Julià de Jòdar, escriptor i articulista de VilaWeb, publica Les nits en blanc (Comanegra). És la cinquena novel·la d’un sextet dedicat a Badalona, que en diu ell, i que es tancarà amb un pròxim volum. A Les nits en blanc seguim els anys vuitanta a Catalunya a través de la vida sentimental i professional del protagonista, alter ego de Julià de Jòdar: el famós Gabriel Caballero. Un home de formació marxista descol·locat per la frivolitat de l’època que, a la vegada, és un home molt poc viril en el sentit tradicional, a qui la parella l’hi veu “una girl dins seu”. La novel·la, que torna a demanar un lector treballador, posa en dubte constantment la narració, fins el punt que no se sap si el protagonista és viu o mort o s’hi explica la veritat. VilaWeb va entrevistar ahir, entre ventada i ventada, Julià de Jòdar per internet.

—La novel·la posa en dubte constantment la veracitat del narrador. Fins i tot si el protagonista, Gabriel Caballero, és mort o no. Per què?
—Sóc qui firma el llibre, però qui el narra és un altre. Això em permet de jugar amb més punts de vista, més veus, i fins i tot fer que el narrador dialogui amb el seu protagonista. Això m’agradava perquè posava en dubte la identitat tant del narrador com del mateix Gabriel Caballero.

—Gran part de la novel·la passa als anys vuitanta. Quina seria la gran crítica que fa Gabriel Caballero dels anys vuitanta catalans?
—Més que una crítica, passa que s’hi sent descol·locat. És un progre clàssic de l’època dels seixanta i setanta, ve d’un món de veritats molt sòlides i tancades. És un home que ve de la raó. I es troba amb el relativisme de la raó i de les conductes, de la manera de narrar i de la manera de viure. Comença a haver-hi gent més despreocupada, més lleugera, més volàtil i que té menys en compte la memòria que no pas el present. Més que una altra cosa, és una descol·locació. Ho troba tot massa frívol.

—He llegit una crítica del 2023 que aporta llum sobre vós a la revista la Lectora, signada per Manel Ollé. Hi diu que Julià de Jòdar té dues potes: el marxisme i la psicoanàlisi. Us coneixia el marxisme. D’on us ve la psicoanàlisi?
—Ve de la banda de la meva primera dona, Maria Tubau, que era psicòloga. I, abans de morir-se, em va recomanar teràpia. En vaig fer durant molts anys i la meva teoria és que jo era una persona molt tancada i que sabia molt poc de mi mateix. La psicoanàlisi no em va fer saber més de mi mateix, però em va ajudar a escriure. I tots els personatges que vaig muntant i totes les mirades obliqües, els miralls i l’evasió d’identitats, són una herència d’aquesta època psicoanalítica.

—Manel Ollé també diu –i hi estic d’acord– que escriviu molt d’una dona insatisfeta. Tesi: a Gabriel Caballero o Julià de Jòdar, el món femení us interessa molt i us trobeu unes dones que després del franquisme o el postfranquisme estaven molt maltractades.
—Gabriel Caballero i Julià de Jòdar no són el mateix personatge. Ell és un personatge. Jo m’he quedat allà on sóc. Jo no diria que m’identifiqui amb ell en tots els sentits, però sí que la qüestió de la mare insatisfeta, la mare infeliç, sí que marca. A Gabriel Caballero el marca molt. És un home al servei d’una mare, però al servei també del despotisme de les necessitats de la mare. La mare no li ha ensenyat a ser lliure i el pare no l’ha ajudat a fer-se un home i distanciar-se de l’enorme pes que hi té la maternitat. La seva recerca emocional en dones sempre topa amb aquest problema: com més les satisfà, més torna a la manca de llibertat interior.

—Aquesta relació entre el protagonista i l’amant representa el pes central de la novel·la, més que la política?
—Per primera vegada, Gabriel Caballero troba una dona no malaltissa ni infeliç, és a dir, autònoma, amb vida pròpia i que és capaç d’estimar no en termes merament sexuals o en la relació típica de mascle i femella: a més de tenir una part maternal cap a ell, també hi té una altra part de dona plena. I aquesta plenitud, ell no la coneixia. Sempre havia viscut una mare infeliç, pensant que el pare no la feia feliç, i, per tant, desconeixia la part de la dona plena, de la dona feliç, de la dona optimista. Llebre de Març és una dona òptima, feliç, contenta de viure. Ella és humil i feliç, que és una cosa raríssima a la vida i a les novel·les. El problema és que ell no ho pot tolerar, perquè no hi està a l’altura. Ell la traeix amb una altra perquè no se sent capaç de donar-li allò que en rep. És a dir, no és un home ple, encara. I no sé si ho serà mai.

—La Rock, o Llebre de Març, es pregunta si Caballero “porta dins seu una girl“. La hi porta?
—Crec que sí. Ell, amb els homes, hi manté una relació d’atracció i de refús: els té por i a la vegada el preocupa el secret dels homes, la virilitat, la certesa, la convicció, l’autoritat, la fermesa, la decisió. És un home indecís, un home poruc, un home a qui li costa de prendre decisions. I ningú no li fa gens de cas. I llavors no sap ben bé quin paper ha de tenir com a home en els jocs de la virilitat, de la competitivitat. És significatiu que, quan va a veure els partits de bàsquet de la Penya, miri pels forats dels vestidors els cossos nus dels jugadors. No per un interès per aquells cossos, sinó per la col·lectivitat viril que representen. “Jo voldria ser d’aquesta confraria i no sé com entrar-hi.” No és una qüestió homoeròtica en el sentit estricte, sinó en el sentit metafísic, de cercar el coneixement de l’altre i fer-se’n amic. Per això li costa també de conservar amistats.

