Jana Montllor Blanes, una de les dues filles d’Ovidi Montllor, és autora del documentari On eres quan hi eres? (la Selva Coop), que s’estrena demà als cinemes. Aquest treball d’autor, poc clàssic, explica Ovidi Montllor (1942-1995), prolífic cantant i actor d’Alcoi, referent de la Nova Cançó i d’una actitud inconformista davant la vida, a través dels ulls de la seva primera filla. Una filla nascuda d’una parella que s’acaba divorciant. El documentari explica els seus dubtes, les seves pors i els punts de trobada amb un pare que, si bé d’entrada va idealitzar, després va adonar-se que li hauria agradat de veure més. Montllor rep VilaWeb al centre de Barcelona.

—On va néixer Jana Montllor Blanes?
—Vaig néixer a Barcelona l’any 1979 i amb dos mesets de vida els meus pares ja se’n van anar a viure a Canet de Mar. Fins als cinc anys, més o menys, quan es van separar. I, a partir d’aquí, Vallgorguina, Barcelona, Tiana, Canet, Barcelona… Ja comença el xou.

—Dieu que teniu una germana, filla d’una altra mare? I també un germà, fill d’un altre pare.
—Som una família moderna.

—Què vau estudiar?
—Vaig tenir un institut bastant problemàtic, on se’m va ajuntar la mort del pare, i vaig perdre-hi tres anys. Després em vaig reenganxar als estudis, vaig fer humanitats i, posteriorment, un màster en antropologia visual. Vaig anar a viure a Colòmbia, vaig apuntar-me a un doctorat d’antropologia i ja havia començat a treballar bastant en gestió cultural en iniciatives d’impacte comunitari a través de vídeo. Vídeos en barris molt dels marges de Cartagena de Indias, a Colòmbia. Quan en vaig tornar, vam muntar la cooperativa la Selva, amb la qual vaig treballar amb joves tutelats i tutelades, amb qui fèiem pel·lícules.

—Joves de la DGAIA?
—Sí, joves tutelats. En van sortir uns nou curts que vam produir, va ser fantàstic. I d’allà comencem també a fer pel·lícules, les sòcies de la Selva. Els explico que fa temps que tinc la idea de fer una pel·lícula sobre el meu pare. I entendre els deu anys, dels setanta als vuitanta, en què produïa un disc cada any i com després va parar. Molt des d’un lloc extern. I les meves companyes de guió, la Liliana Díaz i la Lucía Dapena, em van dir: “Això no té cap sentit, fes el favor!”

—Fes el favor de fer-ho des del punt de vista de la filla?
—És clar. I això em va situar davant la meva por més enorme, que era reconèixer que en tenia pocs records. I no sé per què em feia por reconèixer-ho públicament, dir que en tinc pocs records.

—La vostra relació era la d’una filla amb un pare divorciat que vèieu molt poc?
—Tenia aquesta relació típica. Crec que hi ha un relat, també, de les famílies divorciades dels anys vuitanta, de com eren aquestes paternitats, que eren així. I, a més, si era una persona que, per al sosteniment, havia d’anar molt a Madrid. I sí, jo anava a casa seva, però la periodicitat…

—Era poca?
—Era poca.

—Hi ha aquella frase de la veu en off: “Em vas dir que tenies càncer per telèfon.”
—Sí.

—O aquesta altra: “El càncer de la família nostra és el telèfon.”
—“El càncer és una cabina de telèfon.” Tinc la imatge molt clara que anava a trucar al meu pare des de la cabina.

—Baixàveu al carrer per trucar-li? No ho podíeu fer des de casa?
—No sé per què anava a les cabines. Potser no teníem ni telèfon, vés a saber, no ho sé.

—De què us ha servit fer el film? Se us ha activat la memòria?
—Aquí també hi ha un conflicte entre la nena i l’adulta. L’adulta intenta de reconciliar-se amb una memòria que és banal, que és d’infant. Això, a vegades, passa amb la mort dels pares quan ets jove. L’edifici no és tan sòlid, perquè no s’ha construït.

—Una altra frase de la veu en off: “Sentia vergonya de no dir res que fos profund sobre el meu pare.”
—Sí, exacte, de no poder aprofundir-hi. Crec que la gent fa pel·lícules per moltes coses i, en el meu cas, et diré que m’ha ajudat a ordenar la memòria. Hi ha molta gent que veu la pel·lícula i diu: “Has perdonat.” No sé si es tractava tant de perdonar o de no perdonar, no crec que sigui tant això. Estic reconciliada amb tot, però sí que calia posar-hi una mica d’ordre.

—Una altra frase: “Com es mata un pare si ja és mort?”
—No sé si dir-te que fa vuit anys que faig psicoanàlisi, cosa que també ha ajudat molt la pel·lícula. La idea que tenia quan vaig fer-la era reconèixer-m’hi, no sols en una experiència personal concreta, sinó en temes universals. I crec que les relacions paternofilials travessades per la mort tenen punts en comú. I un punt podria ser aquest: de cop el pare es mor i la primera cosa que fas és idealitzar-lo, però t’han quedat moltes etapes per a cremar, com si diguéssim. I just t’ha quedat en aquell moment dels quinze anys, que és on ve allò de passar comptes, que no va arribar mai. Hi ha un tema generacional a la pel·lícula de com entomar les emocions. I per mi no va ser fàcil trobar-me que havia de fer el dol d’una persona que tothom coneixia molt. I jo potser no tant. O no tant com hauria volgut, perquè també hi ha una qüestió de desig.

—Una altra frase de l’off: “M’atreveixo a preguntar-me si m’estimaves.”
—Sí, aquesta és dura. Crec que té una explicació molt més emocional. Quan vaig arribar al final de l’edició, em vaig adonar que hi havia alguna cosa que no hi acabava de sortir. Vaig parlar-ne amb les companyes i em deien que hi havia alguna cosa que semblava que no volia entomar. I és molt lícit que no ho facis, no has d’entrar obligatòriament a tot arreu. I vaig dir: “Doneu-me deu dies.” Me’n vaig anar a casa amb la pel·lícula ja muntada i vaig tenir una conversa amb la pel·lícula i, de retruc, amb el meu pare. I vaig anar veient-la sense so i dialogant amb tot allò que em generaven les imatges. I d’aquí surt la veu del final. I d’aquí surt aquesta pregunta. És un moment de crisi bastant heavy, però de crisi positiva. I et surt tot. Crec que és el reflex d’una por. Al final concloc, al documentari, que sí que m’estimava.

—Això es veu amb les postals?
—Exactament. I també gairebé tothom va al psicòleg per preguntar-se si l’estimen.

—A les entrevistes amb la mare, en un moment surt la imatge, però abans hi ha dues veus en off de dones. També és la mare?
—No, és la Sofia, la companya del Toni Miró, que és metge. Tenien una intimitat bastant teixida. I per mi era important veure que el meu pare no va voler parlar amb ells de la mort. Li costava d’encarar la mort, crec que va ser terrible per a ell. I nosaltres vam ser un reflex. Jo no la vaig afrontar [la seva mort]. No veia, o no volia veure, que el meu pare es moria.

—L’altre dia parlàveu amb Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, que deia que havia estat capaç de separar l’Ernest Lluch del seu pare.
—Jo estava molt dissociada abans de començar la pel·lícula, gairebé era la mateixa cosa. Intentava d’agafar-me a aquesta figura pública per a mirar de construir el meu pare. Però, en realitat, no l’era, aquesta figura pública, el meu pare. El procés va ser separar-ho. Separar-ho és més sa.

—El vostre psicoanalista no deu estar content perquè amb el film ja no us farà falta d’anar-hi?
—És una dona meravellosa. Em prenc la psicoanàlisi seriosament i continuo anant-hi. Avui hi he anat. La psicoanàlisi és per a anar-hi deu anys. S’avança molt més a poc a poc.

—De què va el documentari?
—Diria que és un viatge molt personal, és gairebé com entrar dins el meu cap. Un viatge bastant emocionant sobre la resolució d’un procés de dol que té a veure amb les relacions paternofilials. I que té a veure amb la memòria. No és un documentari clàssic, perquè durant el procés vaig transitar bastant per la frustració. La meva idea no era sortir dient que estava frustrada, sinó també provocar un viatge que té una part frustrant. Mostrar la frustració i no tant dir-la. I una part de la pel·lícula també va d’això, de la manera de trobar fílmicament la memòria.

—Teniu fotos del vostre pare, a casa?
—Ara, a la casa on visc, no hi penjo gaires coses, però sempre n’he tingut una. Una foto del meu pare assegut en un sofà. Potser era en un hotel i li feien una entrevista. És una foto professional, hi surt guapíssim.

—El film també és la recerca d’unes fotos que us vau fer a Mallorca?
—No he trobat la que jo li vaig fer a ell. Sí que hi ha la que em va fer ell a mi. Durant tota la pel·lícula, i durant tota la vida, he anat trobant i perdent coses del meu pare. Ara en trobo aquesta foto, ara la perdo, ara la trobo, ara la perdo. I va haver-hi un moment, en el moment crucial de la pel·lícula, que vaig perdre el tiquet de taxi [sic: és tiquet d’impremta]. I, de cop, se’m va parar el món. Vaig parlar amb les meves companyes de guió per dir-los que no podia continuar, que havia perdut aquest tiquet. Van flipar bastant. Aleshores em van dir: “Ens sembla interessantíssim tot això que et passa.” I vam explorar què passava amb la pèrdua i la trobada d’objectes. I era una miqueta com el sentiment de culpa que també surt a la pel·lícula, que al final s’agafa des d’un altre lloc: aquesta cosa de no haver-lo cuidat prou. De perdre-ho i trobar-ho, perdre-ho i trobar-ho.

—Us culpàveu de no haver-lo cuidat prou?
—Exacte. I el fet de perdre l’objecte ho reactivava.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat o comentar una idea ja expressada?
—He estat molt a gust en aquesta entrevista. S’agraeix sentir-se cuidat.

—No deu ser fàcil ser filla d’un pare famós.
—Pensava que sí i m’ho vaig anar dient tota la vida, i al final vaig entendre que no.