Joan Rabascall: “Veig Catalunya sense gaire empenta”

Joan Rabascall (Barcelona, 1935) és un dels artistes més internacionals que tenim, amb una trajectòria sòlida, marcada per una obra d’art irònica i crítica, que ha utilitzat tècniques i formats diversos. Aquest cap de setmana ha anat a Gant (Flandes) a inaugurar l’exposició “Resistència. El poder de la imatge”, una mostra col·lectiva, organitzada per la Unió Europea, que inclou vuit obres de la seva emblemàtica sèrie “Spain is diferent”, que a Barcelona no es va poder veure fins l’any 1976. Fem l’entrevista en línia perquè un entrebanc m’impedeix d’anar a París, on viu i on havíem previst de trobar-nos. Rabascall forma part de l’anomenat Grup Català de París, amb Miralda i Xifra i Dorothée Selz, més coneguts internacionalment que no pas ací. La seva obra, plena d’ironia, és un testimoni diàfan de l’època que ha viscut. El MACBA va presentar-ne una retrospectiva parcial l’any 2009, però seria molt interessant de veure tota la seva trajectòria a Barcelona. És una assignatura pendent. A l’entrevista parlem de l’obra, però també de més aspectes de la seva vida que ens ajuden a retratar-ne el recorregut. Enraonem de quan feia classes clandestines amb Alexandre Cirici a la ronda de Sant Antoni de Barcelona, de quan va conèixer Joan Miró i del paper fonamental del reconegut crític Pierre Restany en la creació d’aquest grup d’artistes.

—Aquest cap de setmana s’ha inaugurat a Gant l’exposició “Resistència. El poder de la imatge”, on es pot veure una part de la sèrie “Spain is diferent”. Una obra vostra és el cartell de l’exposició.
—Sí, s’hi exposen vuit peces de la sèrie “Spain is diferent”, de la col·lecció del MACBA. . És una sèrie que jo l’anava fent a París i la guardava a casa. Era evident que mentre vivia Franco no es podia ensenyar. Aquesta sèrie es va exposar just després de la mort de Franco, al principi del 76, a la Galeria G de Barcelona. En acabat, aquesta exposició va fer un recorregut per diversos llocs d’Espanya. Després de la mort de Franco era un moment que no se sabia ben bé que passaria, un moment entre l’esperança i l’espera. L’exposició de Gant és de la Unió Europea i la fa Europalia. Aquest any ha tocat a Espanya i els comissaris han volgut dedicar-la a l’aniversari de la mort de Franco. Han triat una sèrie d’artistes que van fer obra sobre el franquisme.

—“Spain is diferent” és  una crítica molt aguda al final del franquisme  i ensenyeu que darrere el progrés econòmic hi ha l’especulació, la destrucció del paisatge…
—Sí, és això. És una mirada del que passava, feta des de lluny, llegint els diaris, mirant la informació que tenia. Jo vaig viure el franquisme fins l’any 62, que és quan en vaig sortir amb una beca per anar a París. Aquesta sèrie ara està repartida entre el Reina Sofia i el MACBA.

—Després d’aquesta beca ja us vau quedar a fora. Actualment viviu a París.
—Sí, però jo sempre he vingut i he estat al corrent del que passava aquí.

—En una biografia vostra de Cirici Pellicer, explica que quan estudiàveu a la Massana, a final dels cinquanta, l’ensenyament era molt rígid i que a poc a poc hi va haver alguns canvis.
—No gaires, era un ensenyament basat en els oficis d’una manera tradicional; l’art modern quedava fora de les classes. Per exemple, a història de l’art no s’arribava mai a les avantguardes. Tot el que eren estils moderns no es tocava. Per sort, vaig fer un curset, totalment clandestí, amb Cirici Pellicer i allà em vaig assabentar una mica de l’art modern. La majoria de la gent jove als anys seixanta ja estava tipa de franquisme. Els estudiants de la universitat es bellugaven, tothom es bellugava. Tot era motiu de manifestacions esperant que la policia no t’agafés.

