Guinea Equatorial és encara avui un dels territoris més desconeguts de l’antic imperi espanyol. El silenci investigador ha arribat gairebé fins als nostres dies i sovint han estat més els llibres de divulgació (Un guàrdia civil a la selva, de Gustau Nerín, publicat per la Campana, n’és un bon exemple) i els documentaris i els treballs de periodisme d’investigació (com Memòria negra, de Xavier Montanyà, o la sèrie d’articles que ell mateix va dedicar en aquest diari a la corrupció postcolonial) els qui han aportat clarícies sobre el país, la brutalitat del colonialisme espanyol i la corrupció postocolonial. Ara la UNED ha publicat en dos volums una obra força important per a trencar aquesta tendència, Guinea Ecuatorial (des)conocida, que porta per subtítol: “Allò que sabem, ignorem, inventem i deformem sobre el seu passat i el seu present.” Juan Aranzadi és un dels coordinadors del volum.

Com neix la idea de fer aquesta obra que aplega en dos volums ben gruixuts tants treballs diferenciats sobre Guinea?
―Són el resultat d’un projecte d’investigació en què jo era l’investigador principal i a partir del qual vam començar a treballar diversos professionals: antropòlegs, crítics literaris, historiadors… Vol ser una eina orientadora al mig dels estudis encara escassos i de no gaire qualitat que hi havia sobre el territori.

No era la primera vegada que ho intentàveu…
―No, als anys noranta vaig fracassar i no vaig aconseguir implicar-hi la gent ni els diners per a la investigació, però a partir del nou mil·lenni ja hi havia gent més jove que investigava sobre el país. Són més joves, tenen més bona formació i entenen la insatisfacció profunda sobre el tractament de Guinea Equatorial a la universitat espanyola.

Un llibre que és divers no tan sols generacionalment sinó també territorialment…
―És que l’explotació del petroli guineà per part dels Estats Units ha tingut una conseqüència estranya: ha fet que investigadors espanyols i americans que treballen als Estats Units tinguin un interès nou sobre aquest espai, i ens interessava que es connectessin al nostre grup d’investigació i de seminaris de la UNED, que són a la base del llibre. La novetat del nostre treball és precisament aquesta col·laboració de gent molt diversa en orígens i estudis: guineans a l’exili i a l’interior, i diverses nacionalitats i disciplines conflueixen en el llibre i hi aporten la seva riquesa.

Així, doncs, són dos volums eclèctics…
―No hi ha una unitat teòrica d’enfocament. A la introducció que hi faig, miro de recollir les bases del nou estudi des de la meva perspectiva, i hem donat la màxima llibertat als autors pel que fa als formats i a l’extensió, perquè a mi em revolten les cotilles universitàries i les limitacions, aquí volíem llibertinatge intel·lectual, i per això hi hem incorporat perspectives artístiques, còmic, investigació periodística sobre la corrupció del règim… Volíem esborrar els límits entre la pedanteria acadèmica i els professionals per aconseguir de trencar un setge de silenci i de límits acadèmics i censura.

Parleu de censura, però ja fa molts anys de la descolonització de Guinea, i la transparència seria un exercici molt saludable…
―En els moments de màxima foscor del procés d’independència del país, va estar prohibit publicar res durant molt temps i continua havent-hi censura. Un dels fets més sorprenents és la trigança per ocupar-nos de Guinea, amb un interès que sorgeix gairebé de casualitat. I mira que hi havia tres centres de la UNED al país. Dedicant-me a l’antropologia, em vaig demanar com podia ser que ho ignorés tot sobre un país on anàvem tres cops l’any i sobre el qual no teníem pràcticament estudis.

Una bona part d’aquest endarreriment és herència del franquisme…
―I de moltes altres coses. Sí que hi ha l’herència del franquisme, però també hi havia un silenci brutal sobre la corrupció al voltant de la cooperació espanyola i el règim de Macías, primer, i d’Obiang, després. Luis de la Rosilla, que havia estat director de la UNED allà, va ser qui primer va denunciar els elements de corrupció en la cooperació espanyola a Guinea i hi va haver un intent brutal de tapar-ho i de retornar a la matèria reservada en la descolonització. Va ser un desastre, lliurar el govern a Macías, i en això van ser còmplices i provocadors els espanyols, però quan torna la col·laboració amb Obiang, es fa des de plantejaments neocolonials i amb la corrupció a l’ordre del dia. Evidentment, es continua pressionant perquè no se sàpiga, però l’explotació del petroli per part dels Estats Units ha comportat una cosa interessant: l’explotació americana canvia del tot la presència de Guinea a la xarxa, i acaba amb intents de controlar la informació, perquè ja no es pot contenir.

