31.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 31.07.2025 - 21:42
The Washington Post · Brian Melley (The Associated Press)
Tuam, Irlanda. La història comença amb una fruita prohibida.
Corria la dècada dels setanta en aquest petit poble de l’oest d’Irlanda quan el propietari d’un hort foragità dos nens que s’hi havien colat per robar-hi pomes.
Els nois van escapolir-se de l’home tot grimpant pel mur de pedra de l’edifici, aleshores abandonat, de la maternitat del Bon Socors. Quan saltaren a l’altra banda, descobriren un secret que ha turmentat el país sencer durant les dècades següents.
Un dels infants, Franny Hopkins, recorda el so que van fer els seus peus en aterrar a l’altra banda del mur, sobre una llosa de formigó coberta d’esbarzers. Els nois apartaren les males herbes i aixecaren la llosa.
“Hi havia una muntanya d’ossos”, diu Hopkins. “No sabíem si era un tresor o un malson.”
Hopkins no es va adonar que acabaven de trobar una fossa comuna sense identificar dins una antiga fossa sèptica.
Han calgut quatre dècades i la persistència d’una historiadora local per a desenterrar una veritat encara més inquietant que, aquest mes, ha dut al començament d’unes obres d’excavació en què es creu que podrien arribar a exhumar-se les restes de gairebé vuit-cents nadons i infants.
L’impacte de la fossa comuna del poble de Tuam –el nom del qual deriva de la paraula gaèlica que significa “lloc d’enterrament”– ha arribat fins a les esferes més altes del govern irlandès, a Dublín, i de l’Església catòlica, al Vaticà. Irlanda i l’Església s’enfronten ara a anys d’haver marginat i haver exclòs socialment les dones que tenien fills fora del matrimoni, considerades culpables d’un pecat mortal, fins al punt de separar-les dels seus fills, que acabaven a la mercè d’un sistema cruel.
Una investigadora insòlita
És possible que la notícia del descobriment de Hopkins no hagués traspassat mai els murs de les restes de la maternitat si no fos per la feina de Catherine Corless, una mestressa de casa afeccionada a la història.
Corless, que va créixer a la ciutat i recorda vívidament les discriminacions a què se sotmetia els nens de la maternitat a l’escola, es proposà d’escriure un article sobre la història de l’edifici per a la societat històrica local.
Però aviat es trobà a si mateixa perseguint els fantasmes dels nens perduts.
“Vaig pensar que escrivia una història maca sobre orfes i tota la pesca, però com més investigava, pitjors coses trobava”, explica.
Les maternitats no eren exclusives d’Irlanda, però la influència de l’Església en els valors de la societat irlandesa magnificà l’estigma sobre les dones que tenien un embaràs fora del matrimoni i els seus infants.
Les maternitats començaren a proliferar al país a partir dels anys vint, quan Irlanda s’independitzà del Regne Unit. La major part de centres eren dirigits per monges catòliques.
En el cas de Tuam, la maternitat –gestionada per les Germanes del Bon Socors, una ordre de monges catòlica– ocupà l’edifici d’un antic asil construït a la dècada del 1840 per acollir irlandesos pobres, on moriren moltes víctimes de la fam que assolà el país a mitjan segle XIX.
Els serveis de l’edifici eren extremadament rudimentaris: la calefacció escassejava, i tan sols la cuina i la sala de maternitat disposaven d’aigua corrent. Els grans dormitoris acollien més de dos-cents nens i un centenar de mares alhora.
Corless trobà molt poca informació sobre la maternitat a la seva biblioteca local, però recorda haver-se horroritzat en descobrir que la gran major part de dones que hi vivien hi havien arribat després de ser rebutjades per les seves famílies per haver-se quedat embarassades fora del matrimoni, i que el recinte operava pràcticament com una presó. Les residents treballaven de franc durant un any fins que eren expulsades; la majoria eren separades dels seus fills per sempre més.
Peter Mulryan, que va créixer a la maternitat, sabé dècades més tard que la seva mare estava embarassada de sis mesos quan va entrar-hi una nit, a l’empara de la foscor. El sacerdot local n’organitzà el trasllat després d’haver dit al seu pare que l’embaràs “havia causat un escàndol a la parròquia”.
Les mares que es traslladaven a la maternitat, i els fills que hi creixien, solien dur aquest estigma durant la major part de la vida, però els homes que les havien deixades embarassades –fos per una relació consentida, per violació o per incest– no retien comptes davant ningú.
Tanmateix, a Corless, no trigà a cridar-li l’atenció un altre aspecte de la maternitat: la xifra de morts registrades.
Colpida, Corless visità el cementiri local a la recerca de les tombes dels nadons morts a la llar, però no en trobà ni un sol nínxol.
Germans perduts
Mentre Corless era a Tuam desenterrant el fosc passat de la maternitat, Anna Corrigan era a Dublín desvelant un secret que la tocava de ben a prop.
Corrigan, criada com a filla única, recordava vagament que una vegada, quan encara era una nena, el seu oncle es discutí amb la seva mare i li amollà que sabia que havia donat a llum a dos fills més.
Mentre investigava la infància traumàtica del seu pare difunt –que cresqué confinat en una escola industrial per a infants abandonats, orfes o amb problemes– demanà a la dona que l’ajudava que investigués qualsevol registre sobre la seva difunta mare.
Corrigan quedà devastada en rebre la notícia: abans que ella nasqués, la seva mare havia tingut dos fills a la maternitat de Tuam.
“Vaig plorar per uns germans que no coneixia, que ara sé que vaig tenir però que no he conegut mai”, diu.
La seva mare no va dir mai ni una sola paraula sobre la qüestió.
Un informe d’un registre d’inspecció del 1947 mostra fins a quin punt eren miserables les condicions en què malvivien centenars de residents.
Dotze nadons dels trenta-un que vivien en una mateixa sala mostraven símptomes de demacració. L’informe descriu uns altres infants com a “consumits”, “marcits” o bé “en estat delicat”.
Un dels germans de Corrigan, John Dolan, pesà gairebé quatre quilos quan va néixer, però l’informe el descriu com “un nen miserable i demacrat, amb un apetit voraç i sense control sobre les seves funcions corporals, probablement amb deficiències mentals”. Morí dos mesos després, durant un brot de xarampió.
Malgrat la taxa de mortalitat alta a la maternitat, l’informe deia que els nadons estaven ben cuidats, i que l’alimentació a la maternitat era excel·lent.
L’altre germà de Corrigan, en William, nasqué el maig del 1950 i, segons els registres, morí uns vuit mesos després. Tanmateix, els responsables de la maternitat no n’emeteren un certificat de defunció, i el registre comptable n’alterà la data de naixement, cosa que ocasionalment es feia per amagar les adopcions.
Irlanda era molt pobra en aquella època, i la taxa de mortalitat infantil al país era elevada. Uns nou mil nadons –és a dir, un 15% dels internats– van morir en les divuit maternitats que van continuar obertes fins el 1998, segons que revelà una investigació del govern sobre aquests centres.
Als anys trenta i quaranta, més d’un 40% dels infants de les maternitats morien abans de l’any vida.
La maternitat Tuam, que tancà el 1961, fou el centre amb un percentatge de mortalitat infantil més elevat. Gairebé un terç del total d’infants que van passar pel centre van acabar morint.
Quan Corless es presentà al cementiri a la recerca de tombes d’infants, el guàrdia la guià a l’altra vorera, cap al parc infantil on antigament s’erigia la maternitat.
En un racó del parc s’alçava una estàtua de la Mare de Déu envoltada d’un jardí de flors. El guàrdia li explicà que l’havia instal·lada una parella que vivia al costat del parc per commemorar l’indret on, anys abans, Hopkins havia trobat els ossos.
Originalment, es cregué que parts dels ossos corresponien a víctimes de la fam. Però això fou abans que Corless descobrís que el jardí creixia sobre una fossa sèptica instal·lada després –no pas abans– d’aquell episodi.
La dona recorda haver-se demanat si les monges havien fet servir la fossa, oculta rere uns murs de tres metres d’altura, d’amagatall per als ossos després d’haver tancat de la maternitat.
“Els va estalviar haver d’admetre que havien mort tants nadons”, diu. “Ningú no sabia què feien”, explica.
“Teníem por d’alçar la veu”
Quan Corless publicà un article sobre les seves investigacions a la publicació de la societat històrica local, l’any 2012, es preparà per a un torrent d’atenció mediàtica. Tanmateix, per sorpresa seva, l’article passà desapercebut.
Tot això canvià quan Corrigan –que havia estat ocupada cercant registres i posant-se en contacte amb funcionaris, d’agents de la policia fins al primer ministre del país– es reuní amb ella.
