Josep Melià Ques: “Si els mallorquins no ens estimam un poc més, anam cap a una despersonalització clara i rotunda”

Josep Melià Ques va néixer a Madrid, el 1972, però amb el cor a Mallorca. És advocat i polític, fa d’assessor jurídic de l’Ajuntament de Sant Llorenç i ha estat professor associat de dret constitucional i de dret administratiu de la Universitat de les Illes Balears. Políticament, ha format part de projectes com Unió Mallorquina, Convergència per les Illes i el PI, a més de ser articulista en premsa. Ara acaba de publicar amb Nova Editorial Moll el llibre Mallorca al centre, en què repassa el seu llegat polític i analitza alguns dels problemes principals de Mallorca. Ens trobam a l’estadi de Son Moix per no haver d’entrar en un centre de Palma que és un desgavell constant per a la circulació, però tot i que la temporada és a punt de començar, la cafeteria està tancada. Ens costa de trobar un bar a la perifèria radial palmesana i acabam en un centre comercial amb el seu cotxe aparcat en un descampat ple de pols quasi tan àrida com la política illenca.

—Què és Mallorca per a vós?
—Mallorca per a mi és la nació sentimental. És l’àmbit de referència emotivament més potent per als ciutadans que estimam aquesta terra i ens la sentim com a pròpia. N’hi ha molts que no la senten així, i per tant jo dic, fent la mateixa reflexió que Damià Pons i més, que la nació sentimental és Mallorca, la nació política haurien de ser les Illes Balears, a les quals manca l’articulació, amb tots els problemes que ens comporta aquesta dispersió insular, i després la nació cultural serien els Països Catalans.

—Em fa la sensació que aquest és el llibre d’un ciutadà que ha passat per la política i els que havíeu fet abans eren els d’un misser que feia política.
—Bé, Mallorca al centre és un llibre més de balanç o de perspectiva i en aquest sentit té molta validesa el que dius. Pens que valia la pena, després d’haver fet un recorregut polític, intentar de fer un assaig, un petit recordatori de reflexions polítiques, perquè al final a Mallorca i a les Illes Balears hi ha una mancança molt gran d’assaig. Hi ha poc debat polític, hi ha poca massa crítica i aquest és un dels grans problemes que tenim com a país. Fer aquesta aportació, humil i senzilleta, era la intenció d’explicar determinades coses.

—El llegeixes i és difícil de ser optimista, després de la lectura. Hi ha un toc d’alerta important, si no hi posam remei ens n’anam en orris.
—Crec que la situació del país és bastant complicada. Lògicament, quan has format part de la política i d’un projecte col·lectiu mallorquinista intentes que sigui un projecte d’esperança, d’optimisme i de futur, perquè si només fem pessimisme i ens donam fuetades a l’esquena lògicament l’atractiu que pugui tenir el projecte serà zero, no pot funcionar mai. Els projectes funcionen en la mesura que tenen un element d’atractiu, de futur, de capacitat de mobilització, i no he volgut fer un llibre pessimista, però he volgut fer algunes aportacions realistes i si els mallorquins no ens estimam un poc més anam cap a una despersonalització clara i rotunda. Per molts de motius. Un dels principals és la sobrepoblació, perquè hi ha una substitució no solament identitària, cultural o lingüística, hi ha una substitució poblacional i això és un element capital. Però a banda hi ha una poca militància, una poca capacitat d’autoorgull, una poca reivindicació del mallorquinisme com a resposta política als reptes d’aquesta societat que al final ens acaba duent cap al sucursalisme més absolut, i nosaltres vivim com una franquícia. Aquí els resultats electorals són una translació gairebé matemàtica de la tendència estatal. Al final tenim molta poca política pròpia.

—Si miram Mallorca en conjunt, sorprèn que el Pla ocupa el 22% del territori i solament el 4% de la població de l’illa, i, en canvi, ha estat un dels feus tradicionals de votants d’Unió Mallorquina i del PI, i gràcies al preu dels escons en va permetre l’entrada al parlament, però hi ha molta gent que ara reivindica el Pla com una certa essència de mallorquinitat…
—Té un element folklòric. Hi ha gent que ho ha dit, i jo crec que és veritat, que els dos grans fenòmens que han passat a Mallorca en els darrers vuit segles són la conquesta del rei en Jaume i el boom turístic. I el boom turístic va implicar una ocupació molt important de la zona costanera i es van desenvolupar molts de pobles a la costa a conseqüència del turisme, tot i que en els darrers anys s’ha escampat arreu de Mallorca i pertot hi ha turisme. Després hi ha el fet de Palma, que sempre ha estat la capital i hi ha una macrocefàlia de la ciutat molt gran, passa com amb Barcelona i amb Madrid. El Pla al final queda com el reducte menys turistificat i amb menys creixement poblacional dins el context general, tot i que també té les seves transformacions, evidentment. Queda com allò més autèntic. A Catalunya, a això li deien el rerepaís. El Pla seria el rerepaís a Mallorca.

—Vau ser fundador de les Joventuts Nacionalistes de Mallorca, amb amics en tot l’espectre polític, però al llibre hi ha una certa crítica cap a l’espai del PSM i Més per Mallorca, per ventura per no haver entès aquesta necessitat de primer construir el país o el producte polític i després veure com el fèiem.
—La intencionalitat del llibre en cap cas és la crítica al PSM, la veritat. Crec que hi ha una desavinença molt de fons entre el PSM i l’espai polític que he representat, sigui UM, Convergència per les Illes o el PI. Sí que hi ha hagut una mala interpretació i també crec que hi ha uns atacs i una incomprensió mútua que no és bona per al país, perquè hi hauria d’haver més ponts, més entesa i més capacitat de comprendre que és necessari que existeixin aquests dos espais i ocupin espai. Una de les reivindicacions del llibre és que el mallorquinisme hauria de disputar tot l’espai polític i si reduïm el mapa polític de les Illes Balears que solament hi hagi Més, no disputam una part important de l’espai polític. És clar que l’espai de dreta i ultradreta no el disputam, amb Més. Per mi això és un hàndicap, com ho és la situació de la política valenciana, perquè Compromís, que ha fet una bona feina i ha tret el valencianisme de l’extraparlamentarisme, s’ha col·locat en la posició de ser a l’esquerra del PSOE i de ser l’autèntica esquerra transformadora del PSOE i això, al final, t’acaba satel·litzant. Acabes governant en funció dels resultats del PSOE i de la seva tendència estatal.

—Tal com Més amb Sumar?
—Més es va presentar amb Sumar i des d’un punt de vista de teoria nacional això es podria criticar, perquè al final aquesta operació, en comparació amb el que somiàvem que representaria un diputat nacionalista a Madrid, ja s’ha vist que no funciona. No s’ha aconseguit cap rèdit especial ni hem deixat de ser el darrer mot del credo dins la política estatal. Les Illes Balears continuen sense pintar una regadora en la política estatal. Però això no és tant una crítica com una comprensió que la situació sociodemogràfica del país obliga a fer determinats moviments per intentar surar.

—Què voleu dir?
—Que la situació és tan dura que fa que hagis d’anar amb Sumar, perquè tot sol no tens capacitat per a treure un diputat, i això és un drama. És una crítica a la situació del país. Seria lògic que el diputat de les Balears fos de les forces mallorquinistes, però això no és una errada del PSM ni de Més, ni d’UM ni del PI, sinó que el país no dóna. Ho hem intentat moltíssima gent en molts moments i si des del 1977 no s’ha aconseguit no deu ser només un problema de les persones i dels partits, hi deu haver quelcom estructural.

—Heu advocat per un control del turisme, però no per una demonització del turisme, cosa que uns altres partits i una part cada vegada més gran de la ciutadania sí. Per quin model turístic optau?
—Primer de tot, sóc un defensor del turisme. Crec que el turisme ha aportat més coses bones que no negatives a les Illes, tot i que seria absurd negar que n’ha aportat de negatives. Molt sovint hi ha disputes que sembla que són en blanc i negre i això no pot ser, perquè el turisme ha tengut conseqüències positives i negatives. Hem de saber minvar i aplacar les circumstàncies i els efectes negatius del turisme. Ja fa molts anys que el gran risc de les Illes Balears és morir d’èxit, i això no és una cosa nova, ve de molt enrere. Totes les destinacions turístiques d’èxit tenen el problema de la massificació, que és un problema greu a què s’ha de respondre i s’ha de gestionar, i per això a les Illes Balears no es pot fer ni una plaça turística més. Nosaltres hem defensat una reducció del 15% de les places turístiques i és evident que hem de llevar pressió. De fet, el govern actual té una partida al pressupost per a comprar hotels, per a reduir places, que és una partida i una política que ja tenia el govern anterior per intentar de comprar hotels i reduir places hoteleres obsoletes i de baixa qualitat. En el fons, hi ha un cert consens per llevar places turístiques, però és fàcil fer partidisme d’aquest tema i caricaturitzar la política dels rivals. Quan dius que el turisme empobreix les Illes dónes peu que et puguin atacar i situar-te entre els que volen empobrir aquesta terra, i per això s’ha d’orientar bé el discurs. El turisme és positiu, però s’ha de gestionar i intentar de llevar pressió turística.

