Josep-Enric Escribano: “Hem d’eixir al carrer a denunciar que no tenim els mateixos drets que els castellanoparlants”

La plataforma Alacant pel Valencià ha convocat demà a les 12.00 una manifestació en defensa de la llengua a la capital del sud. Al juny, el ple de l’ajuntament va aprovar, amb els vots del PP i Vox, una declaració institucional per a demanar a les Corts Valencianes que s’exclogués la ciutat d’Alacant de la zona de predomini lingüístic català, i passàs a ser considerada zona castellanoparlant. Un atac sense precedents que va generar, fins i tot, recels dins les files del Partit Popular. Aquestes zones eren determinades per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada precisament a Alacant l’any 1983. Una llei que, a parer de Josep-Enric Escribano, era d’insuficiència, però que seria molt difícil d’aprovar ara per la situació política que vivim. Parlem amb el president del Tempir d’Elx (Baix Vinalopó), que posa llum per a entendre la situació que viu el sud del país, i adverteix que allò que passe a Alacant pot passar a la resta del país.

—D’on naix aquesta convocatòria?
—Naix d’Alacant pel Valencià, un grup d’entitats de tota la vida que treballen per l’ús social del valencià a la ciutat d’Alacant. Nosaltres ens hi integrem perquè el que hi passa ens interessa. El futur lingüístic del País Valencià, es vulga o no, va íntimament lligat al que puga passar a Alacant. Si Alacant s’arriba a convertir en una excepcionalitat, això ens marca el camí de què pot passar en la resta del país. Tenim una dreta cada vegada més radicalitzada, i una extrema dreta que no dóna treva en el supremacisme lingüístic que practica, i que el PP també assumeix. La convocatòria de diumenge és per fer front a eixos intents de voler fer d’Alacant una excepcionalitat. I eixa excepcionalitat també es podria estendre a més ciutats, siga Elx, siga València. Tot és qüestió de temps i de ritme, però tard o d’hora arribaria, com les fitxes de dòmino que cauen.

—Sovint es veu el sud com la peça més feble del país, quina és la realitat que s’hi viu?
—Per mi, el sud és l’antiga línia de Biar-Busot cap a Oriola o cap al Pilar de la Foradada. Sociolingüísticament, és un territori molt variat perquè té dues grans ciutats, Elx i Alacant, que distorsionen el grau de valencianitat lingüística i cultural del país. Són ciutats molt grans, la segona i la tercera del país. Alacant té un pes que fa esborrar l’entorn de pobles valencianoparlants del voltant. I el mateix faria Elx. No hem d’oblidar poblacions com Crevillent, on hi ha una vitalitat de la llengua realment important, el cas de Monòver, o el cas del Pinós. És una realitat molt variada en què hi ha uns contrasts forts de vitalitat lingüística, però és veritat que és la peça més feble. Això fa que els primers atacs que es fan a la consciència lingüística del territori del país siga pel sud.

—Per què s’ataca Alacant de manera més oberta que no uns altres llocs?
—Primer, el grau de consciència de valencianitat no és igual, perquè tu vius en la província d’Alacant. I aquí la valencianitat arriba per la llengua. Avui dia, per ser valencià no cal parlar valencià. Ningú no pot discutir que Oriola és valenciana. És tan valenciana com la resta de territoris, històricament, per tradicions, per cultura, per gastronomia. Però tu a la gent li preguntes què són, i la primera cosa que et poden referenciar és que són ciutadans de la seua ciutat, després que són alacantins i després passen a ser espanyols. El terme mitjà de valencians moltes vegades no apareix perquè no tenen consciència del seu grau de valencianitat. L’agrupació administrativa provincial és molt forta.

—…
—Després, la ciutat d’Alacant sempre ha tingut una rivalitat amb la ciutat de València. O València sempre ha menystingut, en certa manera, la resta de ciutats. No ha estat un autèntic cap i casal. Un que neix a la província administrativa de València és valencià, parle valencià o no. Però això no passa al sud. A més, moltes vegades, la presència del govern de la Generalitat Valenciana no es nota més enllà de Dénia. Essent generosos. Aquí tenim una diputació que fa de contrapoder de la Generalitat. En molts d’aquells elements culturals tradicionals, propis del sud, la Generalitat moltes vegades desapareix per incompareixença. Això serveix a la Diputació d’Alacant per fer un contra-relat a la valencianitat.

