“La llengua es veu ara com un motiu d’orgull”: el gaèlic irlandès reneix als bastions unionistes del nord d’Irlanda segles després

The Washington Post ·  Steve Hendrix i Amanda Ferguson

Belfast, nord d’Irlanda. En un edifici acolorit, Ciara Moore seu davant de set infants inquiets de quatre anys i fa una cosa que alguns veïns d’aquesta ciutat, la capital del nord d’Irlanda (Belfast, en irlandès), consideren poc menys que un acte d’insurrecció. Es posa un petit titella d’un conill al dit índex i diu “coinín”, la paraula irlandesa per a “conill”. Els seus alumnes, que inclouen tant catòlics com protestants, repeteix obedientment.

La lliçó és rudimentària, però el fet que s’imparteixi a Belfast –especialment en aquest barri fortament unionista, on és més probable veure banderes britàniques que no pas irlandeses– és altament significatiu.

Moore és professora i directora de l’Escola de les Veles (“Scoil na Seolta”), que obrí l’any passat com la primera escola bressol i de primària en llengua irlandesa a l’est de Belfast, on molts murals als carrers encara reten homenatge als paramilitars unionistes que lluitaren al bàndol britànic durant el conflicte que assolà el país durant dècades.

Construïda a les instal·lacions d’una fàbrica clausurada, l’escola és un dels símbols més evidents del ressorgiment del gaèlic irlandès al nord d’Irlanda, on l’ús públic de la llengua ha estat vetat durant segles per llei i costum social.

La popularitat creixent de l’irlandès, fins i tot entre les famílies protestants, marca un canvi radical en l’actitud dels veïns de la capital del nord d’Irlanda cap a la cultura, la identitat i el patrimoni autòctons de la ciutat. Moore explica que s’han matriculat tants alumnes per a l’any que ve a la seva llar d’infants que la xifra d’alumnes per classe de la nova promoció es duplicarà.

Més enllà de la proliferació d’escoles i classes de llengua irlandeses en zones que, fins fa poc, eren exclusivament anglòfones i ferventment lleials a la causa britànica, aquests darrers anys també s’han activat un seguit de noves iniciatives per a estimular l’ús de la llengua més enllà de l’aula, com ara, la instal·lació de senyalització bilingüe en carrers i edificis.

Fa uns anys, els parlants d’irlandès que entraven a l’elegant cafeteria d’Oisin Mcevoy al centre de Belfast murmuraven un dissimulat “maidin mhaith” (“bon dia”) abans de passar-se a l’anglès.

Ara el gaèlic és llengua d’ús habitual a la cafeteria. Molts dels dependents més joves el parlen amb fluïdesa, un reflex del creixement de l’ús de la llengua entre les primeres generacions que van poder-la aprendre obertament a classe de ben petits.

“Volem que l’irlandès formi part del teixit de Belfast”, diu Mcevoy, de fe catòlica, el soci comercial del qual és un protestant afí a la causa del gaèlic irlandès. “I ara comença a semblar que ho és”, continua.

El govern nord-irlandès, que reprimí el gaèlic irlandès durant dècades, ara el promou obertament. El 2022, l’irlandès obtingué l’estatus de llengua minoritària protegida al territori. Aquest octubre, l’Ajuntament de Belfast aprovà –tot i les objeccions dels partits unionistes– una partida d’1,9 milions de lliures per a instal·lar senyalització bilingüe als equipaments públics i aplicar nous logotips bilingües als uniformes i vehicles de la ciutat.

Dijous de la setmana passada, es constituí la primera comissió encarregada de l’ús del gaèlic irlandès a la regió, un organisme creat per a promoure i protegir la llengua en més d’un centenar d’organismes públics del nord d’Irlanda.