—On el vàreu estudiar aquest curs que fèieu amb en Cirici Pellicer?
—Era un curs que es feia en una escola religiosa a la ronda de Sant Antoni de Barcelona, la del Pare Profitós. Era completament clandestí. Es pagava una quota i hi havia lliçons d’història de Coll Alentorn, lliçons de literatura de Joan Triadú i la història de l’art la feia Cirici Pellicer. Vam aprendre molt de literatura, d’història i de l’art d’avantguarda.

—Aquests dies s’ha parlat molt del franquisme i poc de com afectava la cultura?
—En aquella època la cultura estava aturada. No hi havia ni diaris, ni revistes, només hi havia Serra d’Or. Jo vaig anar a una escola privada, però el programa era franquista i vaig aprendre el castellà com a idioma oficial. Vaig haver d’aprendre a escriure en català en classes clandestines al vespre, que estaven ben fetes i funcionaven.

—Alexandre Cirici Pellicer va ser una persona clau en la vostra vida i en la vostra generació?
—El vaig tenir de professor en aquest curset, però no hi tenia tracte personal fins que no vaig ser a París. Un dia vaig rebre una carta d’ell preguntant si el podia informar sobre les coses que fèiem un grup de catalans. Llavors, li feia arribar informació des de París. Un dia que vaig venir a Barcelona, li vaig telefonar i ens vam veure. A partir de llavors cada vegada que venia a Barcelona l’anava a veure i parlàvem d’art i de política, naturalment.

—I com va ser que vau conèixer Miró?
—Quan vaig arribar a París amb la beca, vaig conèixer a Antoni Miralda. Tots dos teníem una beca de la Diputació i anàvem a visitar galeries i museus junts. Vam trobar que els museus de París de l’època no estaven al dia del que es feia en art modern. Estaven molt atrotinats. I vam decidir de viatjar per Europa, per visitar altres museus. No teníem gaires diners i vam anar a Brussel·les i a Amsterdam fent autostop, i un estiu vam anar a Londres. Allà hi havia una retrospectiva de Miró a la Tate. Vam anar-la a veure i a la sortida se’ns va acudir deixar una nota amb l’adreça per a Miró dient que dos artistes catalans érem a Londres i havíem visitat  l’exposició. Un empleat ens va dir que la hi donaria, però nosaltres ens pensàvem que el paper aniria directe a la bassa. I no, al cap d’uns dies rebem un telegrama de l’ICA [Institute of Contemporary Arts], per a invitar-nos a la inauguració d’una altra exposició de Miró. Quan hi arribem ens diuen: “Ah! Vosaltres sou els amics del Miró?” Ens vam quedar ben parats [riu].

—Quina sorpresa!
—No el coneixíem, allà el vam conèixer, era un home molt generós. Hi havia la seva dona, Llorenç Artigues, el director de l’ICA, artistes i crítics. Era una pre-inauguració d’una exposició de gravats paral·lela a l’exposició de la Tate. Hi havia poca gent i seleccionada. Vam passar-hi una estona i quan marxàvem va venir el director, Roland Penrose, i ens va dir: “Espereu, que hi ha un problema de dates.” I nosaltres vam dir: “Què vol dir això?” Se’n va i ens envia la secretària general, Julie Lawson, amb una agenda i diu: “Bé, ara hem de concretar en quines dates voleu fer l’exposició.” I ja pots imaginar com ens vam quedar. I sí, sí, vam concretar dates i en Miralda va fer una exposició personal i jo una altra.

—Sense dir-vos-ho, us va organitzar una exposició?
—No només a nosaltres. Miró ha estat sempre molt atent amb els joves i els ha ajudats sempre que ha pogut.

—Després hi vau tenir més contacte?
—Vaig tenir-hi un contacte perquè col·laborava amb una revista catalanista, independentista i republicana, que es deia Som. I li vaig demanar una portada per a la revista. La va fer i la va enviar.

