern i del seu entorn. Creiem que ha fet servir milícies digitals paraestatals en contra meu, és a dir, recursos públics per a mentir, crear vídeos pornogràfics amb intel·ligència artificial… És gravíssim.

—Rebeu amenaces greus. Teniu por que la violència digital acabi traslladant-se fora de la xarxa?
—Sí. M’he de cuidar. He d’acceptar la por, però a la vegada em sento molt forta, i portaré aquest cas fins al final. La lluita política i ideològica no es pot fer així: és molt perillós. El president no està bé, una persona assenyada no faria això. No sap –o potser sí– que l’odi que estén pot convertir-se en una amenaça real. De moment, el jutge m’ha posat mesures de protecció durant tot el dia, perquè ha entès que la campanya em posava en risc de veritat. També hi ha hagut atacs contra la ràdio: ens han fet inspeccions fiscals inusuals, ens han demanat documentació complexa, ens han amenaçat amb una denúncia penal per haver emès un programa en un hospital infantil, acusant-nos de dificultar-ne el funcionament, ens han llançat un ciberatac… Per això diem que aquest cas també té a veure amb la llibertat d’expressió: veiem clar que volen tancar Futuröck.