Josep Guia: “Em mantinc en la tesi: dels Països Catalans n’acabarem dient Catalunya”

Josep Guia i Marín (1947) és un independentista dels històrics. Militant, dirigent i ànima del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). Doctor en matemàtiques i filologia de la Universitat de València, ja jubilat, ha estat detingut unes quantes vegades i ha format part, entre més, del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i de Catalunya Lliure. Guia també ha estat editorialista de la revista Lluita i és autor de molts llibres d’assaig polític, juntament amb la seva dona, Maria Conca. Però, segurament, l’obra que l’ha fet més conegut és És molt senzill: digueu-li Catalunya, editat pel Llamp el 1985, i que va estar setmanes a la llista dels més venuts amb aquesta tesi: el nom que escau als Països Catalans és Catalunya i la nació es refarà de la mateixa manera que va néixer, des del centre (el Principat) cap a la perifèria (País Valencià, Illes, Catalunya Nord, Franja). Aquest dimecres, el president Torra conversarà amb Guia al Palau Robert de Barcelona per recordar els quaranta anys d’aquest llibre icònic. VilaWeb va fer-ho fa pocs dies via Zoom.

—El llibre És molt senzill: digueu-li Catalunya, fa quaranta anys. Per a qui no el conegui, quina és la tesi del llibre?
—Que a la Nació Catalana [Països Catalans], el nom que li escau més és Catalunya. Nom singular i femení, com totes les pàtries del món. Però no és només el títol, sinó l’estratègia. Tal com la nació es va fer de nord a sud i a les illes, ara ens hem de refer de la mateixa manera. Des del centre, on hi ha més potència. Però si hi ha hagut Renaixença a les Illes i al País Valencià és perquè va iniciar-se la Renaixença al Principat. I aquesta és la tesi del llibre.

—I el títol d’on surt?
—Estava agafat d’una novel·la de Pedrolo, que es diu Acte de violència, que conta una vaga general amb l’eslògan “És molt senzill, quedeu-vos tots a casa.” I un dia apliquen allò i cau el règim. “És molt senzill” està manllevat de Manuel de Pedrolo.

—Quants llibres vau arribar a vendre?
—L’editor era Enric Borràs, de l’editorial El Llamp. Pare del Jordi Borràs, el fotògraf, i de l’Enric Borràs. I no m’ho explicava. No sé si en fèiem uns 2.000 de cada edició. I va arribar a fer la cinquena edició. Després va haver-hi una edició posterior, l’any 1997, que la va fer Costa-Pau, que li va traure “és molt senzill” i era només Digueu-li Catalunya.

—Per què va treure “és molt senzill”? Hi esteu d’acord?
—No, no hi estic d’acord. Era molt més bonic amb “és molt senzill”. Però ja saps que els editors manen molt a l’hora de posar títols. Deia que els títols curts venen més.

—A la introducció d’aquesta darrera edició de Costa-Pau hi ha els elogis de Pere Calders, Joan Triadú i Josep Maria Espinàs.
—Aquests comentaris elogiosos, sobretot de Pere Calders i Joan Triadú, em van fer molt de goig. I, com a anècdota, la de ton pare [Ramon Barnils], que en el seu estil càustic, va dir: “Tens tota la raó, Pep, però ara calla.” Ara calla perquè no tot l’independentisme s’hi va abocar.

—L’article Tens raó Pep i ara calla (El Temps) l’he llegit i al final ve a dir que tampoc és tan senzill que en diguem Catalunya, de tota la nació. Això et serveix, diu, per a una minoria, però la gran massa de la gent potser no us seguirà.
—Això era. Però fixa’t, a la gent del Principat, dir que Catalunya és més gran encara, si té sentiment patriòtic, això no li fa mal. Pensant en les Illes i el País Valencià existia eixa prevenció, que sí que existeix. Però no és que existeixi la prevenció al mot Catalunya. També existeix al mot Països Catalans. Ens va igual de bé o igual de malament.

—El llibre també diu que és tan difícil de convèncer a un de Castelló de la Plana que és valencià com que és català. Tant per tant, el convencem que és català i no valencià.
—És això. Exacte. A més, a Castelló de la Plana, en aquella època, les matrícules ja portaven la CS, que volia dir Catalunya del Sud.

—Però el fet és que quaranta anys després no en diem Catalunya, dels Països catalans.
—Ho acabarem fent. Si vas pel món, i tu has recorregut segurament més món que jo, per a dir d’on ets has de dir que ets de Catalunya. Has de simplificar.

—Per tant, us manteniu en la tesi?
—Sí, jo em mantinc en la tesi: dels Països Catalans n’acabarem dient Catalunya. El plural de països arriba a fer més nosa que servei. El que passa és que jo use tota la terminologia possible segons el lloc, la circumstància i el registre. Últimament, utilitze més nació catalana completa.

—Per què molesta el plural?
—Perquè hi ha gent que agafa Països Catalans i al davant posa la paraula diferents. Diferents Països Catalans. Amb diferents ritmes. I no sap parlar del plural sense afegir la paraula diferent. I això en el singular no passa.

—El Jem Cabanes, corrector de VilaWeb, deia que si tots som catalans, com n’hem de dir dels que viuen al Principat? Catalunyesos. De catalans, n’hi ha de valencians, mallorquins, catalunyesos, etc.
—Crec que no cal. El que hem d’anar és a la senzillesa, a l’economia del llenguatge. Ja ho deia Fuster. Dir català, i després afegeix el comarcal. Jo sóc català de València, sóc català de l’Alcoià, etc.

—Passats quaranta anys, la nació completa la veieu més forta o més feble?
—Això puja i baixa, com tot.

—Fa quaranta anys, com vau gestar el llibre?
—Jo venia de la Universitat Catalana d’Estiu i vaig fer el llibre d’una revolada. El 1985, en Lluch [Ernest] em solta: “Ui, Pep, parles de Principat? Feia anys que no sentia jo parlar en terminologia fusteriana.” I allò, per a mi, va ser un esperó per a fer el llibre amb la terminologia, diguem-ne, més radical.

—Ernest Lluch és qui us va donar l’impuls per a fer el llibre?
—Ernest Lluch i el jovent que vaig veure a la Universitat Catalana d’Estiu. Totes dues coses van confluir per a fer el llibre i proposar aquesta terminologia i el que hi ha al darrere de la terminologia. Això va anar resistint força bé durant la dècada dels vuitanta. La Fundació Bofill tenia uns percentatges pròxims al 20% de sentiment independentista en la Catalunya autònoma. La reforma política de l’estat espanyol estava feta contra els Països Catalans, allò anava distanciant-se. Les autonomies han contribuït més a la dispersió de la unitat nacional catalana que no a la unitat, a la confluència. I aleshores arriba el boom independentista del 2009-2010. He conegut, dintre del Consell de la República, representants de 40 anys i 50 que són independentistes, però no havien caigut en la unitat nacional completa. Com deia Joan Coromines: “Fins que no he baixat del País Valencià, no he tingut consciència completa de la nació catalana.”

—A l’acte de dimecres amb el president Torra, què direu?
—Parlaré d’un altre aspecte que no el vaig tocar en el llibre, però després m’ha preocupat molt: el contingent humà català. No són tan importants les institucions, que també ho són, o el territori: allò que és important en una nació és el contingent humà. El contingent humà que es considera nacional català. I a l’hora de refer-nos, està allò del centre de la perifèria, però hi ha un altre aspecte i és que ens hem de refer per la base. No és tan important que, de tant en tant, els dirigents facin una reunió per la cúspide de Països Catalans i treguin un petit manifest. El que cal per a la unitat nacional és que s’ajunten per la base. I això passava en la Universitat Catalana d’Estiu, en l’aplec del Puig, a la Setmana Cultural dels Premis d’Octubre. Venia gent de tot arreu i convivia. I això sí que fa una solidesa forta per a la nació. A la Fundació Llull d’Acció Cultural, Òmnium i Obra Cultural Balear, ho vaig dir un dia. Heu de fer colònies, heu de fer trobades perquè la gent vaja i s’ajunte, de tots els territoris, i que es facen amics i que facen l’amor i que es facen matrimonis. Poseu un valencià en la vostra vida, poseu un mallorquí en la vostra vida, o al revés: poseu un del principat a la vostra vida. Això és importantíssim, aquesta fusió per a la base.

—Per cert, d’on us ve l’activisme polític? A casa ho vau mamar, això?
—No, no. Ma mare és castellana, de Ciudad Real. María Luisa Marín. Tia del Manuel Marín.

—Manuel Marín, el ministre socialista?
—I president de les corts. El que va negociar l’entrada de l’estat espanyol al mercat comú. Tenia, el meu cosí, una certa sensibilitat. Una certa, només, sensibilitat. A casa meua la llengua era el castellà. Mon pare era d’Alzira, ma mare de Ciudad Real. El meu català ve de Beneixama, poble de l’Alcoià d’on és la Maria Conca, la meua dona. Jo vaig viure allí de menut perquè mon pare va caure malalt i ens n’anàrem tots al poble. I vaig viure allí entre els tres anys i els 14 i aquest és el meu català sociològic.

—Els vostres pares us parlaven en castellà?
—Sí, però, clar, en el carrer parlava català. I després, quan ja ens hem fet grans, els meus germans i jo ens hem passat tots al català. Tinc un germà segon, que és capellà, i un germà tercer, que és també professor d’universitat. També està jubilat.

—I ara tots tres us parleu en català?
—Sí, senyor. I és fàcil i possible.

—A què es dedicava, el vostre pare?
—Mon pare era farmacèutic i químic. En la Universitat de València hi havia una farmàcia al servei de tots els empleats i tots els funcionaris i treballadors de l’ajuntament. I també feia classes en l’Escola Pia com a professor de química. Jo he viscut tota la vida, excepte el període de Beneixama, que anàvem i tornàvem de Beneixama, en aquesta casa de València que veus. És la casa on he viscut sempre.

—I qui va ser el vostre mentor?
—Un capellà d’Algemesí de l’Escola Pia, que ens explicava coses del temps de la República. L’any 62, per exemple, jo tenia 14-15 anys, ell ens explicava que hi havia un llibre que es deia El País Valenciano i un altre que era Nosaltres els Valencians.  Es deia Amadeu López Bonboí. És qui em va iniciar en el valencianisme. Recorde una anècdota boníssima, quan el dia 9 d’octubre ens va portar a veure la processó cívica. I quan passava la comitiva, mig burleta, va dir: “I ara vénen les forces d’ocupació.” És la primera vegada que vaig sentir parlar de forces d’ocupació.

—I, políticament, com eren els vostres pares?
—Era una família benestant, conservadora, de missa, però sense cap militància forta, diguem-ne, ni franquista ni res per l’estil.

—Vau militar al PSAN molts anys. I, finalment, la segona dècada del segle XXI el partit abaixa la persiana i surt del registre de partits. Per què?
—Doncs perquè ja ens faltava nova energia per a tirar endavant. I, d’altra banda, la lluita independentista ja s’havia fet enorme. Ja no érem estrictament necessaris. Després sí que m’adone que per a defensar l’opció del marxisme d’alliberament nacional podia ser interessant encara aquesta opció. Perquè es troba a faltar. Al País Valencià, en les manifestacions del 9 d’octubre, en la legislació del 25 d’abril, i en aquestes de la dana, difícilment veus estelades.

—Una de les coses que m’han impressionat més ha estat veure que el marxista PSAN va pactar amb Joan Laporta a Barcelona. Laporta, marxista, no seria.
—No. I Puigdemont tampoc. I també li van donar suport. Ja no com a PSAN, sinó jo personalment. A veure. L’any 85, a banda del llibre, dins del Moviment de Defensa de la Terra, van fer la proposta de tirar endavant un front patriòtic, o front d’alliberament nacional. Som els primers que vam teoritzar que per a arribar a la independència fa falta allò que ara modernament es diu la transversalitat. Tots som necessaris per a arribar a la independència. I això, som els primers que ho vam dir. I dintre d’aquesta concepció, l’any 2010, apareix la Solidaritat Catalana per la Independència, amb Laporta, Uriel Beltrán, López Tena. Són lleugerament progressistes. I està d’acord amb una concepció de front patriòtic. Doncs li donem suport.