Joaquim Garrabou: “A la Mediterrània hi ha espècies tropicals que es troben com a casa”

L’aparició dels dragonets blaus ha estat un dels fenòmens de l’estiu en l’albirament de noves espècies a la Mediterrània. L’Ajuntament de Guardamar del Segura (Baix Segura) va haver de prohibir el bany i hissar la bandera vermella a les platges del municipi per la presència d’exemplars d’aquest mol·lusc, que és un perill perquè la picada pot causar dolor intens, vòmits i reaccions adverses. Més enllà de l’anècdota, l’aparició d’espècies com aquesta no és casual, i té a veure amb la tropicalització de les nostres aigües arran de l’escalfament planetari. Parlem amb Joaquim Garrabou, investigador de l’Institut de Ciències del Mar-CSIC, sobre aquest fenomen, que, com tot allò que té a veure amb l’emergència climàtica, té conseqüències mesurables i demana accions immediates.

—Els dragonets blaus han estat notícia aquest estiu a casa nostra. Què són i quin perill tenen?
—Són espècies pelàgiques; és a dir, viuen flotant a l’aigua. És una espècie de mol·lusc, que és com un caragol sense closca. Es menja les meduses i és immune als seus verins. De fet, acumula aquests verins, i per això són tan perillosos. Una de les espècies de què s’alimenta és la caravel·la portuguesa, que, segons la sensibilitat de les persones, pot causar la mort. Com que el dragonet es queda aquest verí, si el toques, te’l traspassa. És com una medusa concentrada. La gent ja sap que les meduses piquen, però com que els dragonets no els coneixem, algú pot tocar-los, perquè a més són petits.

—Què ens diuen, notícies com aquesta, de com canvia la Mediterrània arran de l’escalfament global?
—És un punt calent del canvi climàtic. S’escalfa entre tres vegades i cinc més ràpidament que la mitjana de tots els oceans, en part perquè és una mar tancada i en rep els efectes de manera concentrada. Hi ha dos grans blocs de conseqüències. Un és el canvi de distribució d’espècies. Com que canvien les condicions hidrodinàmiques i de temperatura, organismes que abans no es trobaven bé a la Mediterrània ara poden entrar-hi i sobreviure-hi. També hi ha modificacions en els patrons de corrents i això també genera albiraments d’espècies pelàgiques, que es mouen amb els corrents. A les zones més fredes de la Mediterrània hi havia una flora i una fauna adaptades, i amb l’escalfament es mouen espècies de sud a nord.

—I què passa amb les del nord?
—Com que necessiten aigües fredes, disminueixen. També hi ha un altre gran moviment d’est a oest, perquè la part est de la Mediterrània és més calenta. A la Mediterrània oriental, amb l’obertura del canal de Suez, hi van anar espècies d’origen tropical. Abans que la Mediterrània es comencés a escalfar, hi havia una barrera, es trobaven aigües més fredes, però amb el sobreescalfament hi ha espècies tropicals que es troben com a casa. Algunes colonitzen ràpidament i, fins i tot, augmenten. Això afecta les espècies endèmiques i les introduïdes, que també fan aquest moviment. Aquestes noves condicions probablement han fet que, per exemple, els dragonets blaus, que viuen en zones temperades, puguin entrar i s’hi trobin bé, sobretot a l’estiu.

—Quin és l’altre gran fenomen, a banda la redistribució d’espècies?
—Les onades de calor marina fan que les espècies que no tenen capacitat de moure’s –algues, coralls, esponges…– sobrepassin el grau de tolerància a la temperatura i morin de manera massiva. Això va començar fa uns vint-i-cinc anys, un dels primers signes dels efectes del canvi climàtic. Llavors no tenia precedents i ara pràcticament ho observem anualment. Això fa que desapareguin espècies, la majoria, formadores d’hàbitat. Serien com els arbres en els sistemes terrestres. Això fa que unes altres espècies que viuen gràcies a elles també desapareguin. Com que poden viure centenars d’anys, necessiten molt de temps per a recuperar-se i, quan ho fan, aquests esdeveniments es repeteixen.

—Quin pot ser el futur de la Mediterrània?  
—Els pescadors ja es troben espècies diferents, en part per la sobrepesca, en part pel canvi climàtic. Les anxoves i les sardines han disminuït molt, i es troben espècies amb més abundància. A la Costa Brava abans els espets no eren tan abundants. O espècies amb menys interès pesquer, com ara els fadrins. Espècies que només s’observaven a les Balears ara és comú d’observar-les al Cap de Creus. O les morenes, que a la Costa Brava eren molt difícils d’observar fa vint anys o trenta. Abans hi havia congres i ara ja no en veus, i sí que veus morenes. Com som a l’extrem oest de la Mediterrània encara no ens toca gaire l’efecte de les espècies introduïdes, sobretot invasores.