Però així i tot, a la formació reglada les assignatures sobre Guinea hi arriben molt tard…
―I tant. Les principals tesis són del segle XXI i l’única assignatura formal sobre el tema és la que vaig aconseguir introduir jo a la UNED, una assignatura opcional. No apareix en el currículum acadèmic ni als màsters, és com si fos un coneixement underground.

Expliqueu en algun moment que tot això també podria ser conseqüència de la poca presència d’espanyols al territori en el moment final de la colònia…
―La clau perdurable de tot això és l’escàs interès de Guinea en la colonització. Va ser un càlcul erroni i, fins al final, els espanyols no van saber què fer-ne. La descolonització va significar la sortida del país d’uns 7.000 espanyols. Es calcula que la fugida dels portuguesos de les seves colònies africanes als anys setanta va superar de llarg les 100.000 persones. Això fa que a Espanya hi hagi molt poca gent que tingui connexió directa amb Guinea.

També indiqueu que l’interès americà pel tema és singular…
―Sí, certament, si no hi hagués hagut un augment dels estudis culturals i postcolonials, especialment enfocats a la literatura, Guinea no tindria els nous estudis procedents dels Estats Units. Per mi, sobrevaloren la importància de la literatura guineana, però benvinguts siguin.

Guinea és el territori més desconegut de l’antic imperi espanyol avui dia?
―No, el cas de Guinea no és tan excepcional. A Espanya hi ha hagut un gran capficament que els ha dut a oblidar l’imperi colonial. No es parla de Guinea, ni de les Filipines, ni de Puerto Rico ni de la Cuba espanyola i només es pot entendre la relació entre els espanyols i els guineans si posem en solfa el tràfic d’esclaus cap a Cuba. La història d’Espanya sempre deixa fora totes les víctimes de l’imperi espanyol, no se’n parla, no s’estudia ni les Filipines i la crisi del 98 ni les Carolines. Guinea no és excepcional, només que és més a prop i que el retorn de la població amb Obiang és més cridaner. Però crida l’atenció l’absència absoluta d’interès i coneixement a Espanya pels territoris i poblacions que va colonitzar. Ara hi ha molta gent jove que ni tan sols sap que Espanya va tenir colònies.

Un silenci que en molts casos també arriba des del nacionalisme…
―És clar, ni el nacionalisme basc ni el català no volen fer memòria de Guinea, perquè el colonialisme espanyol a Guinea el feren sobretot els bascs i els catalans!

La corrupció encara persisteix i el vostre estudi obre camins a noves troballes…
―En aquest sentit, és molt interessant la contribució de Xavier Montanyà i de la seva sèrie sobre la corrupció que va publicar a VilaWeb. Investigar amb totes les dificultats que hi ha per a fer-ho i investigar la implicació del rei emèrit en la corrupció és molt complicat i haurem de veure si els nous escàndols que van sortint sobre Juan Carlos I també afecten la recepció dels diners per part d’Obiang.

En els vostres volums parleu del passat i el present de Guinea, però també cal demanar-se pel futur…
―Crec que el futur de Guinea és molt negre. No tinc cap esperança en la seva democratització ni en la millora econòmica, i per mi, el petroli és una desgràcia afegida, perquè ha significat un desastre ecològic. Des que el 2013 el preu del petroli va baixar, hi ha hagut fugida d’empreses i els Estats Units deixaran el país com una claveguera petroliera sense cap futur polític ni econòmic viable.

Déu n’hi do…
―L’única cosa que pot salvar una mica la situació és que no tinc una perspectiva millor per a la resta del món. La perspectiva del canvi climàtic i de la pandèmia fa que no tingui cap esperança sobre el futur del planeta. En aquest sentit, Guinea camina acceleradament cap al desastre igual com la resta del món.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.