Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El grup de Ciutadans al Parlament Europeu ha tingut l’atreviment d’organitzar un acte (telemàtic) per parlar de rebel·lió i sedició quan és el partit que presideix la comissió que ha de decidir sobre la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. I ho ha fet, a més, amb un dels principals ariets de l’estat espanyol contra els presos i els exiliats, el fiscal del Suprem Javier Zaragoza, un dels protagonistes del judici contra el procés com a acusació. Aquest acte, amb el títol “Defensar l’estat de dret. Els delictes de sedició i rebel·lió avui”, i l’informe que el fiscal ha fet per a Ciutadans, deixa en una gesticulació impúdica l’aparença de neutralitat que havia volgut mostrar el president de la Comissió d’Afers Legals, Adrián Vázquez. Un argument més per als advocats dels exiliats per a denunciar el procediment del suplicatori. Però aquest acte, presentat per la diputada Maite Pagazaurtundua i fet amb la pretensió d’exhibir mà dura contra l’independentisme, ha tingut una nota dissonant en el seu convidat estrella, el fiscal François Molins, procurador general de la Cort de Cassació de França. Perquè la retòrica repressiva de Zaragoza, de Pagazaurtundua i de la jurista Elisa de la Nuez, també convidada, ha quedat frenada per la intervenció de Molins. Perquè no els ha seguit el joc i encara ha qüestionat de manera subtil la resposta judicial espanyola.

És cert que el ponent que tenien més ganes d’escoltar els assistents virtuals a l’acte de Ciutadans (la majoria membres i càrrecs del partit, a més de periodistes) era Zaragoza, però el partit havia presentat el fiscal Molins com el necessari suport qualificat internacional per a validar tot l’argumentari que volien desplegar. I Zaragoza, sobretot, volia transmetre tres d’idees. La primera, que els fets de l’octubre del 2017 van ser un cop d’estat i que constituïen un delicte de rebel·lió, per més que la sentència hagi acabat essent per sedició. Segona, que el codi penal espanyol no només no ha de suavitzar el tipus penal de la sedició, sinó que s’ha d’endurir encara més i que hauria d’incloure un delicte específic contra la convocatòria de referèndums (com ja va passar durant el govern d’Aznar) i un càstig penal més sever contra la desobediència dels mandats del Tribunal Constitucional. I tercera, la necessitat de reformar el sistema de les euroordres perquè siguin més fàcils les extradicions per delictes com la rebel·lió i la sedició.

El ressentiment de Zaragoza

Zaragoza encara està irritat per la denegació de les euroordres per part de Bèlgica i, sobretot, d’Alemanya. S’ha referit específicament (com ja va fer al començament del judici en el Tribunal Suprem) a la denegació d’extradició per rebel·lió del president Puigdemont per part del tribunal superior de Slesvig-Holstein. “L’espai europeu de seguretat ens ha decebut una vegada més, ha fracassat estrepitosament […]. Hem de millorar i adaptar el mecanisme de l’euroordre i evitar que qualsevol estat de la Unió es converteixi en refugi d’impunitat per a qui, amb instruments antidemocràtics, pretén d’atacar el sistema democràtic d’un dels seus membres.” Zaragoza pensa que el fet que en tres anys Espanya hagi estat incapaç d’aconseguir cap extradició dels exiliats catalans es deu a un problema de denominació del delicte (la rebel·lió o la sedició), és a dir, que es digués de la mateixa manera a tot arreu i que s’inclogués en la llista de trenta-dos delictes prevists en l’euroordre per a l’extradició, i al fet que hi hagi jutges que segons ell no volen cooperar amb l’estat espanyol.

La sedició no existeix en altres països, i menys encara la interpretació que n’ha fet el Tribunal Suprem espanyol en la sentència contra l’1-O, confirmant plenament que es tracta d’un delicte polític. Però Zaragoza ha insistit en la qüestió de la denominació, i s’hi ha enganxat els dits. Perquè el fiscal ha dit: “Allò que en la legislació penal espanyola s’anomena sedició, en altres països es denomina rebel·lió, com passa a Bèlgica o a França. Allò que a Espanya es defineix com a rebel·lió en altres països es denomina alta traïció, com el cas d’Alemanya o de Suècia, o com un delicte de complot o atemptat en el cas francès. M’imagino que el meu col·lega i amic, François Molins, explicarà aquest tema amb més detall.”

El fiscal François Molins.

En efecte, Molins ho ha detallat. I ha aclarit que la rebel·lió a França no equival a la sedició, perquè en el codi penal francès el delicte anomenat rebel·lió és aquell que en el codi penal espanyol seria el de resistència a l’autoritat. Molins ha saludat el seu “col·lega i amic” Zaragoza, amb qui van cooperar en “lluita antiterrorista” quan un era fiscal en cap de l’Audiència espanyola i l’altre era el fiscal general de París quan hi va haver els atemptats gihadistes del 2015. François Molins, nascut el 1953, és fill de Banyuls dels Aspres (Rosselló), però la seva trajectòria en la magistratura la va fer fora del país. Abans de ser el fiscal de París, va ser director dels ministres de Justícia Michèle Alliot-Marie i Michel Mercier, durant la presidència de Nicolas Sarkozy, com recorda Aleix Renyé en aquest perfil que li va fer all Punt Avui.