—Aquesta exposició us devia marcar molt.
—Nosaltres només havíem fet una petita exposició a Amsterdam i començàvem la carrera. Naturalment, ens va ajudar molt. L’institut d’Art Contemporani de Londres tenia un prestigi i, és clar, quan a les galeries de París ens preguntaven on havíem exposat i els dèiem que havíem exposat a l’ICA, era una referència important. Normal!

—A la vostra obra sempre hi ha denúncia, sempre amb una mirada irònica, una mirada crítica.
—A la història de l’art sempre hi ha hagut crítica. N’hi ha prou de recordar tota la sèrie dels gravats de Goya. Sempre hi ha hagut algun artista que ha protestat. En el cas d’Espanya, hi va haver alguns artistes que van fer coses.

—Ara penso en els valencians de l’equip Crònica i tants altres.
—L’equip Crònica els vaig conèixer quan van venir a París. Els servia de guia i intèrpret. Eren molt bona gent.

—Heu estat un pioner en la crítica de la societat de consum, que en dèiem llavors, i que ara seria el capitalisme salvatge…
—Quan vaig començar no era moda consumir, ara sí.

—Ara és moda i cada dia triomfa més. Com ho veieu?
—Malament, malament. Ha triomfat com a idea, la gent és addicta al consum. Som en ple capitalisme, encara que sigui decadent. Cada vegada la gent té més tendència a comprar i llençar. Hem de fer un canvi, tothom sap que s’ha de fer un canvi per la qüestió del clima, etcètera. S’han de fer esforços col·lectius, és a dir, en l’àmbit polític, però també personals. Canvis a escala de cadascú. És molt difícil de fer, i difícil de fer entendre, que cada un de nosaltres té la responsabilitat amb el seu temps i amb el canvi climàtic que es produeix.

—En el terreny ecològic també vàreu ser pioner, fent obres que eren una crítica contra l’especulació del terreny i el turisme. Quan ho fèieu gairebé no existia ni la paraula “ecologia”.
—Sí, des del punt de vista d’ara, ho pot semblar, però era el que passava. Jo en aquell moment també vaig fer la sèrie de la Costa Brava, que és una obra sobre els problemes que ha produït el turisme de masses.

—En la vostra obra heu criticat molt la publicitat. La promesa de felicitat de la publicitat anul·la el pensament?
—Naturalment. La gent no s’adona que contínuament rebem informació que sembla informació, però que amaga la publicitat. I això és perquè la gent continuï a consumir. La gent no en té consciència, d’això. Sempre hi ha productes nous que diuen: això ho arregla tot, i després no arregla res, però ja s’ha venut. La publicitat és un sistema que fa funcionar el capitalisme i el capitalisme vol vendre.

—La felicitat és l’ham?
—La gent es pensa que consumint és feliç, però la realitat no va per aquí.

—En la vostra obra heu treballat molt amb el collage i sempre utilitzeu imatges que ja existeixen. Per què?
—Sí, jo volia i vull el reflex de l’època que visc.

—També heu estat molt crític amb la manera com la publicitat ha tractat la dona?
—És clar, la dona hi surt moltíssim, en publicitat. Ara hi ha crítiques, però durant molts anys un cert tipus de dona ha servit per al consum. Ara, encara es fa servir, per exemple, en els salons que presenten novetats de cotxes: sempre hi ha hostesses al voltant que no serveixen de res. La dona es fa servir de decoració per a vendre el cotxe. I encara que es critiqui, això continua existint.

—Bona part de la vostra obra també és una crítica a la televisió.
—La televisió ja no és d’actualitat perquè internet ho ha canviat. El fort de la televisió va ser la segona meitat del segle XX, quan tothom tenia televisió a casa i tothom s’alimentava amb la televisió. Ara les pantalles s’han multiplicat i la televisió s’ha difós, ja no és el que era al segle XX.

