Fotografia: Prats i Camps

Amb el lema ‘Guanyem el futur, recuperem la Punta’, s’ha convocat, aquest dissabte, 23 de juliol, al matí, una marxa festiva i reivindicativa. Surt a les 10.30 del rellotge del port de València. Fins a la Punta, un bell espai d’horta vora ciutat que ha quedat colpit per l’amenaça de construir-hi una zona logística lligada al port. El mes de maig passat, va néixer la plataforma Horta és Futur – No a la ZAL com una alternativa en positiu a la destrucció que comportaria el polígon logístic. Parlen de desurbanització, de corredors verds, d’una València que respiri, abraçada amb naturalitat als espais oberts que li donen oxigen i sentit. Ens ho explica Josep Gavaldà (València, 1968), físic, històric del moviment Per l’Horta i activista de la nova plataforma.

—Si jo fos una marciana que acabés d’arribar ara a València, com m’explicaríeu què és la ZAL i què hi passa, a la Punta?
—Us diria que els ports tendeixen al creixement sense límit. I el port de València, com el de Barcelona, ha emprès una carrera embogida per a ser com més va més gran. I ha establert que necessita una zona d’activitats logístiques (ZAL), és a dir, un polígon. No és una qüestió de càrrega i descàrrega sinó més aviat de manipulació i tractament de la càrrega dels vaixells, de manera que no cal que siga al costat del port. Però ho fan. I tramiten la ZAL d’una manera exprés, es planifica damunt d’un terreny d’horta privilegiat, el que hi havia al sud del port de València, al costat de la mar, i tenia platja.

—Tenia.
—Cosa de deu anys abans del projecte de ZAL, l’ampliació del port es menjà la platja de la Punta i de Natzaret. Després van decidir fer la ZAL en un lloc on vivia gent. Es posà en marxa la maquinària estatal, perquè els ports depenen de l’estat, amb l’aquiescència dels governs tant municipal com autonòmic d’aquell moment. El PSOE començà el projecte i el rematà el PP. I el rematà de molt mala manera: en la fase final, hi havia unes dues-centes, tres-centes famílies que hi vivien, en un paisatge idíl·lic, la gent havia viscut de la terra durant generacions i en un ambient molt tranquil. Va ser infernal.

—Les imatges terribles del desallotjament per la força…
—Va ser aquella maquinària de dir, per un decret d’urgència, que te n’has d’anar de ta casa, sí. Hi hagué una expropiació sobre la base de l’interès general (que és una figura molt discutida, perquè caldria pensar què és l’interès general). I al final la qüestió és que aquelles famílies se’n van haver d’anar d’allà. Algunes ho van fer acceptant els fets inevitables, i hi hagué gent que no, que resistí, bàsicament al voltant de l’associació de veïns la Unificadora, de la Punta. Els van massacrar, els van treure de les cases a cops de porra de la policia.

Si diuen que són el govern del canvi, ens agradaria veure... canvis.

 

—Aquesta expulsió violenta es va fer l’any…
—La culminació va ser el 2003: es van pagar les indemnitzacions que van voler pagar, es van enderrocar les cases. Va ser un abús total. Allò fou el pecat original de passar per damunt de les vides i de les hisendes de les persones que tranquil·lament i honrada vivien on havien viscut sempre. Precisament, aquesta setmana hem reactualitzat, amb l’ajuda del departament de Filosofia del Dret de la Universitat de València, amb la professora Ruth Mestre i Amnistia Internacional, un informe on es parla clarament de violació de drets humans en el cas dels veïns de la Punta, en aquell moment. Aquest tema tot sol, de fet, ja justificaria la campanya que fem. Perquè s’ha de saber que, passats quinze anys, aquella desfeta, aquell trencar el territori no ha servit absolutament per a res perquè no s’ha instal·lat ni una sola empresa de les que deien que era peremptori que tingueren els terrenys.

—Sembla una burla.
—És una burla i un exemple de llibre de com no s’han de fer les coses en el territori, que és amb prepotència, passant per damunt de les persones i amb cap participació de la ciutadania. S’omplin la boca de participació, però això no és la simple exposició pública d’un projecte durant quaranta-cinc dies i ja t’ho faràs: és una altra cosa. I encara més quan parlem d’actuacions amb un impacte així: l’abast físic de la ZAL són 700.000 metres quadrats, i en un lloc molt delicat. Aquesta obra, si es materialitzara, condicionaria el futur de la ciutat i de la comarca per als cent anys vinents.