—Què significaria la imposició d’Alacant com a zona de predomini lingüístic castellà?
—Seria tenir una Oriola 2. Fer això implicaria que l’opcionalitat del valencià –que té la seua presència mínimament garantida per la llei d’ús– s’instal·laria de tal manera que faria que cada vegada fóra més residual. Alacant té com a norma d’ús social el castellà i la minoria lingüística pròpia nacional del país cada vegada està més minoritzada, malda per poder subsistir. L’ensenyament pot garantir –amb tots els ets i uts, i limitacions– que tots tinguen un coneixement passiu del valencià i que una part puga arribar a ser competent en aquesta llengua. Això facilita que aquesta minoria puga continuar vivint en valencià. Però si això desapareix, fent-la territori de predomini lingüístic castellà, la situació es tornarà molt difícil. I imagina’t en l’administració pública municipal, governant qui governa. Seria una castellanització completa, no ja lingüísticament, sinó a escala oficial, que esborraria i no asseguraria els drets lingüístics dels valencianoparlants.

—Simbòlicament, això seria una victòria per a l’espanyolisme…
—Seria una victòria brutal per a l’espanyolisme, que compartirien el PP, Vox i tot l’espectre de la dreta. I et diria que, fins i tot, una part de l’esquerra també.

—Què ha de fer la resta del país?
—Quan hi ha una agressió lingüística, siga on siga dels Països Catalans, l’hauríem de fer nostra. Allò que passe a Alacant ho hem d’assumir la resta dels valencians com un atac directe contra els nostres drets lingüístics i contra el nostre dret de viure en valencià. Aquest atac a la ciutat d’Alacant s’ha de veure com un atac conjunt a tot el territori, perquè ens hi va el futur. Allò que va tardar segles a consolidar-se al Baix Segura, un territori en què el valencià era llengua pròpia, històrica, i que ara funciona en castellà, ara es produeix de manera automàtica. Tan automàtica, que fa que les fronteres vagen pujant. No solament per la castellanització, sinó per la quantitat de turisme que reben i la quantitat de gent que viu ací d’uns altres països, colònies de suecs, noruecs, russos, anglesos. La demografia és un factor que influeix en la vitalitat de la llengua perquè som cada vegada més minoritzats en les grans ciutats. Molta gent en fuig per viure en pobles. Això també fa que les fronteres lingüístiques, o les reserves lingüístiques, es difuminen. No hi ha paradisos lingüístics. Allò que passe a Alacant és el futur del que pot passar a la resta del país. Desentendre’s de la ciutat d’Alacant és desentendre’s del futur del País Valencià.

—Què espereu de la manifestació de diumenge?
—Hem de crear un contra-relat. No podem anar sempre a rebuf del que facen el PP i Vox. No acceptarem eixe canvi. És necessari eixir al carrer per manifestar públicament aquesta disconformitat i perquè siga objecte de discussió pública. Hem d’anar més enllà de demanar als nostres polítics la normalització en el camp de l’ensenyament, s’ha de fer una política lingüística avançada. No es poden separar la cultura de la política ni l’economia de la llengua, perquè fer país és fer un projecte complet. Això és fonamental, sobretot en ciutats com Alacant, on el sector turístic és molt important. No podem centrar-nos solament en el vessant lingüístic educatiu, cultural o patrimonial sense entrar en qüestions econòmiques, socials, o polítiques, perquè la llengua està condicionada també per aquests altres factors. I, òbviament, per a la gent que governa Alacant, el valencià és una molèstia per als seus projectes econòmics, socials i polítics.

—En la darrera entrevista que vau fer a VilaWeb, defensàveu que calia tornar a polititzar la llengua i assumir el conflicte lingüístic. De quina manera?
—L’activisme lingüístic s’hauria d’haver enfortit i nodrit durant l’etapa en què no governava la dreta, justament perquè quan hi arribara la societat civil tinguera musculatura per a respondre. Cal denunciar el model social i econòmic perquè condiciona la nostra evolució lingüística. S’han de fer polítiques lingüístiques globals que tinguen en compte el vessant econòmic, social i demogràfic, perquè ens ho juguem tot. I hem d’assumir el conflicte. No hem de negar-lo, hem de repolititzar-lo perquè això no és aïllat. Quan jo vaig al metge i no m’atenen en valencià, això és un conflicte, i vosaltres m’heu de donar resposta, perquè heu de garantir els meus drets. Hem d’eixir al carrer a denunciar que no tenim els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants, i si cal, donarem batalla judicialment. Però hem de buscar totes les vies. No pot ser que es diga que no hi ha conflicte lingüístic. Hem de tenir una consciència crítica i ser més incisius.

—Voleu afegir res?
—En aquestes situacions d’incertesa, hem de mantenir la nostra coherència ideològica i el to crític. Hem d’empoderar-nos i crear, des de la societat civil, el debat i el relat que després puga condicionar la política dels partits, no només de la dreta, també de l’esquerra.