“El meu pare corre darrere meu amb un pal d’escombra. Els veïns treuen el cap per la finestra per veure l’espectacle gratuït. Jo corro descalç perquè he perdut les sabatilles i miro de no clavar-me cap pedra ni girar-me cap peu. Ell crida «et mataré» i jo no crido res, només procuro córrer tan ràpid com puc […] És mitja tarda a la Bisbal d’Empordà. Terra de pors, enveja i prejudici. Terra de gloriosos il·luminats […]

Quan torno a ser davant de la porta de casa, el cel és negre i el poble calla. Tot ha quedat submergit en el silenci compartit d’aquests llocs. La porta no és tancada amb clau. Giro el pom suaument i miro a l’interior i, per l’olor de carn cuita i el soroll de l’extractor, faig la deducció que tant el meu pare com la meva mare han d’estar tancats a la cuina, cuinant. Pujo les escales corrents cap al segon pis i em tanco a la meva habitació amb llisquet. Per calmar-me duc a terme el ritual que no em falla mai. Poso la música tan forta com l’aparell reproductor ho permet i sóc en un escenari davant d’un mar infinit de persones. Salto del llit a sobre la cadira i de sobre la cadira a sobre la tauleta de nit i m’emociono tocant una guitarra que tampoc existeix. Mentre actuo pel públic sento un cop fort que surt del centre de l’audiència, el llisquet cau a terra, la porta és oberta de bat a bat i el meu pare apareix dins l’habitació amb un cinturó a la mà. «Ets un desgraciat», crida, «la propera vegada que et presentis a casa amb un examen suspès, no tornes a entrar». I la sivella em marca de blaus la pell.

—Mama, ets una puta! I tu, papa, un miserable!”

Posats a llegir autoficció, llegim-la ben escrita. Posats a llegir desgràcies, llegim-les de veritat. Pau Martí Riembau, autor del paràgraf, és un noi amb problemes de salut mental. I el seu pare es va acabar suïcidant. El fill i la mare, insultada amb crueltat i de manera repetitiva en el primer capítol del llibre, es veu que ara tenen un gran moment vital gràcies al llibre La Sagrada Família. Les confessions de Salvador Tixé, el llibre d’autoficció crua que Pau Martí ha autoeditat. Parlar del drama els ajuda a superar-lo. A Girona fa temps que en parlen, del llibre.

Ja n’he acabat el primer capítol, gratuït, que es troba a les xarxes. Són pàgines amb descripcions impactants de les estomacades del pare, insults a la mare i episodis de sexe descrits bellament. Veig que el venen a les Voltes de Girona. També es pot comprar ací. I ja tinc ganes d’arribar als capítols on en Pau se’n va anar a viure a Los Angeles perseguint el seu somni, mai acceptat a casa, de fer música; de veure com explica el casament i divorci amb una multimilionària; el capítol on viu a Cuba, i com torna a Catalunya, on diuen que us el podeu trobar venent el seu llibre, i projecte sobre salut mental, pel pont de Pedra, aturant-hi els transeünts. Posats a llegir autoficció de desgràcies, que sigui escrita per mans d’àngel.

A mi, aquest llibre me’l va recomanar dijous en Pol Estrada des del Moianès: “Potser de tot el que es fa ara d’autoficció, és la millor cosa que he llegit de la remesa aquesta d’autors catalans.” Quin un, en Pol Estrada. Té vint-i-set anys i m’ha agradat molt, moltíssim, com a escriptor amb Els arbres no s’ho mereixen (Ela Geminada): contes crus, curts, intensos com una droga i que no són autoficció, no. Són ficció que entra a dins. Pol Estrada també m’ha agradat, moltíssim, com a lector generós que recomana uns altres joves de la seva generació.

Tròbut que són joves que mosseguen. L’un, en Pol, més lúdic i cap enfora. L’altre, en Pau, amb més dolor i cap endins.