Tant per als partidaris com per als detractors de l’irlandès, el moment actual sembla que marca un punt d’inflexió en la llarga campanya per a fer reviscolar l’ús social de l’irlandès, que començà als anys setanta en escoles clandestines i agafà força arran de l’Acord del Divendres Sant del 1998. El pacte posà fi a la violència i establí un sistema de repartiment del poder al territori.

Aquests darrers anys, l’irlandès sembla que ha superat les barreres socials que encara persistien, fins i tot, després de la revocació de les lleis que en limitaven l’ús social. Amb l’impuls de Kneecap, el popularíssim grup de rap irlandès (i en irlandès), l’ús de la llengua es va estenent per tot el nord d’Irlanda, en què ja hi ha més de trenta escoles primàries en llengua gaèlica. L’ús de l’irlandès és a prop de ser habitual als bastions republicans de l’oest de Belfast, però també va guanyant terreny a les àrees unionistes.

“Sembla que aquests darrers anys hi ha hagut un punt d’inflexió en les actituds socials envers l’irlandès. Ara la llengua es veu ara com un motiu d’orgull”, diu Mark Harte, expert en irlandès del Centre d’Idiomes de la Queen’s University. “Ara l’irlandès es veu i se sent als carrers”.

Els dirigents unionistes s’han oposat a la majoria d’iniciatives de defensa de l’irlandès, i han votat en contra d’elevar l’irlandès a l’estatus de llengua minoritària oficial. L’unionisme sovint ha mostrat preocupació pel cost de la senyalització bilingüe, i ha acusat l’Ajuntament de Belfast d’imposar canvis en la política lingüística del territori a despit de la voluntat del poble.

Clive McFarland, portaveu del Partit Unionista Democràtic (DUP), diu que molts dels seus votants unionistes consideren que se’ls imposa l’irlandès amb finalitats polítiques. L’objectiu final de les campanyes de promoció del gaèlic, diu, és la reunificació del territori amb la República d’Irlanda.

“Hi ha qui vol imposar l’irlandès a tota la societat perquè vol que el nord d’Irlanda s’assembli menys al Regne Unit i més a la República d’Irlanda”, diu McFarland.

Tot i ser la llengua autòctona de l’illa, l’irlandès gairebé havia desaparegut del nord d’Irlanda. El gaèlic fou la llengua hegemònica a Irlanda durant segles: els primers manuscrits cristians que es conserven de l’illa, de fet, són escrits en irlandès; el llinatge escrit de la llengua es remunta encara més enrere.

Amb la colonització britànica, l’irlandès començà a ser substituït progressivament per l’anglès. Els colonitzadors britànics aprovaren lleis que prohibien l’ús del gaèlic als tribunals i els organismes governamentals; les escoles castigaven els nens que el parlaven a classe. A mitjan segle XIX, la gran fam irlandesa reduí dràsticament la xifra de parlants de gaèlic, gran part dels quals moriren o emigraren a l’estranger. La despoblació fou especialment greu a les zones rurals de l’illa, precisament allà on es parlava més irlandès.

Després de la partició de l’illa, l’any 1921, el govern britànic al nord d’Irlanda identificà l’irlandès com una amenaça republicana. La llengua quedà relegada a l’àmbit domèstic, i es convertí en potestat exclusiva de famílies catòliques i cercles d’activistes. Un eslògan citat sovint per ambdós bàndols del conflicte era: “Cada paraula d’irlandès que es pronuncia és una bala disparada per la llibertat d’Irlanda”.

“Hi havia molta hostilitat entorn de l’idioma, molta controvèrsia”, diu Séamus Mac Dhaibhéid, de 69 anys, que explica que, d’adolescent, sovint era assetjat per soldats britànics quan el sentien parlar irlandès.

Mac Dhaibhéid va créixer formant part d’una de les primeres campanyes clandestines per a ressuscitar i protegir l’irlandès. De jove, explica, ell i els seus companys es dedicaven a col·locar cartells amb els noms dels carrers en irlandès sota els cartells –en anglès– de la seva ciutat natal, Newry. L’endemà, recorda, els trobaven arrencats i els tornaven a col·locar.