—Caballero s’avança trenta anys o quaranta als homes actuals, una mica perduts?
—A la meva edat, pobre de mi, no sóc ningú per dir ni com són els homes actuals ni com han d’actuar. Però no em sembla malament què ha passat amb tot això. Recordo que els meus oncles, el meu pare i els homes del meu barri eren una gent molt autosatisfeta de ser ells qui manaven. I eren anarcosindicalistes, eh! No és que fossin reaccionaris. Aquests homes estaven molt desproveïts d’emocions expressades directament. Eren d’una rigidesa enorme. I aquelles dones van patir molt amb ells… Sé com van patir les meves tietes amb els oncles. Ho sé jo. I mira que eren bones persones, però limitats. La paraula és limitat. Per tant, a mi, que ara els homes hagin de repensar la seva relació d’igual a igual amb les dones, ja em sembla bé. També et dic, com un vell que sóc, que trobo que hi ha dones que s’han passat de rosca. Diríem que hi ha noies –i això no és cap demèrit– que encara no tenen prou experiència ni formació per a saber què implica això d’igual a l’igual. I es passen a la banda del menyspreu de l’home, que és una altra història. És a dir, és un subtema. Tota revolució o tot canvi de costums genera subtemes, elements que s’han d’anar paint. I aquests en són alguns.

—L’escriptor Gabriel Caballero diu que està condemnat a parlar de la seva pròpia gent i es troba amb tot un seguit d’escriptors que li vénen a dir: “Doncs jo no. Jo vull parlar de la meva experiència personal. I deixar la idea de país.”
—La realitat profunda, si l’hem d’explicar clarament, ve de Gabriel Ferreter en conferències sobre Foix. Explicava que Foix, per expressar-se personalment, va haver de deixar de banda el servei del país. Jo dic que la gent jove d’aleshores [final dels setanta i vuitanta], el problema que tenen és que si volen expressar-se en termes personals, s’han de fer amb tota la morralla que ve del franquisme transformat, és a dir, amb els que van guanyar la transició. Gent que havien estat franquistes i es converteixen en demòcrates, oportunistes de tota mena. I, per tenir expressió personal, t’hi has de fer. Si això vol dir deixar de fer país, implica això que tenim ara. Ara tenim una intel·lectualitat perfectament descol·locada que ni s’expressa del tot personalment ni és al servei del país. Ens hem quedat amb una cama a banda i banda de la tanca. I això ens ve d’aquelles concessions. L’Editor Dansaire que surt a la novel·la és un element molt significatiu d’això. I per això dóna l’exemple d’aquell escriptor que no es diu qui és, però que és Manuel de Pedrolo, que va dir a Foix que renunciés al premi que li donava el Ministeri de Cultura de la monarquia joancarlista. I Foix va dir: “Sempre hi ha hagut un grup separatista que ha considerat que Catalunya era una nació i que era explotada per Espanya.”

—L’Editor Dansaire és Jaume Vallcorba?
—No ho sé. Podria ser qualsevol editor d’aquella època que tingués una idea molt alta de si mateix.

—La vostra literatura fa treballar el lector, amb un batibull de noms que et fan preguntar: tots aquests noms són la mateixa persona o no?
—Torna a ser aquest tema de com ell s’insereix socialment. És un home a qui li costa molt socialitzar-se. És un home molt tancat, molt reservat, molt poruc. Amb la gent, en compte de tractar-la de tu a tu, s’inventa un motiu que fa de fórmula intermèdia: la Llebre de Març, etc. S’estalvia el xoc directe amb l’altre, perquè ho fa a través d’un nom intermedi. Amb les dones li passa si fa no fa igual. I amb la Rock o la Llebre de Març ja és convingut. És a dir, es posen d’acord. Ells decideixen que ella es dirà Rock, de Rock Hudson, que alhora és un homosexual. I ell seria Doris, com Doris Day.

—A Gabriel Caballero o Julià de Jòdar, què els interessa més, la política o l’erotisme?
—A mi no m’interessa ni la política ni l’erotisme.

—Ha! No us ho creieu ni vós!
—A veure, a Gabriel Caballero potser sí. Crec que la vocació de Gabriel Caballero, en el fons, és la de voyeur. Això li ve del dia que les amigues del barri havien d’anar a dutxar-se a casa seva, Gabriel Caballero les va espiar i qui es va dutxar va ser la seva mare. D’aquí li ve una part d’erotisme malaltís. Porta la culpa d’haver vist la seva mare nua a través de la dutxa, sense saber-ho.

—Com podem assegurar al lector que això serà un sextet i que només en falta el volum final?
—A aquesta edat, ja no tinc energia per a fer més coses d’aquesta mena. I això serà la primera vegada que es diu en públic, en veu alta, a un periodista: al pròxim volum, Gabriel Caballero és viu, encara que hem dit que es mor. No és veritat. A la pròxima novel·la sabrem que és viu. I saps què passa? Que qui s’ha mort és Julià de Jòdar. Llavors Gabriel Caballero diu: “Ara us explicaré la veritat d’en Julià de Jòdar que ha anat amagant darrere de cinc novel·les a través meu. M’ha convertit en el seu conillet d’Índies. I ara jo us parlaré d’ell, ara que s’ha mort.” La novel·la pot ser un monòleg llarguíssim, sense interrupció, sense capítols, en què Gabriel Caballero ens aboqui, ens vomiti, tot allò que sabia de Julià de Jòdar. També diràs: “Això és veritat?” I jo et diré: “Home, si t’ho vols creure, tu mateix.”