13.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.09.2025 - 21:45
Tel-Aviv, Israel. Quan Israel anuncià, aquest dimarts, que havia llançat un atac contra alts dirigents d’Hamàs a Catar, molts no pogueren evitar de fixar-se en l’absència clamorosa del Mossad, una de les potes principals de l’aparell de seguretat israelià, en les declaracions oficials sobre l’operació.
El motiu d’aquesta absència no és cap altre que el fet que l’agència d’intel·ligència externa d’Israel es negà a executar el pla original, traçat aquestes darreres setmanes, que preveia d’assassinar els dirigents d’Hamàs a l’emirat mitjançat una operació terrestre. Ho expliquen així dos israelians familiaritzats amb el pla, que accedeixen parlar amb The Washington Post a condició d’anonimat perquè és informació confidencial.
El director del Mossad, David Barnea, s’oposà en tot moment a l’objectiu d’assassinar els dirigents del grup de residents a Catar, en part per por que l’operatiu fes saltar pels aires la relació que ell i la seva agència han construït durant anys amb la intel·ligència de Catar. D’ençà de l’esclat de la guerra de Gaza, l’emirat ha exercit com a intermediari clau en les negociacions d’alto-el-foc entre el grup i Israel.
Les reserves del Mossad sobre una possible operació sobre el terreny delaten l’abast del rebuig de les forces de seguretat israelianes a l’atac, ordenat pel primer ministre, Benjamin Netanyahu. Encara que els responsables de seguretat israelians coincideixen, en termes generals, que tots els dirigents d’Hamàs –incloent-hi els que viuen a l’estranger– han de ser perseguits i assassinats, molts qüestionen el moment triat pel primer ministre per a executar l’operació. L’atac tingué lloc mentre els dirigents d’Hamàs es reunien a Catar, un aliat estratègic dels Estats Units, per considerar la proposta del president dels Estats Units, Donald Trump, d’alliberar els ostatges israelians retinguts a Gaza a canvi d’un alto-el-foc a l’enclavament.
En compte de desplegar agents del Mossad a l’emirat, Israel recorregué dimarts a una opció alternativa: enviar una quinzena d’avions de combat al país per atacar-ne la capital des del cel. Hamàs ha afirmat que l’operació no matà cap alt càrrec del grup, però que sí que matà uns quants familiars i assistents del cap en funcions d’Hamàs, Khalil al-Hayya, i també un oficial catarès. Fins ara, els funcionaris israelians s’han negat a fer valoracions públiques sobre l’atac. Tanmateix, una persona familiaritzada amb els detalls de l’operació explicà a The Washington Post immediatament després de l’atac que Israel no havia aconseguit els seus objectius.
En declaracions a The Washington Post, una font israeliana familiaritzada amb les deliberacions internes de l’agència insisteix a qüestionar el moment triat per Netanyahu per a llançar l’atac. “Podríem haver-los caçat en un any, dos o quatre, i el Mossad hauria sabut fer-ho”, diu l’israelià en al·lusió a la capacitat del Mossad per a assassinar dirigents d’Hamàs arreu del món. “Per què calia que fos ara?”, es pregunta.
Els analistes afirmen que Netanyahu, que s’ha anat decantant per una invasió total de la ciutat de Gaza, pot haver perdut la paciència amb les negociacions.
“Barnea és una de les figures [de la intel·ligència israeliana] que més valora la mediació de Catar”, afirma David Makovsky, investigador principal del Washington Institute. Però, afegeix, és possible que Netanyahu “hagi decidit de prendre la ciutat de Gaza perquè creu que l’última proposta de negociació de Trump sobre l’alliberament d’ostatges no ha tingut cap efecte en Hamàs”. I continua: “Si és així, és possible que Netanyahu consideri la via de la negociació com una restricció inútil,”
El Mossad no ha respost a les preguntes de The Washington Post. L’oficina del primer ministre, que supervisa les activitats del Mossad, tampoc no ha respost a les preguntes de The Washington Post.
El cap de l’Estat Major de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) –el tinent general Eyal Zamir, que ha instat Netanyahu a acceptar un acord d’alto-el-foc– també s’oposà al pla per por que fes descarrilar les negociacions; el ministre israelià d’Afers Estratègics, Ron Dermer, i el ministre de Defensa, Israel Katz, sí que hi donaren suport. Nitzan Alon, l’alt comandament de les FDI encarregat de les negociacions amb Hamàs, no va ser convidat a la reunió de dilluns en què es tractà l’atac sobre Doha, atès que els alts estaments del govern israelià donaren per fet que s’oposaria a qualsevol atac que pogués posar la vida dels ostatges en perill.
Molts funcionaris israelians, inclòs Netanyahu, han afirmat que es van veure empesos a executar l’atac de dimarts arran de l’oportunitat única que de tenir reunits en una mateixa localització els principals dirigents d’Hamàs.
Hi ha funcionaris israelians que confien que el seu país pugui apedaçar les relacions amb Catar amb el pas del temps, de la mateixa manera que Israel superà la indignació internacional causada pels assassinats encoberts executats per la intel·ligència del país, tant a països d’Europa com del Llevant, de militants palestins que participaren en el segrest i assassinat d’onze atletes israelians en els Jocs Olímpics de Múnic del 1972.
El gener, en un funeral, Barnea al·ludí al cas dels Jocs de Múnic i reiterà que el Mossad “està compromès a ajustar comptes amb els assassins que descendiren sobre la franja de Gaza” l’octubre del 2023, i amb tots aquells que col·laboraren en la planificació dels atacs.
Mentrestant, Israel es veu obligat a capejar un temporal diplomàtic de primer ordre: Catar mateix, sense anar més lluny, ha titllat l’atac a Doha de terrorisme d’estat i de traïció al procés de mediació.
El cap de setmana passat, funcionaris del govern nord-americà presentaren una nova proposta d’acord que demanava l’alliberament dels quaranta-vuit ostatges israelians que romanen a l’enclavament, els vius i els morts, a canvi del compromís que Trump supervisaria directament les negociacions per a un acord permanent de pau a l’enclavament i per al desarmament d’Hamàs. Els mediadors consideraren que l’oferta havia generat més interès entre la cúpula d’Hamàs que no les propostes anteriors, però l’atac de dimarts ha fet saltar el procés negociador.
Encara que continua sense estar clar quan es reprendran les negociacions d’alto-el-foc, o ni tan sols si es reprendran, el primer ministre catarès, Mohammed bin Abdulrahman Al Thani, declarà dijous davant el Consell de Seguretat de l’ONU: “Prosseguirem amb la feina diplomàtica, sense vacil·lar, per aturar el vessament de sang.” I afegí, en referència al govern israelià: “No podem sucumbir als extremistes.”
Netanyahu, per part seva, ha acusat Catar de donar refugi a Hamàs i ha respost amb contundència als països que han criticat l’atac. “Li dic a Catar i a totes les nacions que donen refugi a terroristes que els expulsin o els portin davant la justícia”, afirmà en un discurs l’endemà de l’atac. “Perquè si no ho fan, ho farem nosaltres.”
Els analistes polítics afirmen que rere la bel·ligerància de Netanyahu envers Catar s’amaga un llarg historial d’alts i baixos diplomàtics: encara que alguns funcionaris israelians han criticat sovint l’emirat per la seva proximitat a Hamàs, Catar ha acollit els dirigents del grup durant dècades a instàncies d’Israel i dels successius governs dels Estats Units; Washington, de fet, ja havia demanat a Doha que mediés entre Israel i Hamàs en conflictes anteriors.
El 2018, Netanyahu i Catar acordaren de començar a enviar recursos cataresos a Gaza com a part de l’estratègia del primer ministre israelià per a mantenir l’estabilitat econòmica de l’enclavament, governat per Hamàs. A canvi, el Mossad –que s’encarrega de gestionar les relacions amb països com ara Catar, amb què Israel no té relacions diplomàtiques formals– obrí una oficina a la capital de l’emirat, Doha, sota la direcció de l’ex-director de l’agència Yossi Cohen.
Després de l’atac del 7 d’octubre, alts assessors de Netanyahu lloaren públicament Catar com un “actor essencial” en el procés de mediació amb Hamàs, i Netanyahu envià Barnea i Cohen a Doha per començar negociacions indirectes amb Hamàs a fi d’alliberar els ostatges israelians segrestats a l’enclavament. Barnea viatjà a Doha el 14 d’agost d’enguany, segons els mitjans israelians; fins i tot avui dia, l’agència creu que Catar continua essent un “actor vàlid” en relació amb Hamàs, segons que explica una de les fonts israelianes familiaritzades amb les deliberacions internes del govern.
Nimrod Novik, ex-funcionari del govern israelià i analista de l’Israel Policy Forum, un think tank amb seu a Nova York, diu que Netanyahu podria haver atacat Catar per fer descarrilar una proposta d’acord que no el convencia, o potser com a advertència als països del Golf Pèrsic que cerquen de promoure la creació d’un estat palestí.
Novik, en aquest sentit, explica que un altre factor que podria ajudar a explicar l’atac és el desig de Netanyahu de distanciar-se d’un país amb què alguns crítics l’acusen de tenir una relació massa estreta. A començament d’enguany, la relació de Netanyahu amb Catar tornà a ser objecte de controvèrsia a Israel quan uns quants assessors del primer ministre van ser acusats d’estar en nòmina de l’emirat.
“La mateixa persona que demanà a Catar que acollís Hamàs, que financés Hamàs i que mediés amb Hamàs, s’hi ha girat d’esquena de cop i volta”, diu Novik. “Si vols transmetre el missatge que no tens la mateixa proximitat amb Catar que tenien els teus ex-assessors, se m’acudeixen poques coses més efectives que un atac militar directe.”
DeYoung i Mekhennet informen de Washington estant. Kareem Fahim informa de Doha estant.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