—L’última exposició que vàreu fer a Madrid es deia “Tout va bien”. Sempre sou molt irònic. Com l’hem de llegir aquest “Tot va bé”?
—És un títol per a dir que tot va bé, però mireu què passa… [riu].

—Allà vau exposar la vostra col·lecció de televisions petites? Quantes en teniu?
—Un centenar, però això també s’ha acabat, perquè ara ja no es fabriquen aquestes televisions. Això era al segle XX, quan la televisió era una cosa, un moble important a cada casa. Ara hi ha moltes pantalles i la televisió és una més.

—Una de les vostres obres més populars és l’Atomic Kiss. Fins i tot, el MACBA n’ha fet samarretes, bosses…
—Té molt d’èxit aquest obra. És de l’any 68 i ja sabem què va passar aquell any, amb totes les grans manifestacions d’estudiants al món. L’any 68 era una època de crisi en què es parlava molt d’una possible Tercera Guerra Mundial, és per això que hi surt la bomba atòmica.

—Ara se’n torna a parlar molt, de la Tercera Guerra Mundial.
—Se’n torna a parlar seriosament…

—S’ha dit que en la vostra obra hi ha una recerca de la traïció de la imatge. La imatge ens traeix?
—Ah, depèn de quina. Normalment, una imatge sola no vol dir gaire cosa. És en el text que s’hi afegeix que es poden dir moltes coses. Es poden dir veritats i mentides. A la meva obra hi ha la imatge mediatitzada, que és aquella a la qual es poden fer dir moltes coses que no diu. Actualment, és el triomf de la imatge amb fake news, o sigui de la imatge que es transforma, que se li fan dir coses que són el contrari d’aquesta imatge. S’ha arribat al màxim de la histèria en la imatge.

—Per què dieu la “histèria” de la imatge?
—Perquè hi ha molta gent que no està al corrent del que passa, no llegeix els diaris i troba llocs per internet que difonen notícies falses amb imatges falses, i amb la intel·ligència artificial encara més. Això molta gent s’ho empassa com si fos de veritat. És una intoxicació.

—Aquí, a Barcelona, l’any 2009 es va fer l’exposició retrospectiva de la vostra producció del 1964 al 1982. Hi va haver gent que va considerar que abastava un període massa curt, no?
—Això no és culpa meva, és el MACBA que ho va decidir així. Jo en puc fer una a partir del 1982 si volen [riu].

—Seria interessant, la part més recent de la vostra obra s’ha vist poc aquí. Heu fet exposicions a la Fundació Suñol, a la Virreina, a diversos llocs, però no s’ha fet cap exposició àmplia com es va fer a Madrid l’any 2020. Espereu veure la segona part d’aquella primera retrospectiva, és a dir de 1982 fins ara? Us agradaria?
—No crec que ho facin. No depèn de mi. Ara, sí, es pot fer.

—El vostre grup d’artistes –Miralda, Xifra i Dorothée Selz– sou més coneguts a fora que aquí.
—Hi ha més reconeixement internacional que nacional. El 2017 vam ser a la Biennal de Venècia, amb una sala amb obres de tots, i també amb la pel·lícula de Benet Rossell. Ara el MACBA crec que farà un homenatge, que no sé com sortirà, perquè no m’hi he implicat i no en sé gairebé res. Fa anys al MACBA hi va haver un intent de fer una cosa i una publicació. Era el moment en què Bartomeu Marí va haver de plegar i se’n va anar tot enlaire.

