Javier Borràs: “Trump destrossa moltes coses i el temps que es trigui a reconstruir-les l’aprofitarà la Xina”

La setmana passada la Xina va acollir dues cimeres internacionals, l’Organització de Cooperació de Xangai i la celebració del vuitantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial. Totes dues van deixar imatges reveladores per a interpretar com es va movent el paisatge geopolític. El president xinès, Xi Jinping, va encaixar la mà amb el rus Vladímir Putin, amb l’indi Narendra Modi i amb el nord-coreà Kim Jong-un, i així va exhibir al món com es va bastint potser un nou eix, encara verd però assedegat d’aprofitar la desorientació de la Unió Europea i el terrabastall de Donald Trump als Estats Units. En parlem amb Javier Borràs Arumí, investigador del CIDOB especialista en la Xina i en l’impacte de les tecnologies emergents en la democràcia i la competició geopolítica.

—Per què han estat tan importants les dues cimeres d’aquests dies a la Xina?
—El fet més transcendental ha estat la fotografia de Xi Jinping, Vladímir Putin i Narendra Modi junts. La peça que ho desencaixa tot és la de Modi. L’Índia era, per als Estats Units, l’esperança d’una potència asiàtica que pogués rivalitzar amb la Xina. Modi no va voler fer explícit que donaria suport a Donald Trump per al premi Nobel de la pau i, després d’allò, hi ha hagut un trencament. Els indis tenen molt arrelat el sentiment que són independents d’occident i que ni Europa ni els Estats Units no els han de dir què han de fer, i ara sembla que el rebuig a Trump ha crescut. La fotografia amb Xi i Putin és una manera d’enviar aquest missatge.

—Tot i això, fins fa relativament poc les relacions de l’Índia amb la Xina no eren bones, tampoc. Què ha passat?
—De fet, amb qui l’Índia ha tingut més bones relacions ha estat amb Rússia, i abans amb la Unió Soviètica. Rússia ha estat el principal proveïdor d’armes a l’Índia; molts indis tenen la sensació que els russos sempre els han fet costat i que la guerra d’Ucraïna no els ho pot fer oblidar. De seguida que es van independitzar, la relació amb els Estats Units va ser difícil perquè el model indi era socialista, i amb la Xina hi ha tensions més estructurals per la frontera a l’Himàlaia. Les relacions havien empitjorat: van arribar a tancar els vols, l’Índia va vetar TikTok i unes quantes xarxes socials xineses… Però els últims mesos havien fet passos per a llevar tensió a la relació. No és un canvi sobtat per una topada personal amb Trump, sinó que les relacions amb Xi ja milloraven i Modi ha aprofitat el moment.

—I, doncs, abans de la topada amb Trump què va desllorigar la mala relació?
—Els últims anys, tots dos han vist que hi ha una connexió econòmica molt forta, i que aquesta situació de confrontació territorial, en què cap dels dos no vol cedir, porta una tensió que és perjudicial en altres àmbits. El canvi ha estat el paper dels Estats Units. L’Índia té una política exterior multialineada, juga amb diferents potències alhora, però últimament s’acostava als nord-americans, comprava més armes a occident… Ara es comença a veure que potser no era definitiu. Els alts funcionaris dels Estats Units i de l’Índia havien fet molta feina per acostar-se, però la personalitat de Trump l’ha desfeta.

—Si són canvis agreujats per la personalitat de Trump, fins a quin punt són definitius i fins a quin punt són transitoris?
—Per una polèmica, no crec que l’Índia trenqui relacions amb els Estats Units. Ara: Trump potser es pensa que ho pot arreglar en dos dies i em penso que no. Hi ha hagut una ferida. Els indis són força nacionalistes, de vegades més recelosos d’occident que no pas els xinesos. Als Estats Units se’ls va disgregant tot. Els demòcrates, i molts analistes, consideren que els Estats Units només es podran enfrontar a la Xina si mantenen un bon sistema d’aliances, cedint en alguns àmbits respecte dels seus aliats, però alineant-los per a contenir la Xina. Trump, no: transmet als aliats que són vassalls, els fa xantatge, els amenaça, i per tant és menys fiable. A la història hi ha dinàmiques de fons, però els individus compten, també. Potser són quatre anys de Trump, però quatre anys en un moment com el d’ara, en què ens hi juguem moltes coses, poden ser quatre anys molt determinants. Trump destrossa moltes coses i el temps que es trigui a reconstruir-les l’aprofitarà la Xina.

