Judit Elek, cineasta pionera oblidada i retrobada

Em disposava a escriure aquestes ratlles sobre la cineasta hongaresa Judit Elek (Budapest, 1937) quan em va arribar la notícia del Nobel de literatura al seu compatriota László Krasznahorkai (Gyula, 1954), de la generació següent a la d’aquesta encara massa desconeguda pionera del cine modern, avançada a les càmeres al carrer dels francesos i del cine directe estatunidenc, morta aquest 1 d’octubre a vuitanta-set anys. Del Nobel, que també ha estat guionista, de les singularíssimes pel·lis de Béla Tarr (algunes les tenim a Filmin), en sentirem parlar molt i en llegirem tot de coses interessants aquests dies. Encara més raó per dedicar unes quantes ratlles al cine d’una directora d’obra important, a veure quan la descobrim en sala o en la plataforma que acabo d’esmentar. Només de llegir tot el que ha fet, li hauria donat el Nobel d’arts visuals si n’hi hagués.

Directora de setze films, Elek ha pogut veure abans de morir la seva obra ben restaurada i reconeguda en diferents festivals. Una obra oblidada fins fa ben poc, com la d’altres directores de la seva generació (quanta feina per fer, a Hongria i en tants altres països). El seu cine documental és bastant únic, com acostuma a ser-ho el dels grans documentalistes. Elek ha aportat obres en què la cara humana esdevé el centre d’atracció de l’ull de la càmera, “com el cor del misteri que el seu cine no para mai d’explorar”, en paraules del programa del Festival dei Popoli de Florència l’any passat, que en va programar una retrospectiva. Aquesta manera de filmar, de prop, les persones, una a una, que elles es deixin filmar així, fa de Judit Elek una cineasta major de l’escriptura de la vida amb la càmera.

Crescuda al gueto de Budapest, s’havia salvat de la Xoà en què va morir gairebé tota la seva família. Com a cineasta, es de la generació del 1956, quan la seva entrada a l’escola de cine (l’única dona entre set-cents candidats) coincideix amb la invasió soviètica que va massacrar la insurrecció de Budapest que havia fet caure el govern. Amb els seus companys, busquen un nou cine més d’acord amb el present. Elek es decanta per la via documental, del costat de la persona. El seu primer film, Trobada (1963), és l’encontre d’una infermera i un comptable que s’han contactat pels anuncis classificats del diari: dues solituds perdudes a la ciutat una tarda de diumenge, en hores travessades de falses promeses i desil·lusions. Voleu una representació més intensa del moment de l’Hongria post-56?

Però el cine documental li va resultar difícil de sostenir, com els ha passat a tants documentalistes que s’han decantat després per la ficció. Documentar la vida no és senzill, té costos emocionals, econòmics i fins polítics, per al cineasta i per als documentats. Després de dues obres que els experts consideren insignes del cine documental (no les he vistes), On s’acaba la vida (1967), que confronta la vida d’un obrer que es jubila i la d’un jove que entra a la fàbrica, i el díptic Una història hongaresa (1974) i Una història senzilla (1975), filmat en un llogaret miner i observació de com es va establint la divisió de gènere, Judit Elke deixa el cine documental, que acaba trobant “intrusiu, pertorbador de la vida de la gent filmada” i, afegeixo, de la seva pròpia vida, no cal que ho hagi dit. Passarà després a la ficció, amb uns quants films ben considerats per la crítica. I tornarà al documental, però a un documental fet amb un altre que bé en podríem dir un altre igual, de la seva edat: Dir l’indicible. La missió d’Eli Wiesel (1996), el retorn de l’escriptor de la memòria de l’extermini al camp de Sighet on havia estat internat de nen, i Un home lliure. La vida d’Ernö Fisch (1998), nascut al mateix Sighet i l’únic supervivent d’aquest poble.

L’últim film, del 2018, quan ja en té vuitanta-un, Al capdavall, els morts encara canten…, restableix el repertori de cançons hassídiques del cantant hongarès Miksa Eisikovits entre el 1938 i el 1939. “És així que una pàgina del segle XX, dels seus abismes i les seves aspiracions, dels seus rostres i de les seves ombres, es gira amb la desaparició de Judit Elek, filmadora discreta i obstinada”, en paraules del crític de cine Mathieu Macheret. Més informació, aquí.