Jaume Padrós: “A Jordi Pujol li pot costar de construir i entendre el propi argument”

El judici a la família Pujol va començar ahir, i finalment el president Jordi Pujol haurà de seguir el judici en línia. I a la primavera haurà de declarar. El tribunal ho ha decidit així. Els advocats, basant-se en informes mèdics, havien demanat que Pujol ni tan sols hagués de ser-hi present en línia, perquè diuen que el seu trastorn cognitiu pot fer no tan sols que li falli la memòria, sinó que no entengui les preguntes que li fan ni les respostes que dóna. VilaWeb va parlar ahir amb el metge de Jordi Pujol, el senyor Jaume Padrós, que aquest setembre va anunciar que plegava de president del Col·legi de Metges de Barcelona. Padrós, metge de família que encara visita, i màster en gerontologia, sempre educat, és crític amb la decisió del tribunal.

—Com la valoreu, la decisió del tribunal de fer que Pujol es mantingui en el judici, però de casa estant.
—Tothom donava per fet, i havent vist que els informes dels forenses eren coincidents amb els nostres, que el president quedaria arxivat. Sobre el tema jurídic no m’hi poso, però sí sobre el fet: el president continua estant sense capacitat i ho continuarà estant en el futur, cada cop menys.

—Per què? Per què li fallarà la memòria? Què li fallarà? No entendrà la pregunta?
—Li pot fallar la memòria, l’atenció, la comprensió. A banda del trastorn cognitiu, té una sordesa important, malgrat l’audiòfon. Li pot costar de seguir, li pot costar d’entendre i construir el seu argument, o entrar en un argument o discussió dialèctica.

—Quin és l’últim cop que heu parlat amb el president?
—Ahir [diumenge].

—Com el vau veure?
—Està tou. A part de tot el que he dit, està convalescent d’una pneumònia. I tothom pot fer-se’n càrrec. Encara ha de seguir el tractament de la pneumònia i fa la convalescència a casa seva. És una situació que recordo que va requerir ingressar-lo. Per tant, no és banal. I això sempre acaba afectant. Tothom que ha tingut una pneumònia o ha passat un procés respiratori sap que necessita bastants dies per a recuperar-se. I, per tant, està més tou. L’altra cosa és que ell fa l’esforç i té recursos per mirar de donar un to general d’aparent normalitat. Però tothom ha de saber que, els trastorns cognitius, una característica que els defineix és l’anosognòsia, que vol dir que l’afectat no té consciència, o té limitada consciència, per a entendre l’abast dels seus dèficits.

—Heu vist el judici avui?
—No. Feia visites. N’he vist flaixos pels mitjans de comunicació.

—A mi m’ha impressionat que  tenen constantment exposat el senyor Pujol.
—Això té un risc molt gran. Sense qüestionar la potestat que té el tribunal, com a metge tinc l’obligació –i els meus companys també– d’advertir i protegir l’honorabilitat, la integritat i la dignitat d’un pacient. I en aquest cas d’un pacient que té el prisma públic perquè ha estat el president de Catalunya. Per tant, amb independència dels elements de fons, jo crec que a la decisió del jurat li ha faltat commiseració.

—I quin risc hi ha que aparegui a la pantalla?
—El de posar en evidència la fragilitat en què es troba. De posar-lo en evidència durant la seva exposició pública permanent, perquè no té la capacitat d’aguantar tot això. És l’aspecte físic, però també la seva situació. I espero que la reunió que s’hagi fet aquest matí, que s’ha fet a porta tancada, vull creure que no es filtrarà.

—Quan pugui declarar, com estarà?
—Quan toqui, a la primavera, el president estarà pitjor que no pas ara.

—L’evolució d’una persona en aquest estat, d’aquí a la primavera, quina és normalment?
—Depèn de cada persona, perquè si entremig passen coses l’empitjorament serà més notable. Però en aquestes malalties, el progrés no és millor.

—Això és per l’edat?
—Quan et fas més gran hi ha més possibilitats de tenir-ho. Però hi ha gent de noranta-cinc anys que no ho té. Quan et fas més gran, les possibilitats de processos d’involució són més grans. Té allò que nosaltres en diem marcadors positius per a Alzheimer. Està en una situació de fragilitat i vulnerabilitat.

—Converses llargues amb ell, n’heu tingut darrerament? O tot és breu?
—Intento entrar i sortir, perquè les converses llargues li costen molt de seguir. Els metges tenim la formació o la capacitat de conduir el pacient d’una determinada manera, però hi ha coses que no pots aprofundir. Si pren la medicació… ell no té control sobre moltes coses que fan referència a la seva salut, i necessita els altres.

—Quan el tornareu a veure?
—Aquest cap de setmana.

—Voldríeu afegir o subratllar res?
—Com a demòcrata, crec en una justícia cega o imparcial, però que no sigui deshumanitzadora.