—Per exemple?
—Hi ha hagut l’entrada de peixos conill, tropicals, que han competit amb l’espècie endèmica de peix herbívor. I allà on teníem boscs de macroalgues, ara tenim deserts submarins, roca pelada. O espècies com ara el peix globus, que ha arribat a la Mediterrània occidental. Hi ha hagut albiraments a l’estret de Gibraltar i a la zona de València. Casos aïllats, però a la Mediterrània oriental són abundants. Aquestes espècies són un problema de salut pública. La seva mossegada és bestial i tenen un verí que qui en mengi sense saber-ho pot morir. I són altament predadores, el conjunt d’interaccions canviarà i no sabem cap on aniran els ecosistemes.

—És adequat de fer servir el concepte tropical per parlar de tot aquest fenomen de la Mediterrània?  
—Hi ha gent que parla de meridionalització, però en articles científics també es parla de tropicalització. L’abundància d’espècies amb caràcter tropical augmenta a la Mediterrània. Pel que fa a les temperatures, a l’estiu s’assoleixen valors que no tenen res a envejar a les aigües tropicals. La teoria sobre la Mediterrània és que el cicle anual –amb hiverns amb aigües més fredes, amb més nutrients, i estius amb aigües calentes i menys nutrients– impedia el desenvolupament d’esculls i coralls, però cada vegada les temperatures a l’hivern són menys fredes, i això farà que potser algunes espècies resistiran.

—Més exemples: què passa amb les meduses?
—Les activitats humanes han tingut una seqüència d’impactes en els ecosistemes marins. Primer vam començar agafant recursos, pescant; després vam contaminar les aigües al voltant dels assentaments; després vam començar a construir; després vam destruir el litoral amb les construccions; després vam introduir noves espècies amb el transport de mercaderies; i l’última gran font de pertorbació ha estat el canvi climàtic. I està tot interrelacionat. La sobrepesca fa que hi hagi menys predadors de meduses i l’escalfament fa que els cicles de reproducció es puguin accelerar, un altre dels fenòmens. En les meduses també s’ha observat que l’ocupació del litoral, posar aquests esculls, ha donat a certes espècies més substrat per a poder reproduir-se.

—Les praderies de posidònia mostren signes d’esgotament. Què implica? 
—També reben els efectes de l’escalfament i s’observa un fenomen de mortalitat. Una de les causes de desaparició va ser la pesca de ròssec. La contaminació de les aigües també va afectar-les. La construcció de ports i els canvis de fluxos sedimentaris, també. Amb el canvi climàtic afegim una capa més de pertorbació. La posidònia ofereix protecció de la sorra. Si no la tens, quan ve una tempesta s’emporta la platja i has de fer processos de regeneració costosos, que tornes a necessitar quan ve un altre temporal. Els forts temporals i les tempestes extremes també han augmentat amb el canvi climàtic. Ara a la Mediterrània es parla, no dels huracans, sinó dels medicans, que serien petits huracans.

—Les poblacions de gamba també s’han vist afectades pel canvi climàtic? 
—L’augment de la temperatura més acusat és en superfície, perquè és per on arriba l’escalfor, però a poc a poc es va traslladant al fons, encara que els canvis en fondària no són tan acusats. També hi ha el fenomen dels canvis en l’estratificació. Les condicions d’estratificació i la seva durada canvien, i disminueixen els recursos de què es podien alimentar les espècies en les zones de superfície. Això també genera que l’aliment que arriba a les zones més fondes sigui diferent. Pel que fa a les gambes, el principal problema és la sobrepesca. De moment no és una cosa tan lligada a l’escalfament global. Ara bé, el canvi climàtic els pot afectar? Sí.

—Tot plegat no són canvis anecdòtics ni llunyans, tenen conseqüències directes per a nosaltres. 
—El canvi climàtic té impactes severs en tota la Mediterrània que es poden mesurar. Hi ha gent que té la percepció que hi ha punts positius, com ara que l’aigua de la Costa Brava no és tan freda, però això té conseqüències en els ecosistemes. Els serveis que ens proveeix la mar –tant el fet de pescar com el fet d’anar a la platja– poden veure’s afectats. Cal prendre accions potents i tan ràpidament com es pugui. Però som molt lluny del que necessitem per a poder evitar el col·lapse.

—Què caldria?
—No hi ha solucions miracle. Cadascú, des de la seva responsabilitat, ha d’adoptar accions de la manera més contundent possible. En la sobrepesca tu pots incidir directament, deixes de pescar i les espècies es desenvolupen, però el problema amb el canvi climàtic és que no perquè deixis d’anar en cotxe disminuirà la teva concentració de CO₂, és una cosa més difosa. Des de l’ecologia marina treballem per augmentar la superfície de les àrees marines protegides, amb activitat humana reduïda. Sense ser la solució, ens duu en la bona direcció. L’objectiu en marxa en l’àmbit internacional és protegir el 30% de les superfícies marines, però actualment només tenim un 8% de la superfície de la Mediterrània protegida, i d’aquest 8%, menys d’un 1% està estrictament protegit.