Joan Tardà: “Es deia que ERC s’havia venut per un plat de mongetes, però ningú no es va quedar a la presó”

Ha publicat un llibre que no són unes memòries, que es basa en records i notes esparses apuntades en agendes i en el seu dietari personal. Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, 1953) ha recollit a Una crònica republicana des de Madrid (Viena Edicions) els anys en què va exercir de diputat al congrés espanyol, entre el 2004 i el 2019. En aquesta entrevista, Tardà, actiu en el corrent d’ERC Àgora Republicana, detalla la seva proposta d’un front d’esquerres català, es declara entossudit a convèncer Oriol Junqueras i és molt crític amb Junts, que acusa de ser al darrere d’una campanya que titllava el partit de botifler perquè cercava una via de diàleg i de pactes amb el PSOE que va portar, per exemple, als indults.

—Junqueras va dir: “Vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Colau fos diputada d’ERC.” Què en vau pensar?
—L’Oriol responia a una pregunta que li havia fet un periodista, que venia d’una declaració que vaig fer jo arran d’una entrevista. La pregunta era la següent: “Què li semblaria una candidatura en què figurés Oriol Junqueras, Ada Colau i David Fernández?” I jo vaig respondre: “On s’ha de signar?” Més enllà dels noms, era una candidatura del front d’esquerres. La resposta de l’Oriol no va ser gaire encertada, entre altres coses perquè és cert que hi va anar, a la presó, per Catalunya, però Ada Colau també és Catalunya. Suposo que volia dir que no estava d’acord amb una candidatura d’unitat de les esquerres, i és ben legítim. Alguns companys d’ERC estem entossudits a convèncer-lo que seria bo. Treballem perquè l’Oriol esdevingui president i creiem que la millor manera és amb un front d’esquerres.

—Proposeu una coalició d’ERC amb els Comuns i la CUP.
—Diem que a les eleccions espanyoles i a les catalanes del 2028, amb la variable del País Valencià i les Illes, seria bo que hi hagués una candidatura que agrupés tots els partits que se situen ideològicament a l’esquerra del PSC, amb independència de si són independentistes o sobiranistes i amb representants dels moviments socials, sense renunciar als logotips. És la concreció d’una voluntat de revertir la desafecció fent justament allò que les persones que se senten frustrades políticament ja no esperen que les esquerres facin.

—Els Comuns no van permetre que Ernest Maragall fos batlle de Barcelona ni van facilitar les coses al president Pere Aragonès. Per què hauria de ser diferent ara?
—Perquè les rancúnies i totes les contradiccions del passat no serveixen per a construir el futur. Ras i curt. Totes les formacions polítiques hem comès errors. Si ells parlessin, tal vegada dirien que n’hem comès més nosaltres que no pas ells, perquè a l’Ajuntament de Barcelona és cert que per part d’Esquerra no va haver-hi gaire interès, ni l’any 15 ni el 19, de conformar un govern amb Ada Colau. Bona part del debat polític és contaminat per fractures emocionals, molt humanes, que de vegades acaben tenint un pes excessiu, i per interessos personals.

—Per càrrecs?
—Sí, evidentment. La política també és això. En la introducció del llibre parlo del desengany que vam tenir molts militants que ens havíem cregut que Calàbria era Camelot perquè tot es basava en la fraternitat i la bona entesa entre Oriol Junqueras i Marta Rovira, que sempre havien anat plegats i havien verbalitzat manta vegada que eren amics, i resulta que hi havia punyalades pertot arreu. Això no ha passat només a ERC. Ha passat a la CUP, dins els Comuns, del PSC… Amb això s’hi ha de comptar. Hi ha qüestions que són inevitables.

—Vaticineu un xàfec polític, però fa anys que defenseu aquest front ampli.
—L’any 2019 un sector d’ERC, que no érem un sector reconegut com ara, ja crèiem que era bo aprofitar la indignació que provocaria la sentència del Tribunal Suprem per convocar eleccions i fer un govern de front ampli, amb quatre potes: la republicana, la de Junts, la dels Comuns i la de la CUP. Si més no, intentar-ho. Finalment, només hi va haver un govern d’ERC i Junts i ens van manllevar l’eslògan en la campanya: “Via Àmplia”. Aquest front que no va reeixir ha mudat en el front d’esquerres. La societat s’ha polaritzat més. Estan en qüestió l’estat del benestar, la democràcia liberal i la catalanitat.

