09.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 09.09.2025 - 22:54
Bloomberg · Dan Williams, Ethan Bronner i Fadwa Hodali
A mesura que la guerra d’Israel a Gaza s’acosta als dos anys, els socis ultranacionalistes de la coalició de govern de Benjamin Netanyahu insten el primer ministre israelià –en termes com més va més explícits– a annexionar Cisjordània, el territori palestí més gran. Netanyahu, fins ara, ha estat relativament refractari a l’annexió, tot i que al juliol votà –juntament amb la majoria diputats del parlament israelià– a favor d’una resolució no vinculant que demanava d’incorporar formalment a l’estat israelià els assentaments de colons a Cisjordània. Netanyahu atià encara més les flames de l’especulació en una entrevista televisiva en què va dir que veia amb bons ulls la idea del “Gran Israel”.
A Cisjordània, un territori palestí muntanyós i amb forma de ronyó, a l’oest del riu Jordà, hi viuen uns 3,2 milions de palestins i mig milió de colons israelians. Israel arrabassà Cisjordània a Jordània durant la guerra del 1967, i l’ha ocupada d’aleshores ençà.
Després d’aquell any, els palestins de Cisjordània i Gaza restaren sota l’ocupació militar israeliana. En virtut dels acords provisionals de pau d’Oslo del 1993, a ambdós territoris els fou concedit un règim d’autogovern limitat administrat per l’Autoritat Palestina, dirigida per la facció Al-Fatah de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Israel retirà les seves forces militars –i els assentaments de colons– de Gaza l’any 2005; dos anys més tard, el grup islamista Hamàs enderrocà Al-Fatah i prengué el control d’aquesta franja de territori costaner. Al-Fatah, això sí, continua al poder a Cisjordània.
En virtut dels Acords d’Oslo, Cisjordània es dividí en tres zones administratives. L’exèrcit israelià té el control darrer de tot Cisjordània, però l’Autoritat Palestina administra els afers civils i la seguretat de la zona A del territori: la més petita, però també més poblada. A la zona B, l’Autoritat Palestina controla els afers civils i n’administra la seguretat juntament amb Israel. L’estat jueu, per una altra banda, manté el control total de la zona C: la més gran, i on es troben la majoria d’assentaments israelians.
El terme “colon” designa els civils israelians que traslladaren a Cisjordània quan Israel en va prendre el control, durant la guerra del 1967. Tots els governs que Israel ha tingut d’aquell conflicte ençà –fossin bel·licistes, pacifistes o d’ideologia mixta– han donat suport als assentaments, que el Tribunal Internacional de Justícia (CIJ) considera il·legals en virtut del dret internacional.
Alguns israelians consideren que els assentaments són un baluard contra possibles atacs com els del 1948, quan els països àrabs atacaren Israel, que havia refusat el pla de divisió presentat per l’ONU sobre allò que aleshores era Terra Santa. Alguns israelians també veuen l’atac del 7 d’octubre de 2023 com un argument a favor de reprendre els assentaments a Gaza.
L’ONU i el Tribunal Internacional de Justícia afirmen que els assentaments violen el Quart Conveni de Ginebra, que prohibeix a una potència bel·ligerant de traslladar els seus civils a territoris conquerits durant un conflicte. Israel diu que la clàusula no és aplicable a Cisjordània perquè la zona va ser capturada en una guerra defensiva, i perquè Jordània –que ocupà Cisjordània durant dinou anys abans que Israel la hi arrabassés– no va ser mai reconeguda com a potència sobirana al territori. Israel sovint ha argumentat que les particularitats polítiques de Cisjordània impliquen que qualsevol mesura que pogués prendre per a consolidar-hi el control no es podria considerar una annexió en el sentit estricte del terme.
Els palestins no tenien drets nacionals sota l’ocupació israeliana. Els Acords d’Oslo aplanaren el camí per a la creació d’una guàrdia armada i de ministeris palestins locals amb pressupostos i poders propis, com també per a l’expedició de passaports palestins.
Abans i després dels acords, molts residents de Cisjordània anaven diàriament a Israel, on els salaris són més alts, per a treballar. El govern israelià, tanmateix, prohibí l’entrada de treballadors cisjordans després de l’atac del 7 d’octubre, cosa que ha abocat Cisjordània a una crisi econòmica, agreujada per una taxa de desocupació crònicament alta i un accés molt limitat als mercats.
Molts habitants de Cisjordània ara es troben obligats a recórrer a l’Autoritat Palestina per a trobar feina, però les sancions israelianes contra aquesta organització –que el govern Netanyahu acusa de distribuir diners a les famílies dels militants assassinats o empresonats a Israel– també n’han restringit la influència econòmica. La violència, paral·lelament, s’ha multiplicat aquests darrers mesos, en què els atacs dels colons israelians contra pobles palestins han esdevingut cada vegada més comuns.
Les barreres, tanques i zones “tampó” erigides amb el pretext de protegir els colons israelians a Cisjordània hi restringeixen la llibertat, la circulació i el flux del comerç. Encara que ambdós grups sofreixen atacs, la justícia no s’aplica equitativament. Quan s’acusa palestins, la gran majoria són jutjats, i generalment hom els aplica la llei militar israeliana. Quan els sospitosos són israelians, la proporció de casos jutjats es redueix dràsticament; els pocs que arriben al jutjat es jutgen segons la legislació civil israeliana.
La setmana passada, els Emirats Àrabs Units (EAU) advertiren Israel que l’annexió de Cisjordània travessaria “una línia vermella” i “menystindria greument” la visió de pau i integració regional en què es basen els Acords d’Abraham, negociats pels Estats Units, pels quals els EAU –i tres països àrabs més– normalitzaren les relacions diplomàtiques amb Israel l’any 2020.
Qualsevol amenaça als Acords d’Abraham també seria vista amb mal ulls pel president dels Estats Units i aliat estret de Netanyahu, Donald Trump. El magnat els considera una de les grans fites de la seva primera legislatura, i ha expressat repetidament l’ambició d’ampliar-los.
La majoria de països ja reconeixen un estat palestí, en què s’inclouen Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est. França ha dit que reconeixerà l’estat palestí durant l’Assemblea General de l’ONU d’aquest mes; el Regne Unit, el Canadà i Austràlia s’han compromès a seguir-ne l’exemple com a mesura de pressió contra Israel per la guerra de Gaza. El valor d’aquesta mena de declaracions, tanmateix, és majoritàriament simbòlic, perquè Israel continua oposant-se a la creació d’un estat palestí.
Com que els assentaments de colons es reparteixen per tot Cisjordània, un hipotètic estat palestí mancaria de continuïtat territorial, cosa que podria impedir-hi la construcció d’infrastructures, o bé la circulació de persones i mercaderies.
Si s’ha de jutjar per les seves paraules, Netanyahu és favorable a la idea d’annexionar Cisjordània, tot i que no sembla que li corri gaire pressa.
A Netanyahu, el primer ministre que més anys ha durat al càrrec de la història d’Israel, li convé de mantenir als partits d’extrema dreta al seu costat, oimés en un moment en què la resta de partits s’hi han girat d’esquena pel llarg judici de corrupció que l’afecta, com també pel fet que fos incapaç d’impedir l’atac del 7 d’octubre.
Al primer ministre li bufa el vent en contra tant al seu país com a l’estranger, on la guerra de Gaza ha fet caure precipitosament la reputació d’Israel; la controvèrsia de l’annexió no faria sinó afegir més llenya al foc d’aquestes tensions.
Les meres paraules de Netanyahu sobre el “Gran Israel”, de fet, ja han causat una onada de protestes als països àrabs. La majoria d’israelians ho entenen com a sinònim de l’annexió de Cisjordània i de Gaza. Una interpretació alternativa del terme inclouria també l’annexió a Israel de parts d’Egipte i l’Irac, com també de Jordània sencera.
Poc després de les seves paraules sobre el Gran Israel, Netanyahu provà de calmar els ànims amb una publicació a X, escrita únicament en anglès: “Contràriament a les falses acusacions, Israel no té reivindicacions territorials contra cap país veí. El nostre objectiu és la pau i la seguretat.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