—Heu començat parlant de la sobrepoblació com un dels problemes principals de les Illes, però parlar-ne és exposar-vos a que us titllin de xenòfob.
—M’ho van dir, perquè vam dur el debat al ple del parlament la legislatura passada en una interpel·lació i moció, que és el que pot fer un partit de l’oposició. Vam fer catorze propostes concretes i evidentment hi va haver partits que ens varen acusar de xenòfobs. Nosaltres pretenem, i ho diem, és que a les Illes Balears no hi cap més gent. No hi caben ni els que vénen per una situació econòmica dramàtica, que poden tenir la nostra solidaritat, però no tots poden cabre a les Illes Balears, em sap greu; ni hi caben més alemanys i centreeuropeus rics. No és una qüestió de races, ni de religions, ni de color de la pell ni de cap qüestió d’aquesta mena, és una qüestió de capacitat d’absorció de l’espai. Hi ha gent que pot defensar que això sigui Hong Kong, fins i tot és legítim defensar-ho, però hi ha molta gent que trobam que això no hauria de ser Hong Kong. Mantenir uns estàndards de qualitat de vida, de benestar, de tradició i de manera d’entendre la relació humana amb el territori i la cohesió social i l’ús de la llengua requereix una política que eviti que les Balears creixin de 300.000 habitants cada 15 anys, que és la projecció que fa l’Institut d’Estadística. Si cada 15 anys creixem de 300.000 habitants, d’aquí a 100 anys ja veurem on anirem a parar. Per mi és inadmissible.

—El parlament és una de les institucions que més criticau i amb més duresa.
—En teoria el poder legislatiu hauria de ser el gran poder, segons la teoria política de la divisió de poders i totes aquestes històries, però al final el poder real és l’executiu. No passa només a les Balears, és una tendència a tot Europa. L’executiu és el que domina les agendes mediàtiques i té relació amb el poder econòmic. Al final, el parlament, que és l’òrgan més representatiu de la població i únic que al nostre sistema és elegit directament pels ciutadans, té un poder molt secundari, i això es nota als mitjans, que no se’n fa ressò. Una de les coses que m’emprenyava com una mona és que es digués que al parlament no es parlava de determinats temes quan això no és cert, se sol parlar de tot, però als mitjans no els interessa el debat de fons. Els mitjans estan preocupats per les preguntes breus als presidents, consellers o ministres, l’insult o l’atac personal de les preguntes de control a l’executiu. Tota la resta s’ignora, fins i tot les lleis. Se n’aproven que passen desapercebudes.

—També criticau durament l’ús del decret llei…
—Hi ha un abús absolut en el sistema polític general d’Espanya i també a les Illes Balears del decret llei, i això empobreix la democràcia. Tornem a la divisió de poders. Qui ha de fer les lleis és el legislatiu. Que l’executiu faci normes amb rang de llei és una cosa absolutament excepcional, diuen la constitució i l’estatut. Per tant, que hi hagi més decrets llei que lleis fa plantejar-se què és excepcional i què és general. Lògicament, si el govern es dedica a fer decrets llei fa que no hi hagi aquest debat al parlament o que sigui molt més secundari, sense esmenes, sense participació, no hi ha totes les fases del debat que toca, i les normes no es fan amb la reflexió deguda i, és clar, assistim a una inseguretat jurídica brutal de tots els governs de tots els colors polítics per l’ús del decret llei. La regularització de construccions en sòl rústic ja s’ha modificat quatre vegades, i això és un desgavell per a l’operador de la norma i cada vegada es modifica a còpia de decrets llei.

—Vós vau treballar molt en l’ordenació del territori…
—Vaig fer l’esquelet de l’actual pla territorial de Mallorca. Un dels problemes que tenim és que en l’ordenació del territori i l’urbanisme estam molt en crisi. En teoria, quan fas una eina de planificació com un pla territorial imagines el territori a vint anys vista, però després via decret llei et distorsionen tota aquesta visió del territori, que era harmònica, i tot trontolla. Ho hem vist des de tots els punts de vista. Si fas un hospital amb un decret llei distorsiones la realitat. I no només afecta hospitals o escoles, sinó centres privats com el de Rafa Nadal. S’incorpora una tècnica que és anar introduint canvis de pes via decret llei que acaben deixant sense lògica molts elements d’ordenació territorial.