—N’excloeu el PSC perquè no és prou d’esquerres o perquè no és sobiranista?
—Perquè no és sobiranista. La dialèctica amb el PSC, per part nostra, s’ha de basar en la confrontació i la col·laboració. Si volem construir una solució, hem d’interpel·lar el conjunt del catalanisme polític.

—Veieu possible que ERC entri en el govern d’Illa o hi formi govern a curt termini?
—Dic el que desitjaria: que els socialistes complissin i que Esquerra també hi ajudés.

—No compleixen?
—No. Els socialistes són com uns pantalons. Hi ha el camal del PSC i el camal del PSOE, però és un sol pantaló. En aquests moments, no hi ha les condicions per a aprovar el pressupost. Si compleixen, ERC també és prou responsable per a ajudar, com ha fet, essent flexible amb els terminis sobre el FLA, la negociació de Rodalia, del finançament… No tenen excusa ERC ni el PSC per a no haver creat la Convenció Nacional: que s’espavilin perquè ja entrem en la segona etapa d’aquest govern. Desitjaríem que al final l’avaluació del debat de la investidura fos positiva. Si fos així, voldria que les esquerres guanyessin les eleccions, i que el president fos en Junqueras, i que si decidíssim fer un govern de coalició, que Salvador Illa ja no fos president.

—I si ho hagués de ser una altra vegada?
—El front d’esquerres hauria d’entrar al govern si el resultat fos prou bo perquè la relació fos gairebé d’igual a igual. Però caldrà veure-ho perquè potser al final de la legislatura actual l’avaluació és negativa i ERC no tindrà gens d’interès a tornar a investir Salvador Illa i menys encara a participar en un govern. Els primers interessats a complir són els socialistes.

—Perquè el PSC complís, hi hauria d’haver un acord en l’IRPF?
—Tenim tendència a ser comprensius, però el PSOE s’hauria de comprometre més. Hi ha d’haver una declaració ferma. Com a militant, crec que no hem de confondre ser comprensius amb deixar-nos enganyar.

—Al llibre critiqueu que ERC parlés de l’acord d’investidura com si hi hagués un concert econòmic.
—Va ser un error immens. S’entén perquè hi havia la posició dels companys absolutament convençuts que calia dir que no, dels que per raons d’oportunitat calia dir que sí, perquè si anàvem a una convocatòria electoral tindríem un resultat pitjor, sotmesos com estàvem a la patacada i al desengany de la falsa bandera…

—Us referiu als cartells dels germans Maragall.
—Sí. I després hi havia un altre sector que estàvem a favor de la investidura, molt convençuts que estratègicament era l’opció. I és cert que va guanyar el sí, però només amb deu punts de diferència. I entre els que van votar sí hi havia els que votaven perquè tal vegada convocar eleccions era pitjor. Marta Rovira, que va fer una molt bona negociació, va caure en el parany d’inflar una mica el globus. Parlava molt bé de l’acord, perquè realment era bo, crec jo, però el seu llenguatge corporal era un altre. Suposo que, per por que no es valorés prou, va dir que ben bé era una mena de quota basca, i de fet al document no hi surt. No vol dir que no fos un avenç important.

—L’acord de finançament posterior també rebaixa el de la investidura.
—De fet, el que ve a dir és: comencem. El postprocés té com a objectiu conquerir democràticament un escenari de diàleg amb el PSOE. Venint del 155, era una gran conquesta. Encara som en una fase en què estem en condicions de pactar amb l’esquerra espanyola un escenari en què sigui possible construir una solució. Crec que hem pagat una bona penyora, se’ns ha estigmatitzat com a botiflers, com a traïdors, com a força política que s’ha rendit. Des de la solitud es va modificar el codi penal, mesures de gràcia, l’amnistia… Ens ha costat molt arribar fins aquí.

—Tot i l’amnistia, Junqueras no es pot presentar a les eleccions.
—S’ha fet tant com s’ha pogut, com sempre. No veig que aquest moment històric sigui gaire diferent d’altres. Per què existim? Perquè hem estat perseverants i sempre que hi ha hagut unes condicions mínimament objectives s’ha intentat fer un salt. Tampoc no es va fer cim als anys trenta. És natural portar el dol de la derrota. Ara, permetre que es transformi en rancúnia no té sentit. L’independentisme només serà fort si se sap adaptar a la nova Catalunya.

