José Eduardo Agualusa: “La guerra és exactament això, la prevalença de la irracionalitat”

Hom no sap quan ni com arriba als escriptors, com una novel·la acaba a les nostres mans. La majoria de vegades és una casualitat, una recomanació, o l’aparició amb bombo i platerets d’algun text que consagra un autor del qual sabíem l’existència però que encara no havíem llegit. Jo sé exactament el moment en què vaig començar a llegir José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960). Va ser a Lisboa. Una nit tornava de sopar a Almada, la ciutat a l’altre costat del riu Tejo, i vaig agafar el darrer transbordador per tornar a la capital. Allà, a bord del Cacilheiro, una noia negra llegia ben a prop nostre –érem pocs viatgers i a aquelles hores de la nit suposo que cercava l’escalf d’alguns altres passatgers– un llibre amb un títol inquietant: Teoria geral do esquecimento, de José Eduardo Agualusa. Llegia i unes llàgrimes grosses se li escolaven pel rostre a mesura que girava els fulls, en els poc més de deu minuts que dura el trajecte entre les dues ribes, sempre bellíssim –ja ho deia Josep Pla que la millor manera d’arribar a Lisboa és des del mar de Palla, el nom que rep el Tejo en el seu estuari. L’endemà la primera cosa que vaig fer va ser anar a cercar el llibre d’Agualusa. Quan el vaig conèixer en persona va ser la vigília d’un Sant Jordi que ell esperava amb molta il·lusió, perquè li havien concedit el premi Llibreter, precisament per la Teoria general de l’oblit (Periscopi). Aquest diumenge participa en el Kosmopolis, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on parlarà amb el seu traductor, Pere Comellas. La conversa versarà sobre la reinvenció del passat amb motiu de la publicació, la primavera d’enguany, de la traducció al català del llibre El venedor de passats (Periscopi), una de les novel·les més aclamades d’Agualusa, en la qual coneixem Fèlix Ventura, un negre albí que es dedica a vendre passats falsos a l’Angola que tot just acaba de deixar enrere la guerra, entre més personatges fascinants. Parlem amb ell de tot plegat.

—Per situar-nos, bona part de la vostra obra versa sobre la identitat. De vós què n’hauríem de dir? Sou un autor africà en llengua portuguesa? Un escriptor d’Angola? Un escriptor portuguès? Un autor de la lusofonia?
—Crec que en aquest cas la millor definició és la d’un autor d’Angola que escriu en portuguès.

—La recepció de la vostra obra a casa nostra ha estat tardana, però molt ben rebuda. Què va significar per a vós el premi Llibreter? I com vau viure aquell Sant Jordi?
—Aquell primer Sant Jordi com a autor va ser molt especial; després en vaig viure un altre. I va ser molt especial perquè arribava després de la concessió d’un premi que atorguen els llibreters independents, cosa que va ser una alegria molt gran. El premi va tenir una repercussió important, no sols a Catalunya, sinó també a Espanya. Va aconseguir que em fessin més cas. Sobre això de la recepció, has de pensar que els llibres són entitats capritxoses, no sabem els mecanismes de la seva recepció, que pot ser molt bona en un país i totalment diferent al del costat. Això dels llibres continua essent un gran misteri. Els meus tenen molts més lectors a l’Argentina que no pas a Espanya i no sé per què. Els editors no són tan feliços amb aquesta naturalesa misteriosa dels llibres; els agradaria saber quants lectors tindràs per fer els seus càlculs, però és molt millor aquest misteri i que tinguin vida pròpia, sobretot perquè els llibres responen a inquietuds que són solament nostres, dels autors, sinó de la societat, i de vegades una societat t’acull millor perquè els lectors esperaven aquell llibre. Per a un lector català les meves obres, que parlen tot sovint sobre la identitat, el tema és molt més interessant que per a un lector de Madrid.

—Veniu per participar en un acte del festival Kosmopolis i per parlar sobre la reinvenció de la memòria. I això em fa pensar que parlareu sobretot d’El venedor de passats, un llibre que tot just hem pogut llegir ara en català, però que ja té vint anys. Com és la vostra mirada sobre aquell text?
—Per a mi és un llibre que ja no sembla escrit per mi, fa tant temps que el vaig escriure i publicar que no em reconec gaire en aquella persona que el va escriure, però hi ha la paradoxa que el llibre és totalment actual. De fet, ho és més que abans, per unes altres raons, per fets socials i per qüestions relacionades amb les identitats: ara ens qüestionem sempre qui som, quins records tenim i quins són veritables o falsos. També és el moment de preguntar-nos quina part de nosaltres és falsa. I avui encara més, amb tots els debats entorn dels usos de la intel·ligència artificial, capaç de crear una altra realitat on no se sap què és realitat i què és ficció. És molt interessant perquè la intel·ligència artificial no distingeix les ficcions, i això té molt a veure amb el llibre: quan un dels clients per als quals s’inventa un passat de sobte el reconstrueix com si fos real, aquell passat es torna real.

—Hi situeu dos grans personatges, un narrador ben singular i un protagonista, en Fèlix Ventura, que no s’entendrien sense la relació entre ells i amb la resta de personatges, els compradors de records, i tampoc sobre la singularitat d’aquest personatge, un negre albí…
—M’han preguntat moltes vegades el perquè d’aquesta elecció, de fer que en Fèlix sigui un negre albí. Quan ho vaig decidir va ser perquè a Angola hi ha molts albins que tenen molts problemes i que són víctimes d’una forta discriminació, a més de ser uns grans desconeguts. Tot a causa del color de la pell. Però és clar, si t’hi fixes a tots els meus llibres intento de donar veu als més desvalguts de la societat. I ell, a més a més de ser un negre albí, és adoptat.

—Si ens fixem en la tècnica o en la manera de construir el llibre, hi ha una bellesa poètica que ho impregna tot, i un munt d’històries o subhistòries que podrien semblar inversemblants, però que en la vostra escriptura es converteixen en terriblement creïbles, en quasi certes. És com un substrat de realisme màgic que sempre ha estat present en les narracions africanes?
—És que aquesta és la nostra realitat, no és realisme màgic, és realisme africà. Jo ara fa un temps que visc a Moçambic, una illa carregada d’història i de records que es barregen contínuament amb la nostra vida quotidiana. Diàriament, hem de tractar amb l’absurd, que forma part de la nostra vida. De fet, si pensem en l’actual president nord-americà, la situació és tan absurda que fa deu anys era impensable i en canvi forma part de la nostra vida, ara. A mi, com a narrador, la manera com l’absurd i la sorpresa s’instal·len en la nostra vida diària m’interessa molt i és un tema que trobem en molts dels meus llibres.

—El vostre comprador de passats és un fotògraf de guerra. En un moment li demanen on ha viscut i ell esmenta tots els conflictes: l’Afganistan, el Salvador, les Malvines, l’Iran, Mèxic i la revolució zapatista i, sobretot, Israel i Palestina. A molts dels llocs que esmenteu encara hi podria anar i tindria feina.
—Dissortadament, és així. A la majoria de territoris esmentats al llibre encara avui dia continuen els conflictes. El cas més esborronador és el de Palestina, que no puc entendre de cap de les maneres. De fet, tinc seixanta-quatre anys i cada vegada em costa més d’entendre l’ésser humà. Els meus llibres tracten sobre la maldat. És un dels temes centrals de la meva literatura, perquè sempre escric sobre allò que no comprenc, allò que m’inquieta. I les situacions de crueltat em posen molt nerviós, no puc entendre com hi pot haver algú que defensi, per exemple, el que passa a Palestina.

—Què és la guerra per a vós? Ho dic perquè vàreu néixer en un país en plena guerra per la independència i després una llarga guerra civil, que sembla que ha estat una tònica en moltes de les antigues colònies portugueses.
—Per a  mi la violència és un desistiment de la raó. De fet, tenim la frase que diem quan algú empra la violència: assegurem que “ha perdut la raó”, que és exactament allò que passa quan arribem a la violència. Quan perdem la racionalitat i els arguments és quan comença la violència i la guerra és exactament això, la prevalença de la irracionalitat. Totes les guerres són això. Vaig néixer en un país en guerra i hi vaig créixer, sempre en guerra del 1960 al 2001. I et diré que encara hi ha una cosa molt més absurda: aquella gent que prova de distingir entre guerres bones i guerres dolentes. No, senyors: qui arriba a la violència ha perdut la raó.

—El venedor de passats també es podria entendre com una espècie de cànon literari? Hi esmenteu força autors. El vostre personatge es pot dir que pràcticament neix damunt dels llibres d’Eça de Queiroz, però hi apareixen força autors coetanis vostres.
—En aquest cas, és un llibre sobre el poder de la ficció i, per tant, els llibres hi han de ser presents. Jo sóc sobretot un gran lector i és la lectura que ens empeny a escriure. Ens aboquem a l’escriptura per culpa o gràcies als llibres que ens fan voler escriure. Això ho tinc absolutament clar. La meva mare era professora de portuguès i de literatura i a casa teníem una bona biblioteca. Jo escollia els llibres una mica a la babalà, guiant-me sobretot per les cobertes. I va ser així que vaig descobrir Os Maias, d’Eça de Queiroz, que vaig devorar fascinat. Va ser quan vaig decidir que volia ser escriptor, per la ironia i per la naturalesa subversiva de la seva escriptura. Vaig començar a escriure per ell.

—Quan ens reinventem aquest passat, aquesta nova identitat, deixem de ser, passem a ser una cosa nova. Però heu dit més d’una vegada que penseu que l’escriptura pot transformar el món i alhora explicar-lo. Voler crear un passat nou és la manera més radical d’oblidar què som, incloent-hi les nostres atrocitats? I això és només a l’abast dels poderosos, dels qui ho poden pagar?
—Atenció, la majoria de personatges dels llibres, de clients, cerquen un passat nou, però per justificar el present. No per oblidar el passat, sinó per justificar el present. Això passa quan les persones d’origen humil es fan riques i això va passar a Angola amb els nostres superrics, que no podien explicar el passat i per això en cerquen un de nou. És clar que hi ha més raons, com voler amagar les atrocitats, però en aquest cas es volen amagar els orígens.

—Afirmeu al llibre que la felicitat és gairebé sempre una irresponsabilitat.
—Encara hi crec, en això. Si estàs molt concentrat en les atrocitats d’avui dia no aconsegueixes de ser feliç. L’única solució per a ser-ho en alguns moments és aclucar els ulls, perquè si veus què passa no ets feliç. En un país com Angola –de persones alegres però a la vegada molt sofertes–, si mires constantment la crueltat del dia a dia evidentment no pots ser feliç, has d’aclucar-te d’ulls en algun moment.

—El venedor de passats em sembla també una gran novel·la sobre la solitud humana. És la gran xacra dels nostres temps? Ho reflectiu, per exemple, en el desencís de no poder rebre ja correspondència.
—És terrible perquè les generacions més joves ni tan sols saben què és això. Perdem fins i tot els nostres referents. I, pel que fa a la solitud, evidentment és una de les xacres de la nostra societat i ho he explicat en uns quants llibres. Segurament on més apareix és a Teoria general de l’oblit, que fa un temps que podeu llegir en català.

—Va ser el primer llibre vostre que vaig llegir, en portuguès. No me’n vaig poder estar quan vaig veure una noia jove que el llegia en un transbordador mentre li queien les llàgrimes.
—Això sí que és una història preciosa. M’emocionen tots els lectors, però especialment la gent jove.