—Sobretot si dins els Estats Units no hi ha una estratègia coherent.
—Demòcrates i republicans estan d’acord que la Xina és l’enemic. La diferència és tàctica. Mirem-ho amb la tecnologia. Biden creia que els Estats Units, tots sols, no podien contenir la Xina. Per això va fer aliances amb els socis europeus perquè no hi arribessin les maquinàries i va imposar controls d’exportacions en semiconductors. Funciona a curt termini, però els crítics de Biden deien que, a la llarga, incentivaria la Xina a crear els seus xips domèstics i els seus ecosistemes d’empreses. Té sentit i, de fet, ha anat passant. La tàctica de Trump ha estat de tornar a exportar molts xips que Biden havia restringit. Potser hi ha una opció que té més sentit que l’altra, però si vas d’una banda a l’altra tot és més complicat.

—Xi aspira que la Xina tingui un paper director de totes aquestes potències amb què es va aliant, o simplement a tenir-hi bona relació?
—Molts acadèmics i think tanks xinesos, fins i tot alguns dirigents, són bastant cautelosos a l’hora d’afirmar que la Xina pugui superar els Estats Units en l’àmbit econòmic o el tecnològic. Bastant més cautelosos que no pas molts analistes nord-americans o europeus, que diuen o bé que la Xina és un gegant amb peus de fang que s’ensorrarà tard o d’hora, o que ja és una superpotència que ja no podrem derrotar mai. Ells mateixos, en canvi, reconeixen que són una potència en desenvolupament, amb un producte interior brut per capita similar al de Mèxic. Encara que tinguin una economia d’escala molt gran, una de les seues grans prioritats és que el desenvolupament dels ciutadans arribin als nivells d’Europa i dels Estats Units. Aquí encara tenen feina. I tenen problemes a l’exèrcit.

—Per què?
—És un exèrcit molt gran, però que no ha entrat en combat des del 1979. Xi ha hagut d’escapçar el ministre de Defensa i uns quants generals perquè hi havia un munt de corrupció. I tot plegat ha debilitat l’exèrcit. Hi ha qui ja dóna per fet que la Xina tornarà a agafar el seu lloc al món com si això volgués dir dominar-ho tot, però abans dels segles XVIII i XIX, quan la Xina era poderosa, era dominant a l’Àsia, no pas a tot arreu. Ells s’ho prenen amb calma. Volen debilitar el sistema d’aliances dels Estats Units, afavorir-ne un de més multipolar, més pluralista. Constaten una tensió entre occident i la resta de països, que tenen models molt diferents, majoritàriament no democràtics, però que no volen que poders externs, adduint crisis de drets humans o crisis humanitàries, els puguin intervenir. La Xina pot tenir un paper simbòlic com a país més gran de tot aquest bloc, però per a liderar-lo caldria també que tingués un sistema d’aliances, i no en té cap. L’eix de les autocràcies, amb l’Iran, Rússia, Corea del Nord i la Xina, no és un sistema d’aliances.

—Què voleu dir?
—De moment, no poden confiar gaire els uns amb els altres. Per exemple, quan hi va haver la guerra entre Israel i l’Iran, cap no va ajudar l’Iran. Els van deixar del tot a l’estacada. Corea del Nord i Rússia s’ajuden, però és perquè els coreans en reben uns beneficis. El 50% de la munició que fa servir Rússia ve de Corea del Nord, i això és una font que tenen des de l’exterior que els va molt bé.