—Els acords amb el PSC en la nova Catalunya no són renunciar a la independència?
—No, en absolut. D’entrada és ser fidel, en la mesura que assumeixes el principi de realitat, bàsic i dur d’acceptar. Una bona part de les classes populars avui dia són representades per l’electorat socialista. D’aquí a pocs anys, més del 50% de la població activa serà provinent de països d’uns altres hemisferis. Qui ha d’assumir el paper del PSUC als anys 60 i 70? Les esquerres. El sobiranisme i l’independentisme serem més capaços d’incorporar nova ciutadania, que al començament tan sols té el contacte amb la catalanitat a partir, per exemple, de tenir nens en edat escolar i adonar-se que és important saber català perquè no poden ajudar els seus fills. D’aquí a incorporar-los a la lluita social i nacional hi ha una gran feinada.

—Us han fet mal les “campanyes difamatòries” de què parleu al llibre?
—Sí, no són agradables perquè ja vénen de molt enrere. Ha estat dur. Faig esment d’una persona de qui no poso el nom perquè és una bona persona, que tenia un càrrec important a l’ANC i que ens coneixíem de tota la vida; un patriota. Van perdre el món de vista. Va fer una piulada i em deia: com pot ser que hagis perdut la dignitat? Jo havia reclamat a Pablo Iglesias i Ada Colau que es comprometessin quan havien retirat el tercer grau als empresonats. Aquí darrere hi havia una campanya. Un dia vaig parlar en un article que calia eixamplar la base i d’allò es va fer befa. I traïdor! Fill de puta! I això encara dura, no? Com que Junts es fundava, necessitava la feina en poc temps.

—Aquesta campanya la va fer Junts?
—N’estic convençudíssim. En un sopar groc vaig seure al costat de Laura Borràs i em van dir de tot. Vaig aguantar com vaig poder, tot i que era insultant. Em va doldre que Laura Borràs callés. Per què? Jo veig un dels meus insultant-la i hi vaig i l’agafo pel coll. M’hauria sentit avergonyit. Junts va preferir la drecera de créixer, de conformar el seu perímetre, de muscular-se, abans que fer-ho com pertoca, anar convencent les persones de la necessitat de pertànyer a la seva organització política. Havies de generar desengany entre els independentistes votants i amics d’ERC. Es van dedicar primer a estressar els convençuts en lloc de convèncer els indiferents, dient: us enganyen, són uns traïdors, uns botiflers. I alguns companys de la direcció d’ERC es van deixar acomplexar.

—Van amagar la negociació dels indults.
—Veia Jaume Asens que l’entrevistaven a tot arreu i la seva organització no es va matar amb l’amnistia. La nostra gent es posava de perfil, no fos cas que ens diguessin que ens havíem agenollat davant el PSOE. Jo ho veia molt diferent. Hi havia el que en dic la síndrome gironina. Es deia: a Girona no ens votaran, com si a Girona fossin de dretes o menys republicans. Es deia que ERC s’havia venut per un plat de mongetes, però ningú no es va quedar a la presó, eh? Tothom en va sortir. Recordo també quan es feia córrer la brama que si els presos romanien empresonats era perquè la consellera Ester Capella no tenia el valor d’obrir les presons. I això havia sortit de palau. Ho tenia molt fàcil el president Torra: donar l’ordre a la consellera de Justícia d’obrir les presons. I si ella s’hi negava, fer-la plegar. No ho va fer. També val a dir que és el passat.

—Al llibre, acuseu Junts d’haver propagat “un independentisme populista i feixistitzant basat en la frustració”.
—Hi havia dues maneres de metabolitzar el fet de no haver fet cim. Un era aturar-nos a reflexionar què havíem fet bé, què havíem fet regular i quins eren els errors que havíem comès, sense cap sentiment de frustració. Els mateixos ciutadans que van votar sí a l’estatut al cap de poc van sortir a reclamar la independència. No s’havia previst que la història s’acceleraria. Ho hem d’analitzar en clau d’orgull d’haver-ho intentat. Amb la presó, l’exili, tanta gent judicialitzada, és fàcil deixar-te arrossegar pels budells, però calia metabolitzar-ho en un present que permetés una via futura. Caldrà un camí amb dues condicions: que hi hagi molta gent i que hi hagi gent diferent, i ho lliguem amb la necessitat de dialogar amb els no sobiranistes i de superar la cultura del veto encreuat. M’imagino una convenció nacional per la resolució del conflicte que es generi des del parlament, que vagi a la societat civil i que plantegi diferents opcions. Imaginem que l’independentisme i el sobiranisme es posen d’acord a treballar en una llei de claredat, doncs que el socialisme català hi participi. Però si el PSC plantegés un nou estatut, també el sobiranisme hi hauria de participar. Perquè, al final, vés a saber si el poble de Catalunya decideix que la solució és una síntesi, o és un referèndum no vinculant o vinculant a partir de dos sís. Hem d’estar disposats a tot.

