Diumenge farà un any del traspàs de Josep Palàcios i, d’ençà de fa un mes, hi ha a disposició de tothom un llibre d’estudi i homenatge: Josep Palàcios. Home de lletres. L’ha publicat la Institució Alfons el Magnànim i recull les aportacions fetes en una jornada que la Càtedra Joan Fuster va organitzar a Sueca el 13 de juny de 2024. S’hi han afegit més texts que el coordinador i editor del llibre, Salvador Ortells, va encarregar expressament a alguns autors per a completar el retrat del personatge. Aquell dia Palàcios no hi va anar, a la jornada. Diu Antoni Furió que no solia anar als llocs on es parlava d’ell, però que el batlle i el regidor de Cultura de Sueca van anar a saludar-lo a sa casa. En el fons, diu, va estar content, quan va saber que es publicava el llibre.

El disseny del volum “palacià”, o “palatí” o “palacista”, l’ha fet Pep Aranda. En realitat, “Pep Aranda i Abel Guarinos, a la manera palatina i boixana de J. P. & M. B. [Josep Palàcios i Manuel Boix]”. És a dir, pensat com un objecte que ha de ser bell i no un mer recull de pàgines amb texts per a ser llegits. Hi ha il·lustracions del seu gran amic Manuel Boix per a presentar cada capítol, i n’hi ha en forma de miniatures o d’homenatges. Hi ha fotografies amb les portades d’algunes de les seues obres, un parell d’imatges de La serp, el riu, desplegat en tota la seua meravella, i més objectes que converteixen el recull en un bell homenatge a la bibliofília de Josep Palàcios. Li agradava poc que el fotografiassen, però al llibre hi ha les imatges icòniques de Jesús Císcar i Francesc Vera, i les més recents d’Àlvar Ruiz i Jesús Prats.

Home de lletres, literal

El títol, Home de lletres, no pot ser ni més descriptiu ni més literal, perquè, en realitat, Palàcios és fet de lletra i ossos. Com a exemple, una de les obres més reeixides, més reescrites, és Alfabet. La va publicar el 1989, en va fer una nova versió el 2002 i el 2017 va publicar Alfabet Terminal. I, encara, el 1989 havia publicat alfaBet. Segons Salvador Ortells, Josep Palàcios reescriu per addicció i per destrucció. “Per a ell, a vegades, més és més.” UN /NU –que va publicar l’any 2009, i que el 2021 va tornar a publicar amb el títol UN NU / NU– també ha estat, segons Salvador Ortells, un dels títols més reescrits. Sobre aquesta qüestió aprofundeix l’article d’Ortells, que es fixa en el fet que Josep Palàcios va reescriure, fins i tot, el primer llibre de versos i un primer relat, “El got”, inclòs en una antologia coordinada per Joan Fuster i publicada a Barcelona l’any 1958.

Home de lletres i home de llibres. Àngela Ferrando, la vídua de Josep Palàcios, deia fa poques setmanes a VilaWeb que, fins i tot quan ja no podia escriure, es continuava tancant al despatx per tocar els llibres, els papers, el llapis.

Ortells, amb Carme Gregori Soldevila, que és la directora de la Càtedra Joan Fuster, en fan el pròleg.

Josep Palàcios, un mosaic

Antoni Furió escriu una molt documentada biografia de Palàcios, amb un viatge generacional cap arrere i amb anècdotes com ara que Fuster i Palàcios van nàixer i van viure en la mateixa casa de Sueca, amb uns quants anys de distància, és clar. Furió parla de la novel·la inèdita Crònica d’una mort, però també d’uns altres texts no publicats fins ara. Així mateix, tanca el llibre, amb la bibliografia molt exhaustiva i comentada, amb els anys de publicació de les seues obres i de les traduccions, tasca a què es va dedicar després de la frustració que va tenir perquè no va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1960. Inclou també tots els texts i estudis elaborats per a llibres i catàlegs del seu amic Manuel Boix.

Joan Todó, en el text “L’univers literari de Josep Palàcios”, insisteix en la idea que Palàcios no construeix un univers, sinó que ell és l’univers fet de literatura, i afegeix que, com la posteritat fusteriana, és un univers de paper. “I això és així, entre altres coses, per una fidelitat a la matèria del seu art, l’escriptura, que, d’entrada, en un sentit estrictament material, és el dibuix d’unes lletres amb tinta sobre paper.” Però Palàcios no en té prou amb això, diu Todó, i explica també que aquesta exigència el duu a fer-se responsable de l’elaboració física de l’objecte material, del llibre.

Jaume C. Pons Alorda escriu “Passions, pous, poemes”, un article en què confessa que, d’ençà que va descobrir l’escriptor de Sueca, que vivia al carrer del Pou, és un dels seus autors de capçalera. En defensa l’Obra Total i en descriu el procés d’enamorament. Pons Alorda es refereix, per exemple, als pous. “Per a ell, parlar del Pou, és parlar subtilment i irònicament del carrer on viu, sí. I si en parla en aquests termes de lloc recòndit, amagat, subterrani, és per referenciar el Cau sagrat des d’on crear amb llibertat i lluny del brogit i de la fúria del món.”

L’article de Maria Dasca es titula “Alfabet, una ‘novel·la’ protagonitzada per lletres. Una lectura”. L’autora recorda la definició que Palàcios va fer d’Alfabet, i diu que la resposta no és senzilla, però que és una novel·la protagonitzada per lletres. Són vint-i-sis capítols, un per cada lletra, que constitueixen una unitat autònoma. Dacsa cerca les definicions i explicacions que n’han fet alguns autors que han estudiat l’obra palaciana, i parla d’un jo poètic molt concret i molt divers alhora. “Es tracta d’un jo que es pot expressar de moltes maneres (tenim relats en primera, segona i tercera persona del singular), que apunta sempre a una mateixa direcció: la reflexió sobre la inseguretat i la insubstancialitat de l’ésser humà.”

Francesca Cerdà es fixa en el Palàcios traductor, una activitat que va fer, sobretot, els anys seixanta del segle passat per a editorials de Barcelona. Ja és conegut que una part d’aquesta activitat la va fer amb Joan Fuster, o per incitació de Joan Fuster. El mite de Sísif, L’home revoltat i L’Exili del Regne de Camus, són els títols que més ràpidament ens vénen al cap. Cerdà ha estudiat i ens explica, en el seu text, les relacions entre Fuster i els editors de Barcelona, que li demanen de continuar fent traduccions perquè els agrada “la veu”. I és així com Fuster els diu que no patesquen, que pot encarregar noves traduccions a una persona de la seua màxima confiança: Josep Palàcios. Palàcios va ser, també, traductor de Fuster al castellà.

I d’una traducció a una altra, perquè Adrià Pujol intenta unes traduccions d’Alfabet al castellà. “Durante los trescientos sesenta y cinco mil años que calculo que percuto mi teclado, he mecanografiado ya, sin un solo error, y con moderado dispendio de papel tres versiones de la novela, una en ortografía…” En una de les digressions que fa sobre l’obra de Palàcios escriu: “Mai no he sabut dir-me si Josep Palàcios és un escriptor estrenu, un clàssic, literatura de brocanter o de modernet malcriat. A rebuf, no he sabut tampoc emmotllar-lo segons els gèneres ad hoc.”

Martí Domínguez també juga amb el mot “pou”, tan fèrtil en la literatura palatina, en l’article que dedica a la biblioteca de Josep Palàcios. Domínguez el visita a la casa art déco del carrer del Pou i descriu l’estança i el tarannà del poeta, reescrivint, destil·lant i purificant texts. Diu que Palàcios li nega que siga un bibliòfil, i també un escriptor, però li ensenya els dos volums seminals de la biblioteca, que va comprar, essent jovenet, en una llibreria de vell del centre de València.

Abel Guarinos juga amb l’amistat entre Josep Palàcios i Manuel Boix i explica com es van conèixer l’any 1964 a la sala Martínez Medina de València, on Joaquín Michavila havia organitzat una exposició dels tres amics: Boix, Heras i Armengol. Però va ser anys més tard que Boix i Palàcios van tornar a coincidir a la impremta Palàcios, propietat de Lluís, el cosí de Josep. Tant Boix com Palàcios són amants de l’art i de la literatura. La col·laboració entre tots dos ha durat anys, tota la vida. Guarinos explica com es van gestar projectes gegantins com el Tirant lo Blanc, i alguns altres com La serp, el riu.

Una pista d’aterratge

Josep Palàcios. Home de lletres és, alhora, una pista d’aterratge a l’obra palaciana i un llibre incitador, perquè, tal com diu Jaume C. Pons Alorda, hi ha pocs autors que susciten tanta llegiguera i tanta escriguera com Palàcios. A banda els lectors, hi ha desenes de poetes, de narradors, d’assagistes, que escriuen sobre la seua obra per intentar d’entendre-la i explicar-la. Al món i a si mateixos. És la complexitat i totes les capes de què és formada, que desperten aquest interès. Les lectures són infinites, els interrogants no es tanquen, perquè els articles d’aquest llibre n’obren i en susciten més.