La dona posà Corrigan en contacte amb la periodista Alison O’Reilly, que el 25 de maig de 2014 publicà, a la portada de l’Irish Mail, un article titulat “Una fossa comuna amb vuit-cents nadons”. Els mitjans internacionals no trigaren a fer-se’n ressò.
L’article causà poc menys que una tempesta mediàtica i social. Alguns mitjans de comunicació, incloent-hi The Associated Press, destacaren el caràcter sensacionalista de la notícia, fins al punt de qüestionar que una fossa sèptica pogués haver estat emprada de tomba.
Després de la publicació de l’article, les Germanes del Bon Socors van contractar el consultor de relacions públiques Terry Prone, que provà d’allunyar els periodistes del lloc dels fets.
“Ací no hi trobaran cap fossa comuna”, digué en un correu electrònic a una cadena de televisió francesa. “No hi ha proves que els infants fossin enterrats així, i la policia ens ha dit que aquesta era una zona on es van enterrar moltes víctimes de la fam”, afegí.
Malgrat ser rebuda amb escepticisme en alguns sectors, la notícia no trigà a desfermar un torrent d’indignació popular.
La casa de Corless aviat s’omplí de gent que cercava els familiars entre la llista de 796 morts que havia aplegat amb el pas dels anys.
Els qui havien crescut amb l’estigma social de ser “il·legítims” trobaren, per fi, un altaveu.
Mulryan, que visqué la maternitat fins a quatre anys i mig, parlà dels abusos que hi patí com a nen il·legítim: les jornades maratonianes de feina a la granja, sovint sense sabates; l’escassetat alimentària i la manca d’afecte.
“Teníem por d’alçar la veu; ens deien que no ens fiquéssim allà on no se’ns demanava”, diu. “És una vergonya. L’Església i l’estat tenien tant de poder que podien fer allò que volguessin, i no hi havia ningú que els plantés cara.”
El primer ministre irlandès d’aleshores, Enda Kenny, digué que els infants havien estat tractats com una “subespècie inferior” i anuncià l’obertura d’una investigació governamental sobre les maternitats.
El 2017, quan una excavació preliminar confirmà que a l’antiga fossa sèptica contenia esquelets de nadons i infants, Kenny la titllà de “cambra dels horrors”.
El papa Francesc al·ludí a l’escàndol durant la seva visita a Irlanda l’any 2018, en què demanà disculpes pels “crims” de l’Església, incloent-hi l’abús infantil i l’obligació que les mares solteres renunciessin als fills.
Els resultats de la investigació no es publicaren fins cinc anys més tard. L’extens informe, publicat el 2021, atribuí les morts, principalment, als pares dels infants i a les famílies de les dones. L’estat i l’Església, segons els investigadors, exerciren un rol secundari en la crisi: l’informe, de fet, assenyalà que les maternitats –tot i els seus problemes– havien proporcionat un refugi a les dones rebutjades per les seves famílies.
Alguns supervivents consideraren l’informe com una condemna contundent a l’estat i l’Església, i, en canvi, uns altres consideraren que n’havia encobert la responsabilitat.
El primer ministre irlandès, Micheál Martin, es disculpà per les conclusions del document i digué que les mares i els seus fills havien pagat un preu terrible per la “moralitat religiosa perversa” de la nació.
“La vergonya no era seva, era nostra”, digué.
Les Germanes del Bon Socors també oferiren una disculpa pública i van reconèixer que no havien respectat el dret dels infants de tenir un enterrament digne.
“No vam respectar la dignitat inherent en les dones i els infants”, digué la germana Eileen O’Connor. “No els vam oferir la compassió que tant els calia.”
Dècades després, l’exhumació
Quan un equip format per forenses i arqueòlegs començà a excavar en el lloc dels fets, ara fa dues setmanes, Corless confessa haver sentit sorpresa pel fet que les obres d’exhumació haguessin començat després de tants anys d’inactivitat.
És previst que les feines d’exhumació, classificació i identificació dels ossos mitjançant l’ADN dels familiars –com Corrigan mateixa– durin dos anys.
Gairebé un centenar de persones –algunes de les quals provinents dels Estats Units, el Regne Unit, Austràlia i el Canadà– han donat el seu ADN als investigadors, o s’hi han posat en contacte per donar-los-el.
Corrigan confia que els investigadors trobaran tots els infants que moriren a la maternitat.
“Els negaren la dignitat en vida i els negaren la dignitat i el respecte en la mort”, diu. “Esperem que avui potser començaran a ser escoltats, perquè qui sap quant de temps fa que esperen que algú els escolti.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