—Heu afirmat que ERC cada vegada té més votants no nacionalistes.
—Vivim en una societat cada vegada d’identitats més líquides i superposades. S’ha de salvaguardar l’estat del benestar i la catalanitat. Només serà possible avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació si som capaços d’integrar a la lluita nacional i social un percentatge molt alt de la població d’origen estranger. És molt amenaçador per a la catalanitat l’aparició d’un feixisme independentista. L’independentisme d’esquerres s’ha d’especialitzar a incorporar les noves classes populars. Defenso aferrissadament que ERC deixi de ser un partit exclusivament independentista. Hauria de ser també el partit dels sobiranistes.

—No us en vau sortir en el congrés.
—No, però vam tenir 200 vots i escaig. Des de la tribuna, vaig dir: guanyarem d’aquí a quatre anys. Històricament, el PSUC o el POUM van ser això. I, és clar, no pots defensar això i electoralment no defensar una convergència de totes les esquerres. Aquest debat el farem dins ERC. El que demanem a la direcció és que convoqui un referèndum.

—No recollireu signatures per forçar-lo?
—Em sabria greu haver de recollir signatures, perquè semblaria que anem en contra de la direcció.

—Però no hi renuncieu?
—Evidentment. Només cal recollir 800 signatures.

—Les tindríeu?
—Crec que les tindríem, però el fet important és que ERC faci bé aquest debat madur. En l’últim consell nacional, el mateix Oriol va dir que es faria. La direcció ja dirà com. El que em fa patir és que aquest debat no creixi dins la CUP i els Comuns. Si no ho fem, quan Feijóo hagi creat els cos d’alta inspecció educativa per aplicar totes les sentències del TSJC contra el model català d’educació, o quan Vox tingui una o dues vice-presidències, tot seran presses i les cúpules dels partits seran les primeres interessades a crear estructures d’unitat popular i electoral. És possible que se’ns digui: com és que no ho vau intentar abans?

—I si la militància d’ERC ho tomba?
—Si ho tomba, doncs a pencar en pro dels que han guanyat, sense renunciar a convèncer-los més endavant. Sóc una persona orgànica i d’ERC, n’estic molt orgullós.

—La vostra proposta no sembla la mateixa que la de Gabriel Rufián.
—A Rufián l’admiro per moltes coses. Mai un militant d’ERC no havia tingut tanta estima fora dels Països Catalans. Ha sacsejat l’escaquer. No hi veig cap contradicció. A les eleccions espanyoles voldria un front d’esquerres al Principat, liderat per Rufián. Actuaria com un mirall perquè hi hagués un front d’esquerres espanyol. Ja va passar. Aquí es deia Front d’Esquerres i allà es deia Frente Popular. Podríem ajudar-nos els uns als altres. Seria un orgull que un militant d’ERC anés a Sevilla a donar suport en un míting a la gent del Front Popular espanyol i que aplaudissin. Hem d’anar creant una cultura d’alternativa republicana.

—Si no fos viable, us imagineu Rufián de candidat del front espanyol i deixant ERC?
—No, impossible. Impossible.

—Creieu que no ho faria?
—No, en absolut. Fins i tot em resulta una mica insultant que de vegades corri aquesta brama. Nosaltres tenim una concepció ibèrica, o almenys jo la tinc, la vaig mamar a casa i a la cultura d’ERC. Corre la idea de per què hem d’anar a salvar les esquerres espanyoles. Fins i tot algun dirigent d’ERC n’ha fet esment.

—Elisenda Alamany.
—No ho sé, però corre segur. Amb les esquerres espanyoles hi ha una cultura de fraternitat. Fins i tot, només per qüestions estrictes d’interès, no ens podem desentendre de l’estat de salut de l’esquerra espanyola. En el llibre explico que alguna vegada havia tret una bandera republicana espanyola i al partit hi havia hagut gent que s’havia posat histèrica.

—Perquè és espanyola.
—Sí, però els nostres avis van morir a l’Ebre amb aquesta bandera. D’entrada, no és la meva. Ho són les quatre barres i l’estelada. Però no és una bandera qualsevol. Som molt estrictes amb segons què, però el nacionalisme català va ser fundador del règim borbònic del 78. Es va crear amb el suport de CiU. Roca i Junyent, pare de la pàtria. Puc dir-ho perquè no vaig votar sí a la constitució i no era fàcil perquè coincidíem amb els feixistes. Ens van negar la possibilitat de decidir si volíem república o monarquia.