—Sembla que amb amics com els que teníeu quan fèieu política activa no us calien enemics. Ho dic per la quantitat de vegades que vau tenir oposició en el si dels partits en què militàveu…
—Una cosa que em deixa sorprès és la quantitat d’enemics o rivals que he anat procurant i acumulant sense cap intenció i en molts casos sense entendre per què tenien aquesta postura. He fet política per idees, no he anat a cercar cap càrrec, hauria volgut tenir una posició més secundària que no he tingut perquè intentava fer una aportació en positiu a un moviment polític i a un espai polític que crec que és imprescindible per a les Illes Balears. El que passa és que hi ha allò que mon pare [es refereix a Josep Melià Pericàs, que el 1967 va publicar l’imprescindible llibre Els mallorquins] qualificava de “esperit de capelletes”, que és una cosa bastant arrelada a Mallorca, on hi ha moltes fílies i fòbies. Al final, als partits polítics aquestes fílies i fòbies s’acaben vertebrant com a debats de fons, però realment no hi ha una discrepància de fons. L’objectiu és anar en contra d’una persona. Un projecte com el mallorquinisme, en general i en el meu espai polític, necessita molta generositat per anar endavant.

—Ara quina és la realitat d’aquest espai?
—Ma mare deia que tot té solució manco la mort, per tant, mentre no siguem morts hi ha esperança, amb totes les dificultats que hi ha, que existeixen i que són innegables. D’esperança, n’hi ha, i aquest espai polític és imprescindible i s’ha de reorganitzar, fer una volta, ha de canviar i introduir cares noves. L’única cosa que puc fer és ajudar, aportar idees i des de darrere empènyer en la mesura que pugui i que em toca perquè això s’acabi confitant. Necessita acumular noves persones i noves formes de fer. Canviar de sigles i fer una cosa nova, però no és una qüestió de canviar les sigles del PI perquè els mateixos es presentin amb unes altres sigles. De vegades aquestes operacions són complexes, però si no sumes noves forces, nou múscul, nova sensibilitat, unes noves sigles no aporten res. Han de ser una conseqüència de la suma de noves idees, persones i sensibilitat per acabar d’eixamplar i fer més gran aquest espai polític i tenir opcions de tornar a tenir representació al parlament i fer més forat en la realitat mallorquina, que és una realitat molt ancorada en la franquícia i el sucursalisme espanyol. De temps, n’hi ha, perquè la política ha tornat molt volàtil.

—Què voleu dir?
—Que abans la política mallorquina era molt estable, durant legislatures es tractava de saber si el PP en feia 30 o 29, la forquilla eren 2 diputats, els moviments eren molt petits. He explicat molts cops que Josep Maria Llompart deia que a Mallorca des del temps dels talaiots guanyava la dreta, però hi va haver un moment determinat amb tots els canvis demogràfics que Podem va estar a punt de ser el primer partit polític a les Illes Balears. Això és impressionant. Un partit que va estar a punt de guanyar unes eleccions generals a les Illes Balears gairebé ha desaparegut. Què vol dir? Que la política evoluciona molt més de pressa, ha tornat molt menys estable. El vot ja no és racional. La realitat és totalment diferent. També hi ha un clima d’emprenyar-se, molta gent disgustada que va votar Podem o que ara vota Vox. Com s’ha instal·lat aquest clima de disgust? És mal de fer.

—No n’haurien d’estar, d’emprenyats, voleu dir?
—Hi ha gent que està emprenyada que ja voldria jo estar emprenyat amb el seu nivell de vida, estat de benestar i ingressos. Si ets un privilegiat i resulta que estàs emprenyat… els qui haurien d’estar emprenyats són els mallorquinets com el meu padrí que va haver d’anar a Mèxic perquè es moria de fam aquí. Resulta que estan molt més emprenyats aquesta gent… Per això hi ha aquest creixement tan gran de la ultradreta. És sorprenent i que hem d’intentar combatre’l, també amb pedagogia, perquè el sistema té moltes coses bones i hi ha un cert nivell de benestar que no ha sortit del no-res, sinó d’una democràcia. L’estat autonòmic, a Espanya és un èxit brutal, tots viatjam, i hem vist com han millorat les ciutats i les infrastructures gràcies a l’estat autonòmic, és brutal. I n’hi ha que volen tornar a haver de reivindicar un centre de salut demanant-lo al Ministeri de Sanitat a Madrid, quan sabem que això era la mort, podies estar-hi dotzenes d’anys.

—Es pot ser mallorquinista i independentista?
—Evidentment que sí, però crec que més enllà del sentiment individual de cadascú, el projecte independentista a Mallorca no té predicament ni força social per a créixer, i, a més, genera uns anticossos que s’han de valorar. Al final necessites un suport social. De vegades determinats plantejaments polítics han de tenir en compte que darrere hi ha de venir la gent perquè si no ve la gent per molt convençuts que estiguem haurem de reorientar el relat. Sense base social serà un discurs d’intel·lectuals.