—El problema és que és un eix molt verd i d’aquí a un temps ens podem trobar que hagi madurat, o les diferències entre elles fan molt difícil una entesa a llarg termini?
—La diferència fonamental és com volen canviar el món. Corea del Nord, Rússia o l’Iran, per exemple, només poden guanyar i créixer amb la disrupció. Amb guerres i tensions. La Xina vol que hi hagi un sistema internacional estable on pugui anar pujant a través del poder econòmic, comercial, tecnològic, diplomàtic… Vol tenir a prop tots aquests països, però de fet no és gaire capaç de controlar-los. Xi preferiria que els seus aliats es comportessin com països normals. La Xina s’esforça molt per a tenir bona relació amb la Unió Europea i no vol tenir-hi problemes perquè Rússia ha envaït Ucraïna, ni vol problemes amb Cora del Sud perquè Corea del Nord els amenaça constantment. En tot cas, la imatge de les dues cimeres era més de multipolaritat que no pas d’un sol eix autocràtic. Entre els convidats hi havia països de l’Àsia Central que Rússia i la Xina competeixen per acostar-s’hi més.

—Podeu explicar com l’estratègia de Belt and Road, que condensa la política exterior de Xi, combina tot això amb les cadenes de valor?
—Cap al 2013, quan va començar la iniciativa, el discurs era que la Xina estendria per tot el món la seva infrastructura i els seus vincles econòmics, diplomàtics i culturals. El partit va enviar el missatge que les empreses havien d’invertir fora i construir infrastructures a l’Àsia central, al sud-est asiàtic, algunes van arribar fins i tot a Europa. Les empreses ho van fer perquè es van adonar que rebrien subvencions i suport econòmic. Cap al 2020, però, es van adonar que hi havia hagut una “sobreacció” de totes aquestes empreses. Hi havia projectes que no tenien gaire sentit, amb infrastructures no rendibles, i hi havia països que augmentaven els deutes respecte de la Xina i això revifava tensions. I van reduir la intensitat.

—En l’àmbit digital sembla que sí que els ha funcionat millor.
—Qui havia construït la majoria de cables submarins per a transmetre dades mundialment eren sobretot empreses europees i dels EUA, però l’acció exterior de Belt and Road es va afegir a l’auge tecnològic de la Xina. Quan molts dels països en desenvolupament han volgut articular la seva pròpia infrastructura digital perquè la gent tingués accés a internet, línies mòbils, fins i tot centres de dades per a entrenar-se, s’han trobat amb una disjuntiva. “Què fem? Agafem la tecnologia xinesa, que és més assequible i de bona qualitat, o agafem l’occidental, que és més cara, però que potser pertoca més perquè tenim certes aliances amb els Estats Units o amb Europa?” La majoria han optat per la xinesa.

—En tot cas, no tot han estat flors i violes.
—Mirem-ho amb el cas de l’Àfrica. Se sol dir que ara la Xina hi és la principal inversora, però ara mateix, no és veritat. Ho són els Emirats Àrabs. La Belt and Road va donar projecció a la Xina i en va estendre la xarxa, però en el fons hi ha un procés més general: es van teixint nous llaços comercials dins l’Àsia, o entre l’Àsia i l’Àfrica, o entre l’Àsia i l’Amèrica Llatina. El fil comú és que ja no passen necessàriament per occident. És una política d’inversions que la poden dur a terme els Emirats Àrabs, la Xina, l’Índia, el Japó, Corea del Sud, Indonèsia, i és símptoma d’un món multipolar, més que no pas d’un domini total de la Xina. Passa que els Emirats Àrabs no són la Xina, no crea tanta tensió que siguin els primers inversors a l’Àfrica, i no omplen titulars.

—En molts casos, com dieu, aquest eix va omplint els buits que de fet hi ha deixat la descurança europea.
—Sí. Molts dels països del sud global tampoc no tenen el llaç del colonialisme europeu. En el cas de França a l’Àfrica és molt clar, per exemple: en molts llocs es veu encara com una potència neoimperial. Per això la Xina ha pogut tenir tant d’èxit a l’Orient Mitjà. Al contrari que els Estats Units, que molts països europeus o que Rússia, mai no hi han fet cap intervenció.