—Heu desobeït al congrés espanyol i us han expulsat perquè parlàveu català. Rufián va ser el primer a poder-hi parlar català i després ha fet servir molt el castellà. No ho veieu contradictori?
—No gens, en absolut. He conegut irlandesos independentistes que no parlen gaèlic. Per a mi, fer independentisme en castellà és bàsic, clau. Tant de bo tinguéssim dues dotzenes de Rufians.

—Però aquests independentistes no entenen també el català?
—Hem de ser eficaços. Què és important? Hem aconseguit el dret de parlar en català. I justament perquè en tenim el dret, faig servir, si em convé, el castellà. L’independentisme no ha de tenir només com a leitmotiv la llengua, i més ara en una Catalunya on se’n parlen dos centenars. El català és la llengua del país, hauria de ser la llengua comuna, i a partir d’aquí utilitzar el castellà també és convenient.

—No és renunciar al català com a llengua de cohesió?
—No, en absolut. No ens podem de posar tan…

—Us ho pregunto perquè el debat hi és.
—Serà la llengua comuna si no renunciem a parlar la llengua, si ens convertim en agitadors culturals i si a més a més som capaços de fer-ho tot amb empatia i seduint. Jo sempre parlo en català i quan algú no m’entén, li dic: vols que t’ho digui a poc a poc? I algú diu: sí, però és que és cansat. I per què hem de ser simpàtics? Perquè som catalans, i ho tenim tot a la contra. En aquest sentit, jo diria: com pot ser que encara hi hagi tan pocs voluntaris lingüístics? Assumir la catalanitat vol dir això també. Hem de ser uns camàlics.

—Reconeixeu al llibre la feina de Joan Puig amb la piscina de Pedro J. Ramírez i el defenseu com a polític i activista. Al congrés d’ERC vau estar en sectors diferents…
—Sí, però Joan Puig i jo som amics. I potser no hem coincidit mai. A més, Joan Puig és un patriota. No ha defugit mai el conflicte i sempre ha estat al peu del canó. Només els amics i la família saben com va patir, perquè per enfrontar-se a Pedro J. Ramírez s’ha de tenir molt de valor. Molts companys del partit van ser injustos, perquè en feien befa, fins i tot del seu físic, més enllà de molta altra gent de fora. Curiosament, les persones que tenen més tendència a qualificar un altre company de friqui són els que m’han demostrat que defugen més la mobilització, ser presents on hi ha la lluita.

—Creieu que el partit s’ha cohesionat prou després de l’últim congrés?
—Em semblava que Oriol Junqueras, més enllà del seu prestigi intel·lectual, per la coneixença que té de la societat catalana i la dignitat amb què ha viscut la repressió, era una persona prou oberta per a entendre els debats que s’acostaven. Sembla que va voler fer una candidatura d’integració, no va ser possible. La direcció ha fet un gran esforç per superar tot aquell trauma. L’Oriol està absolutament legitimat per a ser el candidat d’ERC; tenim amb ell una gran oportunitat, com amb en Rufián. És important capitalitzar que és un home que ve del 2017, però amb això no n’hi ha prou. Projectar-se al futur és fer un discurs disruptiu. Ho és aquest, el de la unitat de les esquerres.

—Vau presidir la comissió de la veritat del cas dels cartells de Maragall. No hem sabut res dels expedients de la comissió de garanties. Heu defensat que s’ha de pronunciar.
—I tant, és que si no serà un frau.

—Hi ha reserves?
—No, ho explico. En els tres darrers consells nacionals hem demanat com estava el dictamen. Quan ho vaig reclamar a l’Oriol, la resposta va ser que la compliance del partit [l’òrgan que garanteix el compliment normatiu] no havia acabat la feina. La comissió de la veritat tenia com a funció aclarir els fets, però no tenia funció punitiva. Calia que aquest informe anés acompanyat del de la compliance perquè, amb els dos materials, la comissió de garanties emetés l’últim. Va respondre que s’anava fent. Vam demanar que es presentés al consell nacional i l’Oriol va dir que sí. En aquest últim consell nacional, ho vaig tornar a reclamar i sembla que es va enllestint. És bàsic tancar-ho. Dilucidar les responsabilitats i reparar, tal vegada, les persones que potser van ser agreujades injustament.