—El reconegut crític francès Pierre Restany va ser decisiu per a la formació del grup?
—Si el nom de Grup Català de París va ser inventat per Alexandre Cirici, el paper de Pierre Restany va ser important per a la reunió de tots. El primer que va conèixer Restany va ser Miralda i jo a través seu. L’any 1966, tenint un projecte d’exposició a la galeria Zunini, li vaig demanar un text per a un full d’invitació – cartell que es volia editar (sense gaires esperances d’obtenir-lo per part meva). Va dir-me: “Me’n vaig de viatge aquesta setmana, però te l’enviaré abans de marxar.” La setmana següent el rebia per correu. Així va començar la nostra amistat: una gran conversa que vàrem mantenir fins al seu traspàs. Per una altra banda, Jaume Xifra, que havia arribat a París abans que nosaltres i no ens coneixia, va connectar amb Restany, que li va recomanar d’anar a veure la meva exposició a la Galeria Zunini. És així que una tarda que jo era a la galeria, va entrar un desconegut dient-me que era català, artista, que venia de part de Restany i que es deia Jaume Xifra. Així es va formar més tard el grup amb Dorothée Selz, aleshores parella de Miralda. Restany va tenir la intuïció de reunir-nos. Més tard, amb motiu dels cerimonials, Alexandre Cirici, des de les pàgines de Serra d’Or, va batejar-nos Grup Català de París, nom reprès immediatament per Maria Lluïsa Borràs i més historiadors. Aquest és el nom que ha quedat per sempre més.

—Com us definiríeu com a grup?
—No ens vam definir mai. Com he explicat, nosaltres no ens vam posar mai cap nom. Érem un grup de geometria variable. És a dir, un grup de quatre persones de base, però que cada vegada que fèiem una cosa convidàvem altra gent que s’hi impliqués, o sigui, un músic o un escultor o un arquitecte… No érem un grup tancat.

—Què us unia, a part de l’amistat i la ironia?
—És important dir que era una època post-68, en la qual molts artistes tenien consciència que s’havia d’anar a buscar un públic, fins i tot al carrer. Volíem fer coses al carrer per a buscar un públic nou. Es volia que no tot l’art hagués de passar per les galeries i els museus. En aquella època hi havia un ambient de redefinir l’art. I és en aquest ambient que vam fer aquest grup.

—Semblava que era possible de trencar el circuit del mercat de l’art?
—Sí, aquesta era la nostra intenció i no érem nosaltres sols, érem molts artistes. Remarco que era el post-68, els anys setanta. Va ser un moment, va ser uns anys.

—I ara com el veieu, el món del mercat de l’art?
—El món del mercat de l’art cada vegada és més de mercat. Fa poc vaig anar a veure l’Art Basel a París, al Grand Palais. I cada vegada es venen coses més cares. Les galeries han de vendre coses cares per sobreviure, per pagar els lloguers i totes les despeses. Hi ha poc espai per a la gent jove que arriba i quasi no entra en aquest mercat. A part d’això, hi ha aquestes subhastes milionàries d’un Picasso, d’un Frida Kahlo, tants milions. És un món que cada vegada és més capitalístic. En referència al mercat, la gent jove ho té molt malament. Pel que fa a la producció, cadascú pot fer el que vulgui.

—Us heu pogut guanyar la vida com a artista?
—Sí i no. De mica en mica, sí.

—Entenc que heu pogut acabar vivint del món de l’art? Però que heu fet altres coses per a sobreviure. Publicitat?
—Publicitat no, no m’ha interessat mai, fer-ho seria anar contra mi mateix. He fet grafisme, compaginar revistes de cinema i coses així.

—Com veieu el nostre país?
—Bastant tancat, no hi veig gaire empenta. Veig Catalunya com si hagués quedat tancada en un provincianisme. O sigui, la gent es pensa que tot s’acaba a la frontera dels Pirineus. I actualment, en res hi ha fronteres, ni en l’art, ni en els mercats. Tot és el món, i penso que això no es veu. Barcelona en aquest moment no és gaire creativa. Per exemple, el Mobile, que té molt de nom, és una cosa que ve de fora, no és una creació de Barcelona. No és com la Triennal de Milà, que la fan allà i es veu què fan. El Mobile ara el fan a Barcelona, però qualsevol dia es pot fer a Madrid o on sigui. Veig que els artistes joves no es mouen i és molt important veure l’art en directe. Una cosa és veure una pintura en una postal, que és molt interessant, i una altra és veure-la de veritat. Cal llegir Walter Benjamin, que ho explica molt bé.