—Vau escriure que la Xina no es podia permetre que Rússia perdés la guerra d’Ucraïna. Com ho veieu, ara?
—De fet, ho va dir el ministre d’Afers Estrangers xinès a Kaja Kallas, cap de la diplomàcia europea. Crec que sí que s’ho podria permetre. Una altra cosa, molt diferent, seria que aquesta derrota desemboqués en un canvi de règim de Moscou. Rússia no és tan important per a la Xina per afinitat amb Putin, sinó perquè històricament Rússia ha estat una font d’inseguretat. I ara ho és per a Europa, però per a la Xina, en el fons, també. Al capdavall, la frontera amb Rússia és la més extensa que té la Xina, i volen tenir-hi bones relacions. Després de la mort de Stalin, hi va haver tensions molt fortes i fins i tot enfrontaments militars. De fet, Pequín té una ciutat subterrània pensada per a protegir una part de la població d’un atac nuclear soviètic, no pas nord-americà. L’acostament de Nixon i Kissinger a la Xina va ser possible justament pel trencament entre Mao i Moscou. I encara abans hi havia hagut conflictes seriosos. Després de la caiguda de la Unió Soviètica, tant la Rússia de Ieltsin com la de Putin i la Xina van arribar a la conclusió que calia estabilitzar la relació. Van pactar acords territorials i es van repartir zones en disputa.

—I ara què passa?
—La Xina té obert el front de la mar de la Xina Meridional, el conflicte de Taiwan, la confrontació amb els Estats Units i afegim-hi les tensions amb l’Índia. La prioritat de Xi és evitar d’obrir-ne un altre amb Rússia. Seria desastrós. Per tant, per a ells Ucraïna és secundari, encara que repeteixin el discurs de la no-intervenció en els afers interns d’altres països i de no fer guerres d’agressió. En aquest cas fan una excepció.

—El discurs del rearmament europeu es basa, en gran part, en l’amenaça d’una possible escalada expansiva per part de Rússia. Si Putin envaís els països bàltics, posem per cas, creieu que la posició de la Xina seria la mateixa, de no intervenir i mantenir bona relació amb els russos?
—Fa de mal dir, però crec que sí. La Xina no frenarà Putin. Potser hi podria haver més converses internes, però no crec que en cap moment li diguessin: “Si fas això, et deixarem de donar suport.” No hi hauria cap acció directa. Perquè, ara mateix, i sobretot amb Xi Jinping, la prioritat és la seguretat, no pas l’economia. Per a la Xina, Rússia és una qüestió de seguretat; en canvi, la Unió Europea és una qüestió econòmica. I posar en perill l’estabilitat que els dóna una bona relació amb Rússia pesa més.

—Per aquest mateix principi, no sembla que hagi de ser prioritari per a Xi d’envair Taiwan, malgrat tot.
—A Taiwan hi ha unes quantes possibilitats. La primera, que tot continuï si fa no fa com ara, en aquesta estabilitat tensa, sense cap gest institucional ni militar que ho pugui trastocar. Això depèn bastant dels dirigents taiwanesos. La segona és una invasió militar. La situació més possible en què me la puc arribar a imaginar és si hi ha una declaració formal d’independència. I, amb Trump, és molt menys probable que els taiwanesos gosin fer el pas, perquè no li importa gaire el tema. Si no hi ha declaració, costa d’imaginar, perquè el cost econòmic seria bestial per a la Xina i, com dèiem, l’exèrcit està debilitat. La tercera possibilitat és que la Xina vagi augmentant la pressió. Desinformació, maniobres militars primeres, acostament estratègic a alguns partits taiwanesos per a dividir internament. I la quarta és un blocatge marítim perquè no hi arribin importacions. De les possibilitats negatives, és la més factible, però no crec que passi a curt o mitjà termini.

—L’economia xinesa és prou forta per a resistir en condicions una escalada de la guerra comercial amb els Estats Units?
—A parer meu, sí. Evidentment, és perjudicial, com per a tots els països als quals Trump ha posat aranzels forts. Al contrari que la Unió Europea, quan Trump va arribar al poder el 2016 els xinesos van entendre de seguida que allò havia vingut per a quedar-se. Durant l’era de Biden van mirar d’assegurar l’economia, fer-la menys dependent dels Estats Units. Ara, la relació econòmica més forta la tenen amb el sud-est asiàtic. S’han anat preparant. De fet, van aguantar els primers aranzels i va ser Trump qui es va acabar fent enrere. Tenen molt assumit que els Estats Units sempre els posarà bastons a les rodes i que, per tant, han de fer un model tan resilient com puguin.