—I ara heu reprès la campanya per a la recuperació de la Punta.
—La història continua, passen moltes coses, entre les quals, que un grup de veïns de la Punta van fer un recurs contra el pla. La justícia espanyola té la velocitat que té i, finalment, primer el Tribunal Superior de Justícia de València, el 2013, i després el Tribunal Suprem, el 2015, perquè l’administració hi havia presentat un recurs en contra, diuen que tot el que s’ha fet és nul de ple dret. Això és importantíssim i, junt amb la reactivació del pla, és el fet que motiva la campanya. Perquè han passat dues coses.

—Quines?
—La primera, que el Tribunal Suprem diu que tot el pla és il·legal i s’ha de recomençar la planificació des de zero. I la segona, que la Generalitat Valenciana, per a sorpresa nostra, insta Valencia Plataforma Intermodal, el consorci promotor del projecte, a reactivar-lo.

—Quan dieu la Generalitat, voleu dir la d’ara? Després del canvi de govern?
—Sí. Per això he dit ‘per a sorpresa nostra’. Pensàvem que, quan algú com el batlle Ribó, del qual tenim fotos amb pancartes de ‘Salvem la Punta’, arribara a tenir responsabilitats de govern, es notaria. Perquè ell sap perfectament de què parlem i com van patir els veïns i la destrossa que es va fer. Per tant, que en aquest tema no vejam oposició per part de l’Ajuntament de València ni tampoc per part de la Conselleria de Territori del nou govern ens sembla demolidor. No pot ser que, governe qui governe, governe el port. Perquè el missatge que donem és demolidor. Per a la democràcia, per al sistema polític, perquè, al final, duu la ciutadania al desànim. Com si no servira de res canviar un govern.

Pensàvem que, quan gent com el batlle Ribó, del qual tenim fotografies amb pancartes de 'Salvem la Punta', tinguera responsabilitats de govern, es notaria.

 

—Ara, doncs, han presentat un nou pla?
—Sí. El setembre passat es va presentar el ‘nou’ (així, entre cometes) pla especial de la ZAL en la Punta i ara tenim por que l’administració valenciana l’aprove. Si ho fa, ens tocarà anar al contenciós, que segurament ens donarà la raó, però quan? Mentrestant, a més, es generaria una gran inseguretat jurídica en la zona, cosa que implicaria que les empreses continuarien sense instal·lar-s’hi, les parcel·les sense vendre i tot fet un desastre. Com ara. Només has de passar per allà per veure-ho: com si hi haguera caigut un meteorit. No tindríem aquest temor si haguera passat una altra cosa.

—Quina?
—Que quan el consorci presentà el pla, la conselleria li haguera dit: no, feu una proposta decent i no repetiu l’emplastre. Haguera pogut ser, però no. Han presentat un pla que és idèntic, en un 99%, al que havien presentat en l’època del PP. Han actuat com si no saberen que, des que van començar amb tot això han passat vint o vint-i-cinc anys, i que han canviat el context legislatiu i el context ambiental, tot. I que hi ha una cosa que abans no coneixíem i que es diu canvi climàtic, també. Ara mateix hi ha un nou paradigma en el territori, que curiosament està incorporat en la legislació valenciana, que diu que abans de veure la infrastructura grisa, és a dir, les zones urbanitzades i les infrastructures, s’ha de veure el negatiu: la infrastructura verda.

—Què és?
—El sistema d’espais oberts, d’espais rurals, de parcs naturals, que conformen o possibiliten no sols que les espècies es puguen moure i que els ecosistemes tinguen viabilitat sinó que els humans tinguem una vida millor. De fet, ens donen serveis ambientals gratuïts que, si no, no tindríem: coses com ara la resiliència davant les pluges tempestuoses, que seran més nombroses, més irregulars i més fortes; davant els episodis d’onades de calor que inevitablement vénen a l’estiu i que seran també més intensos i més freqüents; mitigar els efectes de l’illa de calor, que és la diferència tèrmica que hi ha entre una zona urbanitzada i la no urbanitzada o la verda… Tots aquests serveis ambientals ens els proporciona la infrastructura verda.

—Heu parlat d’un sistema per al cas de València.
—Són totes les zones que hi ha al voltant de la ciutat, en aquest cas l’horta, el parc natural de l’albufera, el parc natural del Túria, i també els jardins i parcs urbans, que igualment tenen un paper dins d’aquest sistema d’infrastructura verda. De fet, tenim la possibilitat històrica d’unir les dues reivindicacions que hi va haver els anys setanta.