El codi penal francès i l’espanyol, equiparables?

No sembla pas que Molins, pel que ha dit avui, tingui cap mena de simpatia per l’independentisme, ans al contrari, però és molt rigorós. I aquest rigor és el que ha deixat una mica garratibat el somriure que tenia Pagazaurtundua d’haver escoltat De la Nuez i Zaragoza reblant el discurs de l’a por ellos judicial i la necessitat d’estendre’l per tota la Unió. François Molins no hi ha entrat gaire, ni en el joc ni en el relat, i ha fet un exercici ben simple; en la intervenció: definir, delicte per delicte, en què consisteixen l’atemptat, el complot, la insurrecció i la usurpació, que són aquells que es poden assemblar més a la rebel·lió en el codi penal francès. “Sí que tenim delictes per a reprimir un atemptat contra la unitat de la República. Hi ha l’atemptat o el complot, quan es posen en perill les institucions republicanes”, ha dit. Requereix violència, aquest tipus penal, i ha posat l’exemple de les accions terroristes. Així mateix, ha recordat que la jurisprudència precisa que el càstig no es pot aplicar quan són actes discursius.

També requereix violència la insurrecció, definida com la violència col·lectiva que vulgui fer perillar la integritat de la República, i arriba a especificar les formes de participació, tant si és la construcció de barricades o trinxeres, com la destrucció d’edificis o instal·lacions, el suport logístic als insurgents, les reunions amb ells o la possessió d’armes. I encara esmenta el delicte d’usurpació de comandament militar, que Molins equipara amb el cop d’estat del 23-F.

L’exposició que fa és força clara, i allunya, sense dir-ho explícitament, la pretensió de Zaragoza de fer una equiparació de tots dos codis penals per a uns mateixos fets. Perquè a diferència d’allò que diu el fiscal espanyol, el problema no rau en la definició ni en el nom que té un delicte, sinó en els fets que són punibles. I en relació amb això, François Molins explica que les “vel·leïtats separatistes” a l’estat francès no es van enfocar penalment des d’un punt de vista polític, sinó de “violència terrorista”. Per això tenen aquestes definicions els delictes d’atemptat, complot, insurrecció…

Encara hi ha una altra diferència colpidora que Molins ha volgut destacar en la seva intervenció, sense que res ni ningú no li ho demanés: “Vull insistir en un aspecte –ha dit–, que aquestes infraccions a França no són circumscrites a un règim jurisdiccional particular.” Tota una galleda d’aigua freda per a Zaragoza, fiscal en cap durant anys en un tribunal especial, o d’excepció –l’Audiència espanyola– i fiscal al Tribunal Suprem, quan aquest tribunal ha actuat en el cas dels presos polítics catalans com un tribunal especial. Vegeu, si no, què ha dit fa poc la justícia belga sobre la competència del Suprem per a demanar l’extradició de Lluís Puig i jutjar-lo.

Doncs bé, François Molins ha explicat això: “A França, en l’àmbit terrorista tot va parar a les jurisdiccions ordinàries. Tot això que he dit és de competència del dret comú. És a dir, si a Bretanya hi ha un moviment separatista, i si comet les infraccions que he dit, aquests delictes els tractaran les jurisdiccions de dret comú.” A l’estat espanyol, els presos no van ser jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sinó que ho va assumir el Suprem contra el dret del jutge natural i contra el dret de la segona instància judicial.

Finalment, Maite Pagazaurtundua ha traslladat a tots tres ponents una mateixa pregunta: si la justícia europea hauria pogut intervenir directament a Catalunya contra l’independentisme en cas que l’estat espanyol no hagués aplicat el 155 i no hagués empresonat els dirigents independentistes. Tant Elisa de la Nuez com Zaragoza han trobat la pregunta una mica extravagant, i han respost com han pogut que no creien pas que hi hagués hagut cap possible intervenció. En canvi, Molins ha respost que en el sistema d’euroordres sí que es podria canviar la llista dels delictes comuns pels quals es tramita una extradició. Però s’ha aturat, ha vacil·lat, i ha afegit: “A França no és possible d’acceptar una extradició per un delicte polític. I com que no hi són, en la llista comuna, hi ha un obstacle per a la lluita per l’estat de dret i la protecció de la república.” I just en aquell moment li ha fallat la connexió. Pagazaurtundua, Zaragoza i De la Nuez s’han acomiadat, fins a una altra ocasió.

Podeu veure l’acte sencer en vídeo ací.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.