—Quines crisis internes de la Xina poden fer descarrilar aquest somni de creixement?
—Ara els preocupa molt com reconfigurar l’economia, en què molta part del PIB que creixia cada any es basava molt en la construcció de noves infrastructures, inversió governamental, i producció empresarial, però molt poc basada en el consum i la demanda dels ciutadans xinesos, que encara són, d’arreu del món, dels qui tenen més nivell d’estalvis. Molts han posat aquests estalvis en el sector immobiliari, que ha caigut molt, de manera que n’han perdut bona part. Si han de fer un canvi cultural per a gastar més, el govern necessita enviar certs senyals i donar estímuls; construir un estat del benestar, en definitiva. El problema, ara, és que no hi ha demanda ni aquests estímuls. Per això molts productes que es produeixen a la Xina, s’han d’acabar venent fora, com els cotxes elèctrics.

—…
—Això es combina amb un altre tret de l’economia xinesa: hi ha una competitivitat brutal. Ells fan servir el terme involució. Moltíssimes empreses competeixen en un mateix sector de manera ferotge, amb marges de beneficis molt baixos, fins i tot amb pèrdues, però que s’ha quedat atrapades a la roda del hàmster. Això de vegades és positiu per als consumidors xinesos, que tenen cotxes barats, però a mitjà termini no és sostenible. Moltes empreses cauran. El govern mateix ho reconeix.

—La successió de Xi Jinping, sigui quan sigui, pot ser causa d’una crisi interna?
—El sistema xinès és leninista. No té els beneficis d’una monarquia o del sistema nord-coreà, que són sistemes hereditaris i tothom sap què ve després. Tampoc no té els d’una democràcia, en què se sap que hi haurà eleccions. Les últimes dècades, abans de Xi, hi havia una dinàmica de consens dins del partit. Amb Xi hi ha hagut moltes purgues, no hi ha famílies ben diferenciades, només compta haver estat pròxim i lleial a Xi. El moment és estrany. El límit de mandats s’ha eliminat i Xi pot governar fins que es mori. Si dóna senyals que hi ha un successor concret, pot crear tensions dins el partit, o ell mateix pot tenir por que acumuli poder, o que s’aliï amb les faccions purgades. L’incentiu és no triar successor.

—Cosa que és molt perillosa si Xi es mor de sobte.
—Exacte. Hi ha el risc d’una guerra civil dins del partit que causi inestabilitat política i econòmica. La qüestió és que no tenim cap mena d’informació sobre què passa dins el partit. Només podem fer especulacions i exercicis de política comparada.

—No tenim cap indici sobre com pot ser el successor?
—Bé, sabem que serà d’una generació diferent, i que amb la seva mirada pot canviar la Xina. Quan s’han fet estudis de com va canviar la Unió Soviètica, s’observa que el bagatge històric de cada generació ha estat molt important per a entendre com canviava el règim i quins valors es promovien. En el cas de la Xina, tot el comitè central té la mateixa edat, per tradició xinesa i per les normes del partit. Tots tenen entre cinquanta i seixanta anys.

—I què caracteritza la generació posterior a Xi?
—Xi va néixer en el sistema maoista, en la Revolució Cultural. El seu pare va ser purgat i el jove Xi enviat al camp a treballar. Xi va estar molt de temps a la llista negra perquè era fill d’un purgat, fins que després de molts intents el van deixar entrar. Com Putin, que va néixer després de la Segona Guerra Mundial. En canvi, el successor de Xi deu tenir ara vora quaranta anys, deu ser un funcionari d’alguna província que va créixer durant els anys vuitanta, que són els anys de més llibertat potser de la història de la Xina. Era un món amb més llibertats, més anàrquic. Ara és molt difícil que algú t’atraqui, en un carrer d’una ciutat xinesa. Aleshores era molt habitual. És una generació amb una visió molt més utòpica d’occident, per exemple, molt més que no pas els joves actuals.

—Per tant, ja que especulem, hi podria haver una obertura.
—No crec que vingui un Gorbatxov, però és probable que sigui un líder més liberal. Parlem d’una generació més crítica amb la censura i el control del discurs a les xarxes socials, per exemple. És possible que sigui un model més semblant al de Singapur, amb un partit únic de facto que no canvia gaire, però amb certa pluralitat en mitjans de comunicació, amb menys control de l’economia. Tot dins d’uns límits, però una mica més flexibles.