—I que es van guanyar.
—I que es van guanyar: l’antic llit del Túria i el Saler. Si no s’haguera batallat, ara, a l’antic llit del riu, en comptes del jardí, que és un orgull i un gaudi per a tothom, hi tindríem qui sap quants carrils d’autovia. Al Saler no sols hi havia un projecte d’urbanització, sinó que ja l’havien començat a fer. Ja hi havia cases fetes. Però es va aturar. A temps i amb valentia. Es va decidir políticament. I ara ningú no dubtarà que fou la millor decisió que es podia prendre. Fins i tot des del punt de vista econòmic: si compares el valor d’haver urbanitzat eixa zona, o el valor actual com a marca de ciutat i com a serveis ambientals que dóna no haver-ho fet… és que no hi ha color. Doncs l’espai que uneix el Saler i el final del llit del riu és, precisament, la zona de la Punta, que és on volen posar la ZAL. I s’ha de pensar també una altra cosa.

—Quina?
—Que, a més de tapar la possibilitat de connectar el riu vell amb el Saler, posar la ZAL a la Punta induiria, inevitablement, més trànsit pesat, inevitablement necessitaria ampliar-se, seria una pressió permanent per al camp i l’horta que té al voltant, que ja és molt fràgil (és l’horta de Rovella, de la poca que queda d’aquella séquia), per a pobles del sud com ara Castellar-l’Oliveral, Pinedo o Natzaret.

—Però és obligatori que vagi allà, la zona logística?
—Si vols posar un polígon, suposant que fóra necessari, primer has d’analitzar el territori i veure quin és el lloc més adient o quin és el lloc on no s’hi hauria de posar de cap manera. Bé, doncs un lloc on no s’hauria de posar de cap manera és la Punta. De fet, la sentència del Suprem obliga a fer una nova proposta, però no obliga que siga un polígon. Pots planificar-lo com vulgues, que per això ets l’administració i tens el poder d’ordenar el territori. De tota manera, per a tramitar el pla com a ZAL, han de fer-ho amb un informe de sostenibilitat ambiental ordinari (i no l’abreujat que hi han col·locat, per cert). Això implica, per exemple, que necessita una exposició pública, i que has d’oferir tres ubicacions distintes per al projecte, i justificar per què la que tries és la millor ubicació. Ara no ho poden fer, això, perquè, de facto, hi ha dues megazones logístiques a València.

—Un apunt important.
—Una, en l’encreuament del bypass amb la carretera N-3 entre Riba-roja i Xiva, que hi ha milions de metres quadrats de polígon logístic i milions de metres quadrats comprats per la Generalitat per a ampliar. I una altra és el parc Sagunt: milions de metres quadrats amb una clara vocació logística (s’hi acaba d’instal·lar el centre logístic de Mercadona, per exemple). Nosaltres diem que, sense entrar a qüestionar el model (que el qüestionem, perquè si analitzes el model de comerç i de transport marítim veus que és una bogeria total, però aquesta és una altra història), suposant que una ZAL siga necessària i inevitable, no és necessari posar-la allà. No és una zona de descàrrega. No ha d’estar al costat mateix del port. Ens hem entrevistat amb el president del port i ells mateixos diuen que l’endemà d’inaugurar-se, si s’inaugurara, aquesta ZAL quedaria xicoteta. Home! Doncs de què parlem? És tot absurd.

S'ha d'entendre que un cinturó verd entre el final del riu i l'albufera serà una cosa que quedarà per a la història i de la qual gaudirà tot el món, independentment de la renda, de l'edat o de la ideologia política.

 

—Les cases es van enderrocar, la terra ha estat violentada. Però al món hi ha experiències, i ben properes, de desurbanització i de recuperació.
—Exacte. La destrossa de la Punta es pot revertir. Dins de la campanya hem fet un taller de desurbanització, precisament, amb dos experts de Catalunya, Àgata Colomer i Martí Franch, que han fet una actuació en l’Estartit i una altra en el Cap de Creus, on s’ha recuperat tota la zona del Club Med. Van fer una ponència impressionant on va quedar molt clar molt clar que tècnicament les coses són possibles. No: possibilíssimes.

—És qüestió, per tant, només, de voluntat política?
—Diuen que, com que l’administració ja s’hi ha gastat cent seixanta milions, que s’ha de continuar, que, si no, seria com llençar-los. Bé, això és molt discutible, perquè les tres quartes parts d’aquests milions corresponen a expropiacions. Però en el model que proposem, de sòl públic de connexió entre dos ecosistemes, el llit antic del Túria i el Saler, eixos costos no es malbaratarien perquè l’actuació continuaria essent pública. Què perdrien de la inversió, per tant, si ho continuem mirant en aquests termes? Uns quaranta milions. Però com deia el meu iaio, val més perdre que més perdre. I és millor rectificar a temps. I fer les coses com cal. No continuar la destrossa només perquè ja s’hi han gastat diners. Ja tenim l’experiència d’altres punts del món on planifiquen i urbanitzen i gestionen el territori amb innovació i amb visió de futur, que és una cosa que falta moltíssim ací.