“Ara gairebé tots els cartells dels carrers de Newry són bilingües”, explica Mac Dhaibhéid, que imparteix classes d’irlandès cinc nits la setmana.

Ciarán Mac Giolla Bhéin era un altre d’aquests joves activistes. A començament dels vuitanta, els seus pares el matricularen en una escola irlandesa clandestina situada al soterrani d’una església presbiteriana dessacralitzada de Belfast. El centre no rebia cap finançament públic: qui s’encarregava de netejar, comprar materials i fins i tot de fer classe eren els pares.

Però l’escola continuà dempeus. L’antiga església és ara el Cultúrlann, un concorregut centre comunitari irlandès on Mac Giolla Bhéin pren un cafè a la cafeteria bilingüe. Mac Giolla Bhéin és el primer veí de Belfast que presideix la Lliga Gaèlica (“Conradh na Gaeilge”), el prestigiós institut de llengua irlandesa amb seu a Dublín.

A l’exterior, els senyals i aparadors bilingües de les botigues de Falls Road –un carrer que en el seu moment va ser una de les línies divisòries més disputades del conflicte– evidencien l’èxit dels activistes.

“Per nosaltres, veure l’irlandès i l’anglès junts als senyals és la manifestació física de la igualtat entre llengües”, diu.

Linda Ervine, una protestant de l’est de Belfast amb unes credencials unionistes impecables, deu ser l’aliada més improbable de la causa gaèlica a la ciutat. El marit d’Ervine arribà a ser el cap del Partit Unionista Progressista; el seu cunyat, David Ervine, és un ex-paramilitar pro-britànic que, amb el pas del temps, es convertí en partidari del procés de pau.

Per caprici, Ervine decidí un dia d’apuntar-se a classes d’irlandès, i la llengua no trigà a captivar-la. D’aleshores ençà, Ervine ha fundat algunes de les organitzacions pro-gaèliques més importants de la ciutat, totes en zones unionistes. Fou una de les impulsores de l’Escola de Veles, ha ensenyat gaèlic a milers d’habitants de l’est de la ciutat, i Turas, l’institut de llengua irlandesa que fundà en 2012, imparteix vint-i-dues classes la setmana.

Molts dels veïns de la zona, incloent-hi ex-paramilitars i adolescents seguidors de Kneecap, no s’havien adonatmai  que hi havia tant d’irlandès al seu voltant, ocult en els noms anglicitzats de carrers i parcs. Ervine mateixa explica que, de jove, no fou mai conscient de les arrels gaèliques dels topònims de la ciutat.

“Ni tan sols sabia que havia nascut a Béal Feirste”, diu, emprant la versió irlandesa original del topònim –que vol dir “boca del gual sorrenc”– i que amb el pas del temps ha estat anglicitzat com a “Belfast”. “A molts de nosaltres se’ns ha negat aquesta part de la nostra identitat.”

No tots els veïns es mostren tan interessats en l’herència irlandesa de la ciutat. Ervine explica alguns vells amics ja no li dirigeixen la paraula, i que sovint es troba amb veïns que li etziben que “els irlandesos” no són benvinguts al seu barri.

“És tot politiqueria, tot això que ens volen imposar de l’irlandès”, diu David Floyd, veí de Belfast, mentre pren una pinta en un pub situat a dues illes del centre d’Ervine, i davant un mural en honor als paramilitars pro-britànics.

Però Ervine, que s’identifica com a “britànica i irlandesa”, defensa que l’augment de l’interès per la llengua autòctona de l’illa ha esdevingut un factor de cohesió per a la ciutat. I explica: “Molt dels nostres alumnes no volien que els seus amics i veïns sabessin que feien classe d’irlandès quan van començar a venir. Ara, sovint, els porten a classe.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb