Ja no llegeix ningú?

Al meu entorn, per sort, ja no sento ningú que entoni el mantra-placebo “els joves no llegeixen”, però sóc conscient que el discurs sobre la joventut no lectora continua sent predominant. “El jove que llegeix és gairebé un eslògan publicitari”, va afirmar Freddy Gonçalves Da Silva a la inauguració de les I Jornades de mediació, lectura i joves que duien per títol “Ya nadie lee” i que es van celebrar a la ciutat de Xixon els dies 7 i 8 de juliol. La sala d’actes de la cèntrica Escola de Comerç era plena de gent jove i no tan jove disposada a escoltar. Érem un centenar d’inscrits. 

La iniciativa de les jornades venia, d’una banda, del fet que durant deu anys el col·lectiu Tres Brujas de Xixon, format per Lara Meana i Beatriz Sanjuán, havia organitzat les Jornades de mediació lectora, per parlar, debatre i reflexionar sobre lectura, infantesa i adolescència. Tothom en conserva un record magnífic, d’aquelles deu edicions, i “Ya nadie lee” entenc que neix com a relleu. Lara Meana i Beatriz Sanjuán hi eren i en van ser part activa un cop més aquest 2025, tot sigui dit. De l’altra, hi ha Pez Linterna, una iniciativa de Gonçalves que neix el 2010 i que no és exclusiva del territori espanyol, sinó que ha arribat també a Colòmbia i Nicaragua –us deixo tot d’enllaços amagats perquè els que ho necessiteu pugueu anar seguint fils. “Ya nadie lee” van ser 48 hores d’escoltar, pensar, remoure’s, emocionar-se, riure, enfadar-se, incomodar-se i sentir tota l’estona que eres al lloc que volies ser. “Vull que ens escoltem sense etiquetes”, va demanar Gonçalves encara a l’obertura, “quan no ens veu ningú, som tots gairebé iguals”. 

A la primera taula, Aissata M’Ballo de l’editorial Jande, Almudena Martínez, de l’editorial Duermevela i Araya Goitia, de l’editorial Ekaré, moderades per la jove Sara Moro –l’organització de les jornades anava a càrrec d’un equip joveníssim molt implicat i motivat sota la direcció invisible i gens invasiva de Gonçalves– van parlar dels seus projectes, especialment adreçats tot i que no exclusivament al públic jove (i en el cas d’Ekaré també a l’infantil). “Fem llibres que a nosaltres mateixes ens interessarien”, va afirmar Goitia. “Hem trobat lectors joves i voraços”, va explicar Martínez –Duermevela és un segell de literatura fantàstica. “Sabíem que hi havia un públic que no se sentia cridat pel sector editorial”, va dir M’Ballo, cofundadora de Jande, una editorial catalana que busca “impulsar les veus racialitzades o d’ascendència migrant que tenen dificultats per accedir al sector editorial a causa de la discriminació pel seu origen, raça o ètnia”. Les editores de Jande no viuen de l’editorial, tenen altres ocupacions i dediquen el seu temps lliure a publicar entre 6 i 8 llibres l’any. “Qui satura el mercat aquí?”, va demanar M’Ballo. “Som les primeres però no volem ser les úniques”, va afirmar també, “que publiquem veus racialitzades o migrants no condiciona el tema, el contingut”. 

A la segona taula del primer dia, l’escriptora asturiana Mónica Rodríguez (Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil de 2024 pel Ministeri de Cultura espanyol) va explicar, acompanyada de tres joves escriptors (Enerolis Bautista, Violeta López i Alejandro Egea), com va començar a llegir: “Comencem a llegir per contagi”. Rodríguez explicà que un dia va agafar un exemplar del Romancero gitano de Lorca i, tot i que no el va entendre, “em va fer sentir coses”. Una de les conclusions d’aquesta segona taula va ser que “ens falta més espai per al joc a la literatura, la lectura i l’escriptura, no hi ha temps per experimentar”. 

A la tarda, una taula sobre videojocs amb Lucas Ramada, Daniela Da Cuña i David Amador titulada “Això no va de jocs?: La ficció digital i les seves lectures”. Confesso que em va costar seguir segons quins raonaments, però em van atreure dos jocs que van descriure cap al final de la sessió i que m’agradaria provar un dia d’aquests –el vincle entre videojocs, narració, lectura, ficció, etcètera, ja el tenia clar d’abans, venia convençuda de casa. Amador es va declarar fan absolut de Proteus, un “simulador de passeig”, un joc on no has de fer res, ni seguir cap pista, ni descobrir res, ni empaitar ni matar, només deixar-te portar per un paisatge mig oníric i molt pixelat sense cap objectiu. Sou tu i les imatges. Com en un àlbum mut. I passes per les quatre estacions, començant per la primavera i acabant per l’hivern, i “l’únic que ha passat és la vida”. L’altre videojoc que em va despertar la curiositat –en part perquè em va fer pensar en el mastodòntic projecte de Manuel de Pedrolo Temps Obert– va ser Stanley Parabole, un joc que arrenca dins d’una oficina i on tens un personatge, l’Stanley, que és un oficinista que està sol en tot un edifici i llavors el narrador va explicant el que li passa a l’Stanley però ets tu qui ha de moure i fer actuar el personatge i no és necessari que facis cas al narrador. De fet, la gràcia és que no li facis cas i exploris totes les opcions en cada pas del camí de l’Stanley. Em va semblar, explicat així, un artefacte literari ben digne de la colla dels Oulipo, per exemple. 

A la tarda hi va haver una de les taules que més em van interessar, i això que dos dels tres participants ja els coneixia. El bibliotecari Jordi Bosch, el professor i dinamitzador comunitari Gerard de Josep i la productora cultural Laura Tabarés (de Lugo) van abordar la mediació lectora amb el títol “Llegir (no) és un plaer”. Aprofito per dir que Gerard de Josep és una figura que hauria de tenir més espai per explicar-se i explicar què fa com a dinamitzador comunitari a l’Hospitalet de Llobregat: “Hem de socialitzar els privilegis que tenim.” Bosch, Tabarés i De Josep van descriure, amb les seves experiències, quin havia de ser el paper dels mediadors de lectura. Un mediador és algú que és al mig, entre el llibre i el lector. “Acompanyem els adolescents, no treballem amb ells”, va aclarir Bosch. Si hi voleu aprofundir, us recomano Felipe Munita a Yo, mediador(a): “Un mediador construeix les condicions necessàries per tenir una bona relació amb els textos.” Deixo per al final Laura Tabarés, que fa de mediadora no pas literària sinó artística: “No hi ha art contemporani fet per als adolescents: jo no sóc mediadora, sóc traductora.” Lligat amb el que s’havia dit al matí, del poc espai que hi ha per experimentar, Tabarés va afirmar que cal “donar el poder i l’espai per crear als adolescents” i que les institucions haurien de tenir-ho present. Vivim una època de desatenció com mai i “en lloc de resistir-nos a la no-atenció, potser valdria la pena crear un espai per a la desatenció”. 

El segon dia la taula de projectes institucionals de mediació lectora va ser de tot menys “institucional”. Els quatre integrants eren quatre figures inspiradores i generoses que hauríem pogut escoltar hores i hores: María Pousa, de les Biblioteques escolars de Galícia, Manuel Garrido d’El Placer de Leer (Sevilla) i Alberto Soler del projecte Mandarache (Cartagena, Múrcia), moderats per la professora i investigadora Rosa Piquín –especialitzada en biblioteques escolars. El programa de les biblioteques escolars a Galícia ja té vint anys i hi ha 850 centres educatius adscrits: “Les biblioteques escolars gallegues són espais segurs.” El projecte Mandarache també ha fet vint anys i aquest any hi han participat 8.000 joves de Cartagena (Múrcia), Cartagena (Colòmbia) i Cartagena (Xile). “El foment de la lectura no passa entre un llibre i una persona, sinó entre persones que llegeixen juntes”, va sentenciar Soler. El Placer de Leer, a Sevilla, compta amb la participació de 1.500 joves de la província i fan fonamentalment clubs de lectura, però també accions com ara seure a les dotze del migdia a la plaça de la Giralda i llegir en silenci (van ser 850 lectors i lectores els que hi van seure). Tots quatre, Pousa, Garrido, Soler i Piquín, van estar d’acord que la seva és una tasca de resistència, encara que els empari una institució: “Cal valentia davant dels reaccionaris perquè treballem amb gent que no llegeix [vol dir els adults que ocupen les institucions, aclareixo]”, va dir Soler. “Hem d’observar què passa i no deixar de ser mai resistència”, va afegir Pousa. 

Després va ser el torn d’una xerrada sense taula, només dues cadires, una per a Marta G. Franco, autora del llibre ¿Las redes son nuestras?, i un jove de Xixon anomenat Rotar. Franco és hacktivista, fa vint-i-sis anys que es mou per internet i es declara “senyora d’internet” perquè atresora “sabers antics” com ara dominar el codi html o saber baixar-se una pel·lícula (sic). L’absència de taula va propiciar una conversa més oberta, potser també perquè només eren dos i perquè la majoria dels que sèiem escoltant-los ho teníem tot per aprendre. Franco aposta per una “sobirania digital europea”, perquè ara mateix “un ens de regles opaques decideix per nosaltres”. Ens va parlar d’alternatives europees per a la majoria d’eines i aplicacions que fem servir cada dia, però va insistir que aquest canvi havia de ser col·lectiu, l’havíem de fer tots alhora.

A la tarda va ser el torn dels projectes asturians i vam descobrir tres iniciatives autogestionades per joves que ens van fer creure en un futur millor, sincerament. “No cal sortir d’Astúries per fer coses guais”, va afirmar Marta Fernández Silverio, d’Emerxentes (“onde broten les artistes”). També hi van participar Lucía Corte, d’Amigas de lo ajeno (sis dones de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Ovieu) i Alejandro Fernández de Ciclo Pulga (Mostra de Cine, Arxiu i Contracultura Queer a Astúries), moderats per Iván G. Bertachini, de Poetry Slam Cartagena. Curiosament, la taula potser més jove va ser la que es va plantejar el problema del relleu en els projectes amb més preocupació i profunditat, alhora que van reclamar a les institucions que no tot s’acabava amb donacions econòmiques, que feien falta espais per trobar-se. 

I això va ser “Ya nadie lee” per a servidora de vostès –queda algú llegint-me o ja no (em) llegeix ningú?–: un espai per trobar-hi gent que es preocupa pel mateix que jo i que ho aborda de maneres diferents, i que són com petits fars orientadors i inspiradors. Totes les converses dels descansos, les pauses, els àpats, van ser igual d’estimulants i carregades d’afecte que les que es van celebrar dins de la sala d’actes que va acollir la que espero que sigui la primera de les moltes jornades que s’organitzin en aquest sentit, a Xixon o on sigui, però donant no solament veu sinó també espai als joves que llegeixen; als joves, que llegeixen.