—Un pla i perspectiva.
—Si ja sabem com ho fan en altres llocs, anticipem-nos, innovem nosaltres també en comptes de lamentar-nos després i gastar-nos una altra vegada els diners traslladant no sé on el polígon que acabem de fer. Home, col·loca’l d’entrada en aquest no-sé-on i la joia que tens aprofita-la, converteix-la en el que ha de ser: un corredor obert entre zones verdes. Això donaria a la ciutat de València una potencialitat espectacular. Perquè, si us n’adoneu, quan puges el llit antic cara amunt acabes en el parc de Capçalera i, després, el parc de Capçalera fa de transició amb la zona rural del Campanar, i després ja ve el parc natural del Túria. D’aquesta manera podríem unir dos parcs naturals, el parc del Túria i el de l’albufera, per mitjà de la ciutat de València. És una oportunitat espectacular que no podem perdre.

—S’hauria d’aprofitar.
—Des del nostre punt de vista, és lamentable que no hagen tingut la valentia que preconitzaven en les seues campanyes electorals. El batlle deia que era impossible tornar la terra a cadascun dels propietaris. D’acord. Però és que no demanem això. Sabem que hauria de ser per un procés judicial de reversió. No dic que no fora el que hauria de passar en un país normal, dic que, ací, és inviable. Serien processos judicials inacabables. Ja que el sòl s’ha expropiat, ja que és públic i ja que la iniciativa pública té unes capacitats que les associacions i els veïns no tenim, que la faça valdre. Perquè ara sí que és d’interès general que això siga verd. I que en part torne a ser horta amb preferència per als veïns que hi vivien. I encara hi ha una altra qüestió que no entenen: que seria un benefici per a la ciutat. Però un benefici econòmic, també. Econòmic. En fi, el cas és que hi ha un rerefons, ací.

—Digueu.
—L’ajuntament ha signat una mena de conveni amb el port. Ells es pensaven que era el conveni de la seua vida i jo pense que és un dels errors estratègics més grans que es podien cometre: a canvi que el port els cedesca (ni tan sols ho regala a la ciutat), uns terrenys entre el port i la pedania de Natzaret per a fer-hi un parc de desembocadura, com l’anomenen, doncs diguem que els acceleren el tema de la ZAL des del punt de vista municipal. Nosaltres ja estem d’acord que es faça un parc de desembocadura, és clar. Però un parc de desembocadura que desemboque en alguna cosa, que no siga un cul de sac. Imagine que ho voldran vendre com un triomf de cara a les eleccions. Però, al final, la cosa que em sembla més trista és la manca de model de ciutat, la manca d’una visió. Mireu: també està en lliça el tema del futur parc central, en les antigues instal·lacions ferroviàries del centre de València. És fantàstic, perquè és una zona molt castigada. Però enlloc del món civilitzat ja no es fan parcs aïllats del context, de la infrastructura verda. Nosaltres encara tenim l’oportunitat de connectar aquest parc central amb un corredor verd al sud, i com que eixe corredor verd seguiria la connexió amb la resta de la malla, inevitablement hauria de tornar a passar per la Punta. És que és tot tan, tan, tan… Vull dir: però per què no ho veieu?

—Justament això pensava ara. Si jo ho entenc a la primera, què passa amb els polítics?
—Ells també ho entenen. Però jo no sé què passa. Tenen por. O el que siga. I ara veurem també el Ministerio, perquè de moment els senyals que dóna, tot i tenir un ministre valencià, són horrorosos. Ens hem mobilitzat tot el curs. I amb la marxa a la Punta volem visibilitzar la qüestió en el context ciutadà. I que l’administració valenciana comence a repensar-se coses. Com a ciutadà, em doldria molt perdre aquesta oportunitat.

—El curs vinent pot ser clau, per tant, per a la Punta i per a la ciutat.
—És decisiu perquè és any electoral, i ens agradaria veure coses. Sobretot, si diuen que són el govern del canvi, ens agradaria veure… canvis. Una cosa tan senzilla com aquesta. Sabem que ubicar la ZAL allà o no fer-ho és una decisió política. Per això nosaltres demanem solucions polítiques. Per això necessitem dirigents polítics amb visió de futur i amb visió de ciutat, algú que entenga que, si aconsegueix fer un cinturó verd entre el final del riu i l’albufera, serà una cosa que quedarà per a la història i de la qual gaudirà tot el món, independentment de la renda, de l’edat o de la ideologia política. Ricard Pérez Casado va passar a la història com el batlle que va fer el riu verd; doncs Ribó podria passar a la història com el batlle que va recuperar la Punta. O pot ser aquell batlle que va deixar que l’emplastre es cronificara. Ara encara és